I TRAVESSA EN BTT CERDANYA 2011 by Ironman

Muntanyes, paisatges, rius, corriols, boscos d’arbres immensos, ventall de verds, prats inacabables, camins infinits …Multitud de sensacions i d’imatges gravades a foc. Ja en el record queda un dels caps de setmana més intensos viscuts entre amics units per la passió de la btt extrema.

Divendres dia 3, sopar a las 21h al camping Estel. Bungalows 8, 9 i 10. Primeres cerveses, espaguetis i botifarra, amanida. Riures, comentaris i derrota del Djokovic. Vi gran reserva i cafè vivalto. Tots amb un ull mirant per la finestra a l’ espera que no es cumpleixin les previsions i el temps ens deixi una treva per poder gaudir plenament de la bici.

A les 7 hores tothom a esmorzar. Tots ja disfressats de romans disposats a saltar a l’ arena del Coliseu. Alguns amb gallumbus pel mig del pati desafiant la temperatura, altres que no han aclucat l’ull, altres roncant, en definitiva tots esperant amb deliri la foto de sortida. Com sempre dubtes d’última hora, llarg, curt, paravent, armnilla, guants … en definitiva per al cap de cinc minuts reparar que l’ elecció no ha estat la correcta un cop enfilem les primeres pujades.

Primer poble Llívia, comença la festa, la cosa ja comença a enfilar-se i vorejem la pedrera. Efectivament pedres per tot arreu, Toca esquivar, deixar-se le banyes i muntar el molinet. El matí sembla fresquet però de moment res de pluja. Primera pujada fins el camping que no deixa indiferent a ningú. Tots sabem que queda molt per endavant i la cosa demana paciencia. Primeres sensacions i primer contacte amb l’esforç. Al final del cap de setmana n’ estarà ple.

Passem la central sola de Font Romeu i ens dirigim cap a les pistes d’ esquí. Portem molta estona pujant i toca anar a trobar al Joan al parking. El gps i la orientació comença a fer de les seves, abans hem creuat per uns prats preciosos que deixen bocadabat a més d’un. Després prenem decicions i es lia la primera tangana. El dia es comença a tancar i els núvols negres amenacen. Estem a 1800m i un cop parem la cosa es complica. Cada cop plou més fort. Els walkies treuen fum. El grup s’ ha escindit. Uns quants al capdamunt de Font Romeu al telecadira del Pla de la Calme i els altres a mitja estació sense cobertura. Confirmem l’ anarquia, estem tots pelats de fred i no podem ni pensar clar. Trucada al móvil i decidim trobar-nos al Llac de les Boulloses. Quin fred a la baixada. Plou a bots i barrals. L’ enorme refugi es converteix en miratge quan arribem i demanem deu tasses de xocolata. Portem 25kms i estem pelats de fred, amb el grup dividit, molls i amb molts dubtes d’ arribar a cota 2400. La btt queda en segon terme. Queda clar que és tan sols una excusa. El temps acompaña més aviat poc i els moments de grup esdevenen els millors. Ni tan sols mirem el rellotge. No hi ha hora d’arribada això sí, trucada de rigor a Formigueres per confirmar horari de dinar.

Segona presa de decisions. Un cop tothom s’ ha restablert i presideix ja el grup la Qk d’ Or, abortem vorejar el llac atès que hi ha més pedres que camí i podem tardar dues hores en arribar a l’ altre extrem. Es decideix desfer el track i perdre alçada per recuperar nova traçada.

