dijous a la Mxxx, by Lapi

Dijous 16-jun: 20:40. Sense gaires ganes de pedalar, surto de casa i veig carrer Pitagores amunt al Bikinis sortint del seu portal. Decideixo que si va sol a la Bolera, l’acompanyo i quan el trobo em diu que aixó no val, que el vol que jo també arribi suant amb la resta de les qkes. No li faig cas i li dono conversa travessant Terrassa i el bonaire fins la Bolera. Al camí s’ens uneix l’Ernest “Ferragot”, amb la seva Santa Cruz Nomade de freeride, que s’ha decidit finalment a sortir amb les qkes, després d’un any que m’ho va comunicar. Va ben equipat amb la seva motxilla plena de proteccions i disposat a pujar a la M, només per baixarla pel camí mes recte i empinat posible…pero primer s’ha de pujar.
A la Bolera ja está el Cic (lopes) inflant la roda, van arribant Qka d’ort, Mad, i el pilot de qkes al complert, Keika, Sanitariu, Ironman,Lidl, Matxete, Lotiesu, Nicky, Putxi i 10 minuts mes tard, el Capità Enciam. No se si em deixo algú, pero no estava gaire atent al personal. En el parentesis apareix una rubia amb el braç en cabestrillo, ostres! no la reconec vestida de “civil”, es la Clara, que ens explica que va fer un front flip amb la bici i s’ha trencat l’espatlla…Aqui hi ha algú que no protegeix adequadament a les dames, eh?
Pujem pel camí arxiconegut de la riera i al arribar al bosquet, abans del Pont de l’Angel (pont que ja no existeix, es clar) el Lidl, trenca cadena. Aprofitem l’aturada per adelantarnos el grup mes competitiu, potser en questió de birres, Bikinis, Qka, Mad, Ferragot i jo i ens atrapen sense pietat a Can Robert. Aqui veiem llamps de tempesta a sobre del Montcau, aprox i el Sanitariu ens recomana apagar els mobil, jo pensava que pel estress, pero no, ho diu pels llamps…Comença el pujadot i les suors del patiment. Es pateix, pero es un veritable plaer no fer aquesta pujada de dia amb mes calor i les vistes de Terrassa van acompanyant els cops de pedal. A dalt,a abans d’arribar a Can Pobla agafem una pisteta molt agradable que volta fins el camí dels monjos, a on comença la prova d’habilitat. Anem trialejant de pujada, uns a peu, d’altres superant reptes personals i amb poc public per aplaudir perque el grup va prou estirat. Els crits de triomf o derrota es succeeixen a mida que els esglaons i pedres imposen la seva llei. Al revolt final veig un Putxi superendollat i pujant com un cohet superant pedra a pedra el desnivell. En realitat, crec que ho fa per no trepitjar les merdes de les mules que decoren el camí.

Ultima pujada pel caminet de pedra, amb la silueta del monestir al fons i uns llums que indican que d’altres ja han fet el cim, com es habitual… Sense esperar als que van arribant en processó per veure al sant de la parrilla, ens abriguem, el que podem, i ens cruspim els entrepans, beuem les birres,cokes,aquarius,etc, fem les bromes, també habituals i esperem a que el Matxete s’acabi el segon dels entrepans de mida “dospams”. Al crit de “cap a baix” el Ferragot es uniforma amb les proteccions i comença el seu festival particular, el segueix el Matxete, en inferioritat de equipament, pero no de ganes i tots dos estan a punt de fer un recte mortal al primer revolt de la canal. Es igual, rapidament tornen a desapareixer i la resta dels mortals anem superant com bonament podem obstacles, per sort amb bon grip i arredonits pels anys i les botes del excursionistes. No ho he comentat, pero ens creuem amb excursionistes, runners, inclus algúns coneguts que no sabem si ens denunciaran a les autoritats pertinents. El Ferragot diu que la parella del gosset van alucinar quan el van veure baixar a tota llet pels revolts empedrats (que tots, crec vem fer a peu i amb dificultats)i jo m’el crec perque l’he vist fer coses moooooolt dolentes, amb la bici, es clar. Anem fent aturadetes d’espera al Qka d’ort, fins la pista principal i cap a Can Robert, travessant la dreçera plena d’arrels i salts a on jo decideixo, per que vull, quedarme clavat, aturat entre dos arrels i caure absurdament devant de , oh quina vergonya, de tothom que em va preguntant i humillantme en el fons, si m’he fet mal…només em fa mal l’orgull i continuem baixant com si res. Lotiesu ens obliga a seguirlo per un caminet per anar a parar a una riera…pero per aquesta vegada i a pesar de totes les nostres pors, sense aigua i sense trampes ni esbarzers. Al famos bosque d’abans, tornem a tenir una aturada no programada i el Mad ha de canviar la seva camara punxada, camara de les cares, completament transparent i que en mans del Lidl sembla que es convertira en un gosset fet amb globus inflables. Apa! Es fa tard i reprenem la marxa. A l’alçada d l’ultim pont, el Lopes ja ha marxat i el Ferregot i jo decidim tornar per carretera i ens perdem la llet final del Bikinis, ampliament comentada per ell mateix en els mails del dia.

