Crònica Transpyr Etapa 7: Roncesvalles – Hondarribia (95kms i 2.098m D+)

Transpyr DAY 7 RONCESVALLES-HONDARRIBIA 95kms i 2.098md+

Esmorzar de traca i mocador a la Casa des Beneficiaris. El dia comença de la millor manera amb un bon cafè i un bon entrepà. A aquestes alçades qualsevol fet extraordinari ens allibera i ens carrega les piles per afrontar l’ última etapa de les 7.

La nau habilitada pels del Camp sembla en aquesta ocasió un camp de concentració. Les lliteres s’alineen les unes amb les altres. L’oxigen es respira a nivells mínims, sens dubte que el mèrit dels allotjats als camps és doble. No només lluiten contra l’ etapa sinó que en molts dies les condicions semblen fins i tot degradants.

Passem l’ últim control i comença a sonar la música d’ Acdc. Aquest so ha aconseguit gravar-se ja a la nostra memòria. Sortim en grups de 12 per evitar taps a les primeres de canvi. Del nostre grup 7 són Qks.

Arrenquem pujant. Avui és l’ ultima, però aquí a TR no es regala res. No hi ha etapa fàcil. S’ ha de mantenir la tensió en cada una d’ elles. Si haguéssim d’escollir entre una o una altra cadascú en diria una de diferent. Totes les etapes han estat una matada.

A la que abandonem l’ asfalt ens posen un ciment inclinat on els molinets comencen a espetegar en proporció a la pujada de pulsacions del qui ha bategat anormalment lent durant tots aquests dies.

Aviat ens adonem que això no serà fàcil, que no serà un passeig ni tan sols un homenatge. Tocarà moure´s entre diverses valls i salvar una darrera l’ altra. Tant de bo no trobem fang. Aviat ens adonem que és inevitable. A les primeres de canvi a les baixades se succeeixen els basalts i els tolls de fang. Avui també tenim trialeres, de pedra, que rellisquen, però anem baixant. Els km s passen lents avui, les ganes d’ arribar són moltes. Caldrà controlar l’ ansietat. Però el cap ens demana acabar l’ abans possible, però són només les 10 del matí i per poc acabarem a les 4.

Cada cop trobem més aigua. Estem a la vall del Baztán on tot just fa un parell de dies les inundacions havien negat la zona i arrossegats troncs i pedres per rieres i vessants. Però avui s’ ha obert el dia. Els veïns de Erratzu s’ organitzen amb pales i tractors per fer camí als rierols i buidar els ponts bloquejats. Els dia abans aquesta etapa s’ hagués hagut de suspendre. Ens trobem fins i tot algun arbre enmig del camí, En una d’ aquestes un front flip em deixa sense banya dreta quan avançava a una participant americana. Ella s’ espanta al crit de “Jísus”, jo em palpo el cos per asseverar que no ha estat res. Avui cal extremar les precaucions, qualsevol descuit pot truncar-ho tot.

Arribem així al primer Food Station. Per enèsima vegada cal posar oli a les cadenes. Abans buidar-hi el pot d’ aigua per alliberar la transmissió del fang que s’hi ha adherit. El material està patint fins a l’ extrem. Que les bicis aguantin tants sotracs i cops és un autèntic miracle o un miracle de l’ enginyeria de materials i components.

Primer control al sac. Però quan ens les prometíem molt felices, just quan ens havíem ajuntat amb els de la Transpyr Road, trenquem per un pont d’ esquerres i ens planten una pujada de més del 30 %. No ens ho podem creure. Fins i tot la roda de darrera rellisca. Si no s’ aixeca la de davant. És dantesc. Ara només puja l’ amor propi. L’orgull d’ un mateix, la ràbia, doncs de forces ja no n’ hi ha. Fa dies que les hem gastat totes. Ara només tirem d’ esperit, del que queda d’ ell. I la pendent segueix constant. Molts ja desisteixen i es neguen a allargar l’ agonia. A sobre de l’ asfalt es passa a la pista amb igual pendent. Les pulsacions més altes de tota la TR em topen aquí. A 182. Els dos de davant posen peu a terra. Decideixo intentar-ho. Si ho provo no perdo res. Un port no es puja, als ports se’ls ha de guanyar. Porto a l’ Espartac al darrera. S’ uneix a mi en aquesta lluita d’ honor. I la pujada continua. Ens sembla que no acabarà mai. Sembla veure’s una última corba però just és el tram més pronunciat. A davant paren. Nosaltres seguim bufant com a senglars al límit de les nostres forces. També en un tram ja de més ombra toca lluitar contra no només la pendent sinó també el fang. Per fi, podem baixar pulsacions i coronar en un prat assolellat on les cares de la gent són indescriptibles. Si més no, el perfil de l’ etapa amb més inclinació ja el tenim salvat i estem una mica més a prop del mar. En aquests moment no percebem que encara queda moltíssim.