Quin fred, la baixa amb pluja i a 1800m per asfalt ens deixa a tots glaçats. ELs garmin comencen a fer la seva funció I tothom vol seguir el seu. És quan tres se’n van, més tard un altre, al final per fi trobem traça. Comença la pista. Bassalts, fang, terreny enganxós. Toca pedalar. Es fan grups. Sens dubte pedalar en companyia ajudar a vencer l’ adversitat. Sigui com sigui passem per boscos preciosos d’alt valor natural. Al menys tot i els itineraris alternatius ens acabem retrobant. Assumim riscos però sota control. Estem en horar però ens hem d’ afanyar si volem que una preciosa donzella ens serveixi el plat a taula. Tres ens avancem per arribar abans i resulta que apareixem després de Formigueres en una pista que ens deixa en una olla sense sortida. Desfem el camí, seguim el riu i quan arribem a l’ Hotel ja están tots a taula.

Sigui com sigui no falta ningú. El millor està per venir, una preciositat de cara fineta i millor accent francés pronunciant la paraula mágica xocolà. L’Elies s’ hi enamora entre els demés li fem fotos als pits. Quin pits entre tant mascle afamat. Menys mal que el dinar exquisit i el bon café calmen els nervis i ens preparen per la sortida puntual a les 15:40 tot just quan es tanca l’ aixeta de la pluja. Fins i tot en això el Keika ho torna a bordar.

Ens passegem per Formigueres, per anar a buscar el llac de Pûyvalador. Fins i tot acaba sortint el sol. L’ excursió de la tarda tampoc no deixa indiferent a ningú tot i que encara queda pujar l’ ultim tram. Com sempre la baixada fins el poble el millor de tot per arribar a l’oportuna karcher per deixa totes les bicis a punt menys la meva.

Sauna, piscina, sabó i cerveseta. Sopar a l’ hora amb assortit d’ embotits, amanida gegant i costelletes de xai a la brasa. Bon cuiner i millor mestressa per confirmar la bona elecció d’ hotel. Passejada pel poble mentre els gavatxus miren la champions de rugby i a les 22h tothom dormint que la ruta del diumenge promet i de quina manera.

Esmorzar de conya per carregar forces i quan tots volem sortir puntuals una bici amb molt carbono i poc canvi ens penalitza. Les esperances que l’ oli sobre la molla solucionés els problemes de fang esdevé insuficient De les mans dels mecànics el deixem millor que estava i sortim passats dos quarts de nou amb una pluja de justicia. Ens queda una llarga jornada per davant i en 5’ iniciem un port asfaltat per minar la paciencia de molts. Ara bé, tots a dalt al coll per iniciar un descens brutal fins la Font del poble on el sanitari s’aixopluga després de la baixada amb tirants. L’ etapa té tres ports però hi ha també pujades intermitges que no compten però que sí sumen. En una d’ elles els escapats fotem un parell de kilòmetres gratis.

Deixem passar un parell de cirerers i ens dirigim al segon port de veritat que ens deixarà a l’ estació d’ esquí nòrdic del Capcir. Quin port, quantes pujades, quan fang, quantes pàjares, quina manera de deixar-se les banyes a sobre de la bici. Arribem tots a dalt amb una gana que ens morim. Mengem tot el que podem, tastem les taifetes i ens acabem els bocates quan són només les 12 del migdia i encara queda arribar a Eyne i anar a veure les Fonts del Segre.

El grup es parteix en tres. Uns tornaran per carretera fins al càmping i altres desistiran abans del tercer port. Els que quedem ens enfrontem a l’ infern o a la glòria. Portem ja moltes hores, cansament acumulat i toca tirar de plat petit. Acordem dividir el port en dos amb un avituallament a Les Fonts. Menys mal, això ens salva a més d’ un just quan quedaven encara dos pepinos de pujada. Brutal ascensió en paral•lel al riu, brolla aigua per tot arreu i es un espectacle que si més no ajuda a seguir pedalant. Reagrupem, mengem el que va quedant i enfoquem l’ última part amb energies renovades per retrobar-nos amb l’ esforç de cada pistonada fins arribar a un camp de gespa on ens tirem de cap per desfer-nos en la satisfacció de que la tercera mamella s’ ha acabat.