Quan entro a casa, veig dos ulls a la foscor i una veu “estava preocupada. Es la 1:15”. Ni m’havia adonat de l’hora. Com passa el temps quan l’aprofites be!!!

Lapi

Dijous 16-jun: 20:40. Sense gaires ganes de pedalar, surto de casa i veig carrer Pitagores amunt al Bikinis sortint del seu portal. Decideixo que si va sol a la Bolera, l’acompanyo i quan el trobo em diu que aixó no val, que el vol que jo també arribi suant amb la resta de les qkes. No li faig cas i li dono conversa travessant Terrassa i el bonaire fins la Bolera. Al camí s’ens uneix l’Ernest “Ferragot”, amb la seva Santa Cruz Nomade de freeride, que s’ha decidit finalment a sortir amb les qkes, després d’un any que m’ho va comunicar. Va ben equipat amb la seva motxilla plena de proteccions i disposat a pujar a la M, només per baixarla pel camí mes recte i empinat posible…pero primer s’ha de pujar.
A la Bolera ja está el Cic (lopes) inflant la roda, van arribant Qka d’ort, Mad, i el pilot de qkes al complert, Keika, Sanitariu, Ironman,Lidl, Matxete, Lotiesu, Nicky, Putxi i 10 minuts mes tard, el Capità Enciam. No se si em deixo algú, pero no estava gaire atent al personal. En el parentesis apareix una rubia amb el braç en cabestrillo, ostres! no la reconec vestida de “civil”, es la Clara, que ens explica que va fer un front flip amb la bici i s’ha trencat l’espatlla…Aqui hi ha algú que no protegeix adequadament a les dames, eh?
Pujem pel camí arxiconegut de la riera i al arribar al bosquet, abans del Pont de l’Angel (pont que ja no existeix, es clar) el Lidl, trenca cadena. Aprofitem l’aturada per adelantarnos el grup mes competitiu, potser en questió de birres, Bikinis, Qka, Mad, Ferragot i jo i ens atrapen sense pietat a Can Robert. Aqui veiem llamps de tempesta a sobre del Montcau, aprox i el Sanitariu ens recomana apagar els mobil, jo pensava que pel estress, pero no, ho diu pels llamps…Comença el pujadot i les suors del patiment. Es pateix, pero es un veritable plaer no fer aquesta pujada de dia amb mes calor i les vistes de Terrassa van acompanyant els cops de pedal. A dalt,a abans d’arribar a Can Pobla agafem una pisteta molt agradable que volta fins el camí dels monjos, a on comença la prova d’habilitat. Anem trialejant de pujada, uns a peu, d’altres superant reptes personals i amb poc public per aplaudir perque el grup va prou estirat. Els crits de triomf o derrota es succeeixen a mida que els esglaons i pedres imposen la seva llei. Al revolt final veig un Putxi superendollat i pujant com un cohet superant pedra a pedra el desnivell. En realitat, crec que ho fa per no trepitjar les merdes de les mules que decoren el camí.

