Crònica Tracks del Pallars: l’essència del Singletrack!

Aquest darrer cap de setmana hem estat 3 dies fent la Tracks del Pallars, una ruta que es presenta com a 100% Enduro i en la que havíem posat moltes expectatives. Finalment hem trobat una ruta de senders, corriols i trialeres de baixada autènticament espectaculars. L’essència del Mountain Bike tal i com l’entenem les Qks en la seva màxima expressió, només li ha faltat una etapa nocturna:) De la mà del Josep Julià (Juli), un biker d’allò més ben equipat, apareix l’any passat a escena aquesta ruta que ha fet les delicies dels que hi hem pogut participar. La idea és disfrutar dels múltiples senders tècnics que ofereix el Pallars Sobirà, connectant-los per pistes o pujades de 5 estrelles des d’un punt de vista físic. Tècnica i física unides amb un mateix objectiu: disfrutar d’una muntanya salvatge, aillada, bonica, corprenedora, amb una magnífica assistència dels organitzadors. El millor cap de setmana meteorològicament parlant de tot l’any ens esperava a Sort. Sortim divendres al matí en direcció a Rubió on hi pugem amb Taxi. Fotos de rigor i moltes ganes de pedalar ens porten a enfilar cap al refugi i les pistes de Sant Joan de l’Erm. A Sant Joan de l’Erm comencem a veure per on anirà el tema. El track busca qualsevol corriol per dins del bosc que pugui ajudar-nos a disfrutar. Hi trobem un flow perfecte entre arbres centenaris i prats verds enlluernadors.

 

 

Aviat descendim per corriols fins un riu que serpenteja al costat del sender, simplement preciós. Al tornar a sortir a una pista descobrim que el Keika té el nucli de la roda trencat. Truquem al Juli quan tornem a tenir cobertura i ens portarà una roda a l’hora de dinar. Ens sap greu però necessitàvem l’assistència. El riu és idíl.lic, arribem a Santa Magdalena i enfilem per una pista de pujada fins a dalt de tot de la vall de Farrera, on hi ha un mirador espectacular.

 

 

La vall és 1400 metres més avall,….i ens espera una baixada per corriol. Comencem encesos, amb ganes de veure com seran els corriols que ens han promès i quedem totalment extasiats, passos de roca, pedres, prats verds, pedrots, trancos de diferent mida, corbes de 180º en corriols estretíssims, penjats, paisatges verds, absolutament superb. Arribem a Farrera pensant que potser s’ha acabat, però no, seguim amb corriols de vertigen cap a Tírvia i llavors cap a Llavorsí, on arribem amb un somriure d’orella a orella, i el pobre Sanitariu amb una obertura de varis centímetres a la coberta del darrera, gràcies a les pedres tipus bisturí del camí. El Juli ja ens espera amb una roda, i mentre ens refrigerem amb birres i begudes varies ens canvia el K7 i el Keika ja té roda nova i el Sanitariu noves gomes que li asseguren bona adherència.

 

Estem nous i ben alimentats. Ens dirigim al Pla de Nègua, on pujarem des de Ribera de Cardós. La pujada és una pista de 12 Km amb un desnivell de 1100 metres positius que es fa llarguíssima, ho donem tot i arribem buits a dalt, cadascú al seu nivell. Un Prat verd idíl.lic ens espera per poder descansar tot i l’airet que hi fa, però el millor està per arribar.

 

Són les 19:30, el sol està ja molt baix i ens diposem a disfrutar d’un dels millors corriols del país. 3,2,1 i avall per dins del bosc, amb un flow bestial per corriols nets amb un pendent considerable que posen a prova les habilitats tècniques dels bikers i les capacitats dels frens de disc. Anem travessant la pista i seguim per corriols, esquivant arbres, arbustos, i tot el què trobem. Estem acollonidos, extasiats i intentant desxifrar quin dels corriols ha estat millor, però no podem, és impossible, han estat tots espectaculars!! Gràcies Juli!!  Arribem a Ribera, a sopar i a dormir a l’Hotel Cardós, de decoració psicodèl.lica però acollidor. Ens hi trobem el Presi que vé a fer els demés dies de la ruta amb la ebike. El segon dia es lleva amb un temps fresc però boníssim, esmorzem a l’Hotel i comencem a remuntar la vall d’Estaón per enfilar-nos per la pista d’Anàs, 1000 metres per començar a pair el cafè. La pujada es fa tranquil.lament, cadascú al seu ritme, el Presi xiulant amb la ebike. Després de varies llaçades, de saltar uns quants arbres caiguts al mig del pas la pista arriba a un coll i comença a baixar per un camí ajardinat. És tot gespa, no hi ha roderes i els arbres tenen la gosadia de créixer-hi al mig. Anem esquivant arbres i refrescant-nos amb la humitat de l’herba que la nostra roda davantera té l’amabilitat de llançar-nos pulveritzada a la cara. Les converses fins aquest moment han estat molt interessants i diverses, hem parlat de futbol, d’esports i de dones,…. ens hem rigut uns dels altres i els altres dels uns i hem rajat dels polítics i els que manen que bàsicament es dediquen a fer-nos riure últimament. Aviat el Polònia semblarà un programa seriós i el TN un programa de conya,….en fi seguim pedalant per la pista amb la gespa i de cop el track s’ha tornat boig i ens envia bosc avall cap a l’esquerra.