Amb aquesta eufòria fem la baixada del dia a mil per hora entre vaques que fan trial. El Matxete per fi baixa alguna cosa i amb l’ adrenalina als ulls ens disposem a afrontar els 14 kms més llargs que he fet mai. I a sobre amb algún tramet de molinet que toca el que no sona. Corriolet per la via i mentre plou llunyà arribem a la recta de Puigcerdà cincs minuts abans que que caigui el diluvi. Al final hem sapigut fins i tot esquivar el núvol i arribar amb aquella satisfacció del premi a l’ esforç.

Només acabar amb un parell de reflexions i un agraïment especial. Sens dubte que és d’ agraïr que d’ un grup tant heterogeni i de tanta diversitat el fet que la bici ens uneixi, fa que tots i cadascun de nosaltres hagim gaudit d’ allò més en un cap de setmana sota unes condicions molt difícils. Una magnífica experiencia en un grup de gent immillorable. És per això des d’ aquí agraïr a l’ Enric, el Keika, l’ ànima de que tot això sigui posible i l’ encarregat que hagi sigut tot un èxit aquesta travessa en btt.

Anem pensant doncs on la podem liar la propera vegada. No sé quants serem ni on anirem. Per la meva part faré tot el que pugui per sumar-me a la iniciativa. Coses com aquesta no es poden deixa perdre.

La barreja del components Natura, Bicileta i Amics donarà llarga vida a caps de setmana com aquest.

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Ismael Sola

Muntanyes, paisatges, rius, corriols, boscos d’arbres immensos, ventall de verds, prats inacabables, camins infinits …Multitud de sensacions i d’imatges gravades a foc. Ja en el record queda un dels caps de setmana més intensos viscuts entre amics units per la passió de la btt extrema.

Divendres dia 3, sopar a las 21h al camping Estel. Bungalows 8, 9 i 10. Primeres cerveses, espaguetis i botifarra, amanida. Riures, comentaris i derrota del Djokovic. Vi gran reserva i cafè vivalto. Tots amb un ull mirant per la finestra a l’ espera que no es cumpleixin les previsions i el temps ens deixi una treva per poder gaudir plenament de la bici.

A les 7 hores tothom a esmorzar. Tots ja disfressats de romans disposats a saltar a l’ arena del Coliseu. Alguns amb gallumbus pel mig del pati desafiant la temperatura, altres que no han aclucat l’ull, altres roncant, en definitiva tots esperant amb deliri la foto de sortida. Com sempre dubtes d’última hora, llarg, curt, paravent, armnilla, guants … en definitiva per al cap de cinc minuts reparar que l’ elecció no ha estat la correcta un cop enfilem les primeres pujades.

Primer poble Llívia, comença la festa, la cosa ja comença a enfilar-se i vorejem la pedrera. Efectivament pedres per tot arreu, Toca esquivar, deixar-se le banyes i muntar el molinet. El matí sembla fresquet però de moment res de pluja. Primera pujada fins el camping que no deixa indiferent a ningú. Tots sabem que queda molt per endavant i la cosa demana paciencia. Primeres sensacions i primer contacte amb l’esforç. Al final del cap de setmana n’ estarà ple.

Passem la central sola de Font Romeu i ens dirigim cap a les pistes d’ esquí. Portem molta estona pujant i toca anar a trobar al Joan al parking. El gps i la orientació comença a fer de les seves, abans hem creuat per uns prats preciosos que deixen bocadabat a més d’un. Després prenem decicions i es lia la primera tangana. El dia es comença a tancar i els núvols negres amenacen. Estem a 1800m i un cop parem la cosa es complica. Cada cop plou més fort. Els walkies treuen fum. El grup s’ ha escindit. Uns quants al capdamunt de Font Romeu al telecadira del Pla de la Calme i els altres a mitja estació sense cobertura. Confirmem l’ anarquia, estem tots pelats de fred i no podem ni pensar clar. Trucada al móvil i decidim trobar-nos al Llac de les Boulloses. Quin fred a la baixada. Plou a bots i barrals. L’ enorme refugi es converteix en miratge quan arribem i demanem deu tasses de xocolata. Portem 25kms i estem pelats de fred, amb el grup dividit, molls i amb molts dubtes d’ arribar a cota 2400. La btt queda en segon terme. Queda clar que és tan sols una excusa. El temps acompaña més aviat poc i els moments de grup esdevenen els millors. Ni tan sols mirem el rellotge. No hi ha hora d’arribada això sí, trucada de rigor a Formigueres per confirmar horari de dinar.