Ultima pujada pel caminet de pedra, amb la silueta del monestir al fons i uns llums que indican que d’altres ja han fet el cim, com es habitual… Sense esperar als que van arribant en processó per veure al sant de la parrilla, ens abriguem, el que podem, i ens cruspim els entrepans, beuem les birres,cokes,aquarius,etc, fem les bromes, també habituals i esperem a que el Matxete s’acabi el segon dels entrepans de mida “dospams”. Al crit de “cap a baix” el Ferragot es uniforma amb les proteccions i comença el seu festival particular, el segueix el Matxete, en inferioritat de equipament, pero no de ganes i tots dos estan a punt de fer un recte mortal al primer revolt de la canal. Es igual, rapidament tornen a desapareixer i la resta dels mortals anem superant com bonament podem obstacles, per sort amb bon grip i arredonits pels anys i les botes del excursionistes. No ho he comentat, pero ens creuem amb excursionistes, runners, inclus algúns coneguts que no sabem si ens denunciaran a les autoritats pertinents. El Ferragot diu que la parella del gosset van alucinar quan el van veure baixar a tota llet pels revolts empedrats (que tots, crec vem fer a peu i amb dificultats)i jo m’el crec perque l’he vist fer coses moooooolt dolentes, amb la bici, es clar. Anem fent aturadetes d’espera al Qka d’ort, fins la pista principal i cap a Can Robert, travessant la dreçera plena d’arrels i salts a on jo decideixo, per que vull, quedarme clavat, aturat entre dos arrels i caure absurdament devant de , oh quina vergonya, de tothom que em va preguntant i humillantme en el fons, si m’he fet mal…només em fa mal l’orgull i continuem baixant com si res. Lotiesu ens obliga a seguirlo per un caminet per anar a parar a una riera…pero per aquesta vegada i a pesar de totes les nostres pors, sense aigua i sense trampes ni esbarzers. Al famos bosque d’abans, tornem a tenir una aturada no programada i el Mad ha de canviar la seva camara punxada, camara de les cares, completament transparent i que en mans del Lidl sembla que es convertira en un gosset fet amb globus inflables. Apa! Es fa tard i reprenem la marxa. A l’alçada d l’ultim pont, el Lopes ja ha marxat i el Ferregot i jo decidim tornar per carretera i ens perdem la llet final del Bikinis, ampliament comentada per ell mateix en els mails del dia.

Quan entro a casa, veig dos ulls a la foscor i una veu “estava preocupada. Es la 1:15”. Ni m’havia adonat de l’hora. Com passa el temps quan l’aprofites be!!!