 

Un altre corriol de pendents gairebé impossibles, corbes espectaculars, passos estrets, trancos, però amb un flow que ens permet disfrutar moltíssim, senders half-singletracks on no hi passa ni la roda amb rius a sota que te’ls mires esperant que el tacs laterals aguantin, no fós cas que ens mulléssim abans d’hora. Frenem com podem i travessem el riu per entrar a Berrós Sobirà per la porta del darrera, pel camp d’una casa. Un poble idil.lic que hauria d’allotjar algun dia la seu social d’algun club de MTB, que ben bé podria ser el nostre. Algú imagina poder fer cada dia aquesta baixada,……

Des d’aquí baixem a Berrós Jussà on canviem el meu cable de canvi que no ha resistit la ruta, i arribem al llac de la Guingueta que voltegem passant per Esterri. Aquí envaïm la botiga de bicis local i li buidem l’arsenal de pastilles de fre, ja que ens hem fulminat els ferodos intentant parar sense èxit la bici en aquests descensos de vertigen. Coca-Cola i refrigeri i seguim direcció Espot on arribem per carretera. A Espot agafem una pista pel costat del riu, inundada plena de plantes d’un verd fluorescent, i és que al Pallars la primavera està en la seva màxima expressió. La pista va baixant i de seguida es converteix en un corriol estret que va flanquejant la muntanya amb passos artificials necessaris per no despenjar-te fins al fons de la vall. Aquí no val a badar, una petita fallada i arribes a baix de cop. S’acaba el corriol i arribem al Restaurant.

 

Al costat del riu, gespa, cervesa , peus mullats, i un dinar de retxupèt ens ajuden a recuperar-nos i preparar-nos per la pujada que farem a la tarda sota un sol de justícia. Pugem per carretera a Escart passant pel Castell d’Escaló i d’allí comença la pujada en direcció a la pista del Triadó. Un altre tostón de pista on ens exprimim a fons per arribar el màxim de cansats possibles a dalt, o francament, no sé ni entenc el perquè,…la qüestió és que pugem a fons i cal destacar que el Mad arriba el primer dels no carreterus, i que descobrim una nova manera de puntuar que fa feliç a tothom, cadascú és primer d’una cosa,….i tots contents, si és que és tant fàcil que sembla mentida que de vegades ens compliquem tant.

 

 

La baixada és un exemple d’alpinisme amb mountain bike. Baixem per prats de pendents impossibles, senders estrets de vaques i rius i pedrots impossibles de pedalar. Hi ha algun tram on s’ha d’arrossegar la bici però a partir d’allí el sender es converteix en una serp que va flanquejant la muntanya amb una classe difícil d’imitar, impossible de crear artificialment, i no s’acaba,……..baixem a fons fins a l’ermita més gran del Pirineu, la de Ntra Sra de la Muntanya (d’on sinó), la coherència en els noms de les esglésies es quelcom que se’ls ha de reconèixer a l’església catòlica. Arribem directament a la casa rural on dormirem al poble de Caregue en condicions variables però tots amb ganes d’arribar, l’etapa ha estat dura i exigent. Ens atenen a la perfecció, una parella molt amable, grans cuiners i grans hostes. Sopem de forma genial després de la victòria del Barça i de l’empat del Madrid que ens posa la lliga molt a l’abast! El Presi fa les delícies de la vetllada i intima amb el Sr. de la casa, parlen de cotxes, tot terrenys, etcètera,…

 

Després d’una nit calurosa esmorzem de conya, canviem pastilles, engreixem cadenes, omplim aigua i amb recança per deixar un lloc tan acollidor baixem per carretera i remuntem fins a Llessui. Aquí ens desviem cap a la dreta per una pista que fa una volta i tornem al poble per dalt, per un corriol rocós, plè de pedres i de passos bonics. Les vistes són màgiques des del turó on hi brilla una estelada enlluernadora. El món és bonic i la vida molt senzilla en aquests precisos instants.

 

 

Carreguem aigua a Llessuí i enfilem la pista que ens portarà fins als 2000 metres pujant uns prats inacabables. Durant la pujada podem admirar els restes de l’estació d’esquí de Llessuí víctima de tancar massa aviat. Si hagués esperat uns anys l’hagués comprat la Generalitat i es mantindria amb diner públic com tota la resta. Tones i tones d’acer resten encara a la muntanya ensenyant-nos que en l’economia humana, la neteja del medi ambient no és mai una activitat rendible,……almenys les columnes metàl.liques fan de substrat per artistes grafiteros que poden expressar-se a aquestes alçades, confirmant que els esprais van bé a 2000 metres encara que hi hagi menys aire…..   Baixem tot recte, pels prats a tota pastilla i anem travessant la pista varies vegades fins arribar a una borda on comencen els darrers corriols de la ruta.

 

Ens trobem el Juli i una parella amb el seu fill de 10 anys amb bicis de descens, es veu que aquí això és normal, fet que em fa pensar que el Pallars deu ser un gran lloc per viure,…….. El Juli i la seva Nomad de 26” ens acompanyaran fins acabar la ruta a Sort. És un plaer baixar graons, escales, rocs, trancos, corbes tancades, obertes, frenades fins que els discs es queixen, derrapades, ortigues, un deliri deliciós, trams lents i tècnics i trams més ràpids ens porten al poble de Atron, que té nom de medicament, però no sé de quin laboratori és,… Seguim per carretera i per senders que pugen i pugen i baixen una miqueta flanquejant fins arribar a Pujal. Estem cansats, fa una calor espectacular però la darrera trialera és una altra opció per posar els reflexes i les bicis a prova, seguim el Juli que como Pere per casa seva ens dirigeix directament cap a Sort. Arribem extasiats, conscients d’haver disfrutat de la millor ruta que hem fet fins ara, i de mountain bike de veritat, de l’autèntic, del que busca omplir-nos l’ànima. Tornem contents, renovats i amb energies per continuar endavant, per continuar somniant amb la següent ruta amb els amics, perquè sense tots vosaltres no valdria la pena. Gràcies a tots per aquesta ruta tant recomanable, això si, la ruta no és apte per pisteros!