Segona presa de decisions. Un cop tothom s’ ha restablert i presideix ja el grup la Qk d’ Or, abortem vorejar el llac atès que hi ha més pedres que camí i podem tardar dues hores en arribar a l’ altre extrem. Es decideix desfer el track i perdre alçada per recuperar nova traçada.

Quin fred, la baixa amb pluja i a 1800m per asfalt ens deixa a tots glaçats. ELs garmin comencen a fer la seva funció I tothom vol seguir el seu. És quan tres se’n van, més tard un altre, al final per fi trobem traça. Comença la pista. Bassalts, fang, terreny enganxós. Toca pedalar. Es fan grups. Sens dubte pedalar en companyia ajudar a vencer l’ adversitat. Sigui com sigui passem per boscos preciosos d’alt valor natural. Al menys tot i els itineraris alternatius ens acabem retrobant. Assumim riscos però sota control. Estem en horar però ens hem d’ afanyar si volem que una preciosa donzella ens serveixi el plat a taula. Tres ens avancem per arribar abans i resulta que apareixem després de Formigueres en una pista que ens deixa en una olla sense sortida. Desfem el camí, seguim el riu i quan arribem a l’ Hotel ja están tots a taula.

Sigui com sigui no falta ningú. El millor està per venir, una preciositat de cara fineta i millor accent francés pronunciant la paraula mágica xocolà. L’Elies s’ hi enamora entre els demés li fem fotos als pits. Quin pits entre tant mascle afamat. Menys mal que el dinar exquisit i el bon café calmen els nervis i ens preparen per la sortida puntual a les 15:40 tot just quan es tanca l’ aixeta de la pluja. Fins i tot en això el Keika ho torna a bordar.

Ens passegem per Formigueres, per anar a buscar el llac de Pûyvalador. Fins i tot acaba sortint el sol. L’ excursió de la tarda tampoc no deixa indiferent a ningú tot i que encara queda pujar l’ ultim tram. Com sempre la baixada fins el poble el millor de tot per arribar a l’oportuna karcher per deixa totes les bicis a punt menys la meva.

Sauna, piscina, sabó i cerveseta. Sopar a l’ hora amb assortit d’ embotits, amanida gegant i costelletes de xai a la brasa. Bon cuiner i millor mestressa per confirmar la bona elecció d’ hotel. Passejada pel poble mentre els gavatxus miren la champions de rugby i a les 22h tothom dormint que la ruta del diumenge promet i de quina manera.

Esmorzar de conya per carregar forces i quan tots volem sortir puntuals una bici amb molt carbono i poc canvi ens penalitza. Les esperances que l’ oli sobre la molla solucionés els problemes de fang esdevé insuficient De les mans dels mecànics el deixem millor que estava i sortim passats dos quarts de nou amb una pluja de justicia. Ens queda una llarga jornada per davant i en 5’ iniciem un port asfaltat per minar la paciencia de molts. Ara bé, tots a dalt al coll per iniciar un descens brutal fins la Font del poble on el sanitari s’aixopluga després de la baixada amb tirants. L’ etapa té tres ports però hi ha també pujades intermitges que no compten però que sí sumen. En una d’ elles els escapats fotem un parell de kilòmetres gratis.