Rodem tots agrupats. Avui anem junts tot més que mai. Cadascú parla amb sí mateix i fins i tot algú de nosaltres s’ emociona mentre pedala. Li vaig dir a l’Enric que serien 10. Jo ja en porto quatre i estem a meitat d’ etapa. El puja i baixa continuo ens va menjant la moral. A cada canvi de rasant volem veure el blau del mar. Però veiem el blau del cel. Fem baixades per pistes amb perill. Seguim concentrats en cada metre. On els estrangers paren, les Qks baixen en bloc. Avui el control 2 és un escampall de ciclistes. Entrepà de xoriç.

Seguim amb la mateixa estratègia que cada dia. La mateixa rutina. Quasi bé no parem. No volem que les cames deixin de pedalar o que l’ estómac faci la digestió. Arrenquem novament per l’ últim i més llarg tram de tota la TR. És una pista i el sol ens toca d’ esquena. El garmin marca 34 graus. De les falgueres es desprèn calor. La xafogor d’ aquest últim dia és insuportable. Passem més calor que mai. La temperatura de tota la TR ha sigut ideal. No tant el terreny que s’ha mostrat impracticable en molts trams. Veiem unes antenes. No crec que ens facin tirar per allà. El perfil no marca tanta pujada Però una cosa és el que volem i una altra és la realitat. El navegar ens hi porta i nosaltres no hi volem anar. No ens queda una altra que continuar. No hi ha dreceres possibles, El recorregut és el que és i no el que nosaltres voldríem. A aquestes alçades si poguéssim fer un forat a terra i arribar a Hendaye sota terra ho faríem. Ja ho aniríem tenint.

Ens acompanyen uns roures centenaris. Coronem el port. Ja quasi ho tenim. Encara no tenim res. La paciència avui està a prova de bombes. Qui es pugui mantenir més pacient i serè podrà controlar l’ angoixa. Ja ho aniríem tenint. Per fi es dibuixa el mar. Fa set dies que no el veiem. El color verd ara ja és blau. Arribem a una mena de parc d’ aventures. Aquesta sí que és l’ última baixada. Ja ho tenim.

Arribem a la civilització. Els cartells són francesos. Els noms també. No sabem on som. Aquí no diu res d’ Hondarribia. No entenc res. Ahir vam canviar el briefing per un filet de vedella i un vi negre de la DO navarresa. Anem per un carril de veló. Arribem a un embarcador. Una construcció maquíssima. S’assembla als Ponts de Madison. Per tota la llera del riu Bidasoa. Maquíssim el passeig embarcador de fusta. Però aquí no es veu cap banderola ni línia de meta. Estem vorejant el riu. Deixem l’ embarcador. Seguim per carril bici. Ens apropem a un club de vela amb barques i velers. Ja ho aniríem tenint.

Veiem que uns quants ciclistes fan cua. Hem de pujar a una navette. Portem set dies a sobre de la bici i ara pujarem a un vaixell. L’ aigua és d’ un color marronós. Les pluges de la comarca arriben al mar. Sembla el llac rosa de Dakar. Nosaltres no hem anat pel desert, hem travessat el Pirineu de punta a punta, de costa a costa, de mar Mediterrani a mar Cantàbric. Ens anxovem a la nau. Fins i tot uns italians creguts i mal educats s’ enfronten a uns turistes que també tenen dret a pujar al Titanic. Encara tindrem tangana en l’ últim moment. Aquest cop no s’ enfonsa quin final més surrealista. Travessem el riu. Això ja és País Basc. El garmin edge 800 segueix donant senyal. Veiem un sarau important al fons. Se sent la megafonia. Fa estona que el Jordi ha tret l’ estelada de la butxaca. Creuem la gespa i entrem en un parc tancat. En un circuit de bmx. Encara la liarem. Fem tres o quatre bumps i estem tots 7 junts. L’ arc de Transpyr Hondarribia després d’ un de gore tex. Trepitgem la gespa. Hi ha molta gent. Ens diuen pels noms, uns baixem de la bici, altres segueixen a sobre. Tots hem dibuixat aquesta imatge en el dia d’ avui. Segurament diverses vegades. Se m’ acut baixar, camino uns metres, agafo la specialized amb les mans, l’ aixeco i crido, segueixo cridant, crec que al meu voltant també algú l’ aixeca … crec que estem tots plorant, de cop i volta hem sofert una mena d’ explosió d’ emocions. Ens abracem entre llàgrimes, fa estona que les bicis les hem llençat a terra. Cadascú ho viu com ho sent. Ho manifesta com li surt del més propi instint. Els sentiments afloren d’ una manera instintiva, des del racó més profund. ..