Lapi

Dijous 16-jun: 20:40. Sense gaires ganes de pedalar, surto de casa i veig carrer Pitagores amunt al Bikinis sortint del seu portal. Decideixo que si va sol a la Bolera, l’acompanyo i quan el trobo em diu que aixó no val, que el vol que jo també arribi suant amb la resta de les qkes. No li faig cas i li dono conversa travessant Terrassa i el bonaire fins la Bolera. Al camí s’ens uneix l’Ernest “Ferragot”, amb la seva Santa Cruz Nomade de freeride, que s’ha decidit finalment a sortir amb les qkes, després d’un any que m’ho va comunicar. Va ben equipat amb la seva motxilla plena de proteccions i disposat a pujar a la M, només per baixarla pel camí mes recte i empinat posible…pero primer s’ha de pujar.
A la Bolera ja está el Cic (lopes) inflant la roda, van arribant Qka d’ort, Mad, i el pilot de qkes al complert, Keika, Sanitariu, Ironman,Lidl, Matxete, Lotiesu, Nicky, Putxi i 10 minuts mes tard, el Capità Enciam. No se si em deixo algú, pero no estava gaire atent al personal. En el parentesis apareix una rubia amb el braç en cabestrillo, ostres! no la reconec vestida de “civil”, es la Clara, que ens explica que va fer un front flip amb la bici i s’ha trencat l’espatlla…Aqui hi ha algú que no protegeix adequadament a les dames, eh?
Pujem pel camí arxiconegut de la riera i al arribar al bosquet, abans del Pont de l’Angel (pont que ja no existeix, es clar) el Lidl, trenca cadena. Aprofitem l’aturada per adelantarnos el grup mes competitiu, potser en questió de birres, Bikinis, Qka, Mad, Ferragot i jo i ens atrapen sense pietat a Can Robert. Aqui veiem llamps de tempesta a sobre del Montcau, aprox i el Sanitariu ens recomana apagar els mobil, jo pensava que pel estress, pero no, ho diu pels llamps…Comença el pujadot i les suors del patiment. Es pateix, pero es un veritable plaer no fer aquesta pujada de dia amb mes calor i les vistes de Terrassa van acompanyant els cops de pedal. A dalt,a abans d’arribar a Can Pobla agafem una pisteta molt agradable que volta fins el camí dels monjos, a on comença la prova d’habilitat. Anem trialejant de pujada, uns a peu, d’altres superant reptes personals i amb poc public per aplaudir perque el grup va prou estirat. Els crits de triomf o derrota es succeeixen a mida que els esglaons i pedres imposen la seva llei. Al revolt final veig un Putxi superendollat i pujant com un cohet superant pedra a pedra el desnivell. En realitat, crec que ho fa per no trepitjar les merdes de les mules que decoren el camí.

Ultima pujada pel caminet de pedra, amb la silueta del monestir al fons i uns llums que indican que d’altres ja han fet el cim, com es habitual… Sense esperar als que van arribant en processó per veure al sant de la parrilla, ens abriguem, el que podem, i ens cruspim els entrepans, beuem les birres,cokes,aquarius,etc, fem les bromes, també habituals i esperem a que el Matxete s’acabi el segon dels entrepans de mida “dospams”. Al crit de “cap a baix” el Ferragot es uniforma amb les proteccions i comença el seu festival particular, el segueix el Matxete, en inferioritat de equipament, pero no de ganes i tots dos estan a punt de fer un recte mortal al primer revolt de la canal. Es igual, rapidament tornen a desapareixer i la resta dels mortals anem superant com bonament podem obstacles, per sort amb bon grip i arredonits pels anys i les botes del excursionistes. No ho he comentat, pero ens creuem amb excursionistes, runners, inclus algúns coneguts que no sabem si ens denunciaran a les autoritats pertinents. El Ferragot diu que la parella del gosset van alucinar quan el van veure baixar a tota llet pels revolts empedrats (que tots, crec vem fer a peu i amb dificultats)i jo m’el crec perque l’he vist fer coses moooooolt dolentes, amb la bici, es clar. Anem fent aturadetes d’espera al Qka d’ort, fins la pista principal i cap a Can Robert, travessant la dreçera plena d’arrels i salts a on jo decideixo, per que vull, quedarme clavat, aturat entre dos arrels i caure absurdament devant de , oh quina vergonya, de tothom que em va preguntant i humillantme en el fons, si m’he fet mal…només em fa mal l’orgull i continuem baixant com si res. Lotiesu ens obliga a seguirlo per un caminet per anar a parar a una riera…pero per aquesta vegada i a pesar de totes les nostres pors, sense aigua i sense trampes ni esbarzers. Al famos bosque d’abans, tornem a tenir una aturada no programada i el Mad ha de canviar la seva camara punxada, camara de les cares, completament transparent i que en mans del Lidl sembla que es convertira en un gosset fet amb globus inflables. Apa! Es fa tard i reprenem la marxa. A l’alçada d l’ultim pont, el Lopes ja ha marxat i el Ferregot i jo decidim tornar per carretera i ens perdem la llet final del Bikinis, ampliament comentada per ell mateix en els mails del dia.

Quan entro a casa, veig dos ulls a la foscor i una veu “estava preocupada. Es la 1:15”. Ni m’havia adonat de l’hora. Com passa el temps quan l’aprofites be!!!

Lapi