Deixem passar un parell de cirerers i ens dirigim al segon port de veritat que ens deixarà a l’ estació d’ esquí nòrdic del Capcir. Quin port, quantes pujades, quan fang, quantes pàjares, quina manera de deixar-se les banyes a sobre de la bici. Arribem tots a dalt amb una gana que ens morim. Mengem tot el que podem, tastem les taifetes i ens acabem els bocates quan són només les 12 del migdia i encara queda arribar a Eyne i anar a veure les Fonts del Segre.

El grup es parteix en tres. Uns tornaran per carretera fins al càmping i altres desistiran abans del tercer port. Els que quedem ens enfrontem a l’ infern o a la glòria. Portem ja moltes hores, cansament acumulat i toca tirar de plat petit. Acordem dividir el port en dos amb un avituallament a Les Fonts. Menys mal, això ens salva a més d’ un just quan quedaven encara dos pepinos de pujada. Brutal ascensió en paral•lel al riu, brolla aigua per tot arreu i es un espectacle que si més no ajuda a seguir pedalant. Reagrupem, mengem el que va quedant i enfoquem l’ última part amb energies renovades per retrobar-nos amb l’ esforç de cada pistonada fins arribar a un camp de gespa on ens tirem de cap per desfer-nos en la satisfacció de que la tercera mamella s’ ha acabat.

Amb aquesta eufòria fem la baixada del dia a mil per hora entre vaques que fan trial. El Matxete per fi baixa alguna cosa i amb l’ adrenalina als ulls ens disposem a afrontar els 14 kms més llargs que he fet mai. I a sobre amb algún tramet de molinet que toca el que no sona. Corriolet per la via i mentre plou llunyà arribem a la recta de Puigcerdà cincs minuts abans que que caigui el diluvi. Al final hem sapigut fins i tot esquivar el núvol i arribar amb aquella satisfacció del premi a l’ esforç.

Només acabar amb un parell de reflexions i un agraïment especial. Sens dubte que és d’ agraïr que d’ un grup tant heterogeni i de tanta diversitat el fet que la bici ens uneixi, fa que tots i cadascun de nosaltres hagim gaudit d’ allò més en un cap de setmana sota unes condicions molt difícils. Una magnífica experiencia en un grup de gent immillorable. És per això des d’ aquí agraïr a l’ Enric, el Keika, l’ ànima de que tot això sigui posible i l’ encarregat que hagi sigut tot un èxit aquesta travessa en btt.

Anem pensant doncs on la podem liar la propera vegada. No sé quants serem ni on anirem. Per la meva part faré tot el que pugui per sumar-me a la iniciativa. Coses com aquesta no es poden deixa perdre.

La barreja del components Natura, Bicileta i Amics donarà llarga vida a caps de setmana com aquest.

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Ismael Sola

Muntanyes, paisatges, rius, corriols, boscos d’arbres immensos, ventall de verds, prats inacabables, camins infinits …Multitud de sensacions i d’imatges gravades a foc. Ja en el record queda un dels caps de setmana més intensos viscuts entre amics units per la passió de la btt extrema.

Divendres dia 3, sopar a las 21h al camping Estel. Bungalows 8, 9 i 10. Primeres cerveses, espaguetis i botifarra, amanida. Riures, comentaris i derrota del Djokovic. Vi gran reserva i cafè vivalto. Tots amb un ull mirant per la finestra a l’ espera que no es cumpleixin les previsions i el temps ens deixi una treva per poder gaudir plenament de la bici.

A les 7 hores tothom a esmorzar. Tots ja disfressats de romans disposats a saltar a l’ arena del Coliseu. Alguns amb gallumbus pel mig del pati desafiant la temperatura, altres que no han aclucat l’ull, altres roncant, en definitiva tots esperant amb deliri la foto de sortida. Com sempre dubtes d’última hora, llarg, curt, paravent, armnilla, guants … en definitiva per al cap de cinc minuts reparar que l’ elecció no ha estat la correcta un cop enfilem les primeres pujades.

Primer poble Llívia, comença la festa, la cosa ja comença a enfilar-se i vorejem la pedrera. Efectivament pedres per tot arreu, Toca esquivar, deixar-se le banyes i muntar el molinet. El matí sembla fresquet però de moment res de pluja. Primera pujada fins el camping que no deixa indiferent a ningú. Tots sabem que queda molt per endavant i la cosa demana paciencia. Primeres sensacions i primer contacte amb l’esforç. Al final del cap de setmana n’ estarà ple.

Passem la central sola de Font Romeu i ens dirigim cap a les pistes d’ esquí. Portem molta estona pujant i toca anar a trobar al Joan al parking. El gps i la orientació comença a fer de les seves, abans hem creuat per uns prats preciosos que deixen bocadabat a més d’un. Després prenem decicions i es lia la primera tangana. El dia es comença a tancar i els núvols negres amenacen. Estem a 1800m i un cop parem la cosa es complica. Cada cop plou més fort. Els walkies treuen fum. El grup s’ ha escindit. Uns quants al capdamunt de Font Romeu al telecadira del Pla de la Calme i els altres a mitja estació sense cobertura. Confirmem l’ anarquia, estem tots pelats de fred i no podem ni pensar clar. Trucada al móvil i decidim trobar-nos al Llac de les Boulloses. Quin fred a la baixada. Plou a bots i barrals. L’ enorme refugi es converteix en miratge quan arribem i demanem deu tasses de xocolata. Portem 25kms i estem pelats de fred, amb el grup dividit, molls i amb molts dubtes d’ arribar a cota 2400. La btt queda en segon terme. Queda clar que és tan sols una excusa. El temps acompaña més aviat poc i els moments de grup esdevenen els millors. Ni tan sols mirem el rellotge. No hi ha hora d’arribada això sí, trucada de rigor a Formigueres per confirmar horari de dinar.

Segona presa de decisions. Un cop tothom s’ ha restablert i presideix ja el grup la Qk d’ Or, abortem vorejar el llac atès que hi ha més pedres que camí i podem tardar dues hores en arribar a l’ altre extrem. Es decideix desfer el track i perdre alçada per recuperar nova traçada.

Quin fred, la baixa amb pluja i a 1800m per asfalt ens deixa a tots glaçats. ELs garmin comencen a fer la seva funció I tothom vol seguir el seu. És quan tres se’n van, més tard un altre, al final per fi trobem traça. Comença la pista. Bassalts, fang, terreny enganxós. Toca pedalar. Es fan grups. Sens dubte pedalar en companyia ajudar a vencer l’ adversitat. Sigui com sigui passem per boscos preciosos d’alt valor natural. Al menys tot i els itineraris alternatius ens acabem retrobant. Assumim riscos però sota control. Estem en horar però ens hem d’ afanyar si volem que una preciosa donzella ens serveixi el plat a taula. Tres ens avancem per arribar abans i resulta que apareixem després de Formigueres en una pista que ens deixa en una olla sense sortida. Desfem el camí, seguim el riu i quan arribem a l’ Hotel ja están tots a taula.

Sigui com sigui no falta ningú. El millor està per venir, una preciositat de cara fineta i millor accent francés pronunciant la paraula mágica xocolà. L’Elies s’ hi enamora entre els demés li fem fotos als pits. Quin pits entre tant mascle afamat. Menys mal que el dinar exquisit i el bon café calmen els nervis i ens preparen per la sortida puntual a les 15:40 tot just quan es tanca l’ aixeta de la pluja. Fins i tot en això el Keika ho torna a bordar.

Ens passegem per Formigueres, per anar a buscar el llac de Pûyvalador. Fins i tot acaba sortint el sol. L’ excursió de la tarda tampoc no deixa indiferent a ningú tot i que encara queda pujar l’ ultim tram. Com sempre la baixada fins el poble el millor de tot per arribar a l’oportuna karcher per deixa totes les bicis a punt menys la meva.

Sauna, piscina, sabó i cerveseta. Sopar a l’ hora amb assortit d’ embotits, amanida gegant i costelletes de xai a la brasa. Bon cuiner i millor mestressa per confirmar la bona elecció d’ hotel. Passejada pel poble mentre els gavatxus miren la champions de rugby i a les 22h tothom dormint que la ruta del diumenge promet i de quina manera.

Esmorzar de conya per carregar forces i quan tots volem sortir puntuals una bici amb molt carbono i poc canvi ens penalitza. Les esperances que l’ oli sobre la molla solucionés els problemes de fang esdevé insuficient De les mans dels mecànics el deixem millor que estava i sortim passats dos quarts de nou amb una pluja de justicia. Ens queda una llarga jornada per davant i en 5’ iniciem un port asfaltat per minar la paciencia de molts. Ara bé, tots a dalt al coll per iniciar un descens brutal fins la Font del poble on el sanitari s’aixopluga després de la baixada amb tirants. L’ etapa té tres ports però hi ha també pujades intermitges que no compten però que sí sumen. En una d’ elles els escapats fotem un parell de kilòmetres gratis.

Deixem passar un parell de cirerers i ens dirigim al segon port de veritat que ens deixarà a l’ estació d’ esquí nòrdic del Capcir. Quin port, quantes pujades, quan fang, quantes pàjares, quina manera de deixar-se les banyes a sobre de la bici. Arribem tots a dalt amb una gana que ens morim. Mengem tot el que podem, tastem les taifetes i ens acabem els bocates quan són només les 12 del migdia i encara queda arribar a Eyne i anar a veure les Fonts del Segre.

El grup es parteix en tres. Uns tornaran per carretera fins al càmping i altres desistiran abans del tercer port. Els que quedem ens enfrontem a l’ infern o a la glòria. Portem ja moltes hores, cansament acumulat i toca tirar de plat petit. Acordem dividir el port en dos amb un avituallament a Les Fonts. Menys mal, això ens salva a més d’ un just quan quedaven encara dos pepinos de pujada. Brutal ascensió en paral•lel al riu, brolla aigua per tot arreu i es un espectacle que si més no ajuda a seguir pedalant. Reagrupem, mengem el que va quedant i enfoquem l’ última part amb energies renovades per retrobar-nos amb l’ esforç de cada pistonada fins arribar a un camp de gespa on ens tirem de cap per desfer-nos en la satisfacció de que la tercera mamella s’ ha acabat.

Amb aquesta eufòria fem la baixada del dia a mil per hora entre vaques que fan trial. El Matxete per fi baixa alguna cosa i amb l’ adrenalina als ulls ens disposem a afrontar els 14 kms més llargs que he fet mai. I a sobre amb algún tramet de molinet que toca el que no sona. Corriolet per la via i mentre plou llunyà arribem a la recta de Puigcerdà cincs minuts abans que que caigui el diluvi. Al final hem sapigut fins i tot esquivar el núvol i arribar amb aquella satisfacció del premi a l’ esforç.

Només acabar amb un parell de reflexions i un agraïment especial. Sens dubte que és d’ agraïr que d’ un grup tant heterogeni i de tanta diversitat el fet que la bici ens uneixi, fa que tots i cadascun de nosaltres hagim gaudit d’ allò més en un cap de setmana sota unes condicions molt difícils. Una magnífica experiencia en un grup de gent immillorable. És per això des d’ aquí agraïr a l’ Enric, el Keika, l’ ànima de que tot això sigui posible i l’ encarregat que hagi sigut tot un èxit aquesta travessa en btt.

Anem pensant doncs on la podem liar la propera vegada. No sé quants serem ni on anirem. Per la meva part faré tot el que pugui per sumar-me a la iniciativa. Coses com aquesta no es poden deixa perdre.

La barreja del components Natura, Bicileta i Amics donarà llarga vida a caps de setmana com aquest.

••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Ismael Sola