Brutal, increïble, quina matada, quina pallissa, quins pujadots, quant de fang, vaja xàfec, quina passada, què bèstia … ja ho aniríem tenint, ja la tenim al sac, Transpyr a la butxaca …

Sens dubte de les experiències més increïbles mai viscudes. L’ espai pel balanç i la reflexió és quelcom que només cadascú de nosaltres pot omplir. Jo, des de aquest espai només puc compartir aquesta felicitat i aquest orgull amb les paraules que se m’acudeixen. Agrair a tots els que han fet possible aquesta fita. Felicitar als qui han anat amb mi. Admirar a cadascun d’ ells per l’ esforç demostrat i per haver aconseguit finalitzar una de les proves més dures del calendari mundial del btt per etapes.

Del garmin sumo 770kms totals entre els 7 dies. El desnivell positiu acumulat és de 17.777md+ (està clar que el nostre número de la sort és el 7)

Cap etapa per sobre dels 2000md+ amb una de 3075 parlen per sí mateix de la magnitud d’aquesta aventura. Una mitjana de 110kms al dia. La Transpyr 2014 Coast to Coast Epic Bike Race ha esdevingut una prova duríssima no tant sols per les distàncies i desnivells de les seves set etapes sinó també per les condicions amb les quals ens hem enfrontat. Si bé la temperatura ha estat del tot adequada a la pràctica del btt, les condicions de fang molts trams tant de pistes com de corriols ha fet el recorregut impracticable. També les pistes de rocs pedres, les trialeres pedregoses, la pendent dels perfils … sens dubte que una barreja de factors quan han fet que aconseguir arribar a Hondarribia hagi estat en sí mateix una autèntica proesa. Així estava signat en el contracte. L’ esport barrejat amb la natura és el que té. És la natura la qui s’imposa i som nosaltres els qui ens hi adaptem a ella, al que ella imposa per ordre natural. Ha hagut de tot, i en quantitats abundants. De ben segur que btt en estat pur en uns entorns incomparables. Imatges, paisatges i recorreguts queden en el nostre record i podem gaudir-ne amb un recull de fotografies. Les emocions, els sentiments, els pensaments i les percepcions queden gravades a foc en la nostra memòria. En cadascun de nosaltres.

Amb aquest recull de cròniques, hem volgut posar de manifest allò amb el que hem anat trobant en cada una de les etapes d’ aquesta Transpyr 2014. Compartir amb famílies i amics la que crec que ha estat per nosaltres una experiència inoblidable. Només ens queda agrair a tots els que han permès que aquesta aventura hagi estat possible, a tots els que ens han acompanyat en sessions d’ entrenament i sortides. Gràcies de veritat per haver estat amb nosaltres. Només volíem que tots fóssiu testimonis i compartíssiu cadascun dels moments que hem viscut en aquest desafiament. Gràcies a tots, amics, companys, famílies, fills filles, patrocinadors… gràcies de veritat, gràcies Qks, gràcies a totes les Qks de Llum, Qks.cat, apassionats per la btt nocturna, ara ja apassionats també per la diürna.

Bones Vacances i Bon Estiu a tots,

Ens veiem en properes aventures, en nous projectes, en nous somnis per compartir, esperem que hi siguis, que vinguis amb nosaltres, t’ esperem, vine i gaudeix com nosaltres hem gaudit en cada minut d’aquesta última setmana del 30 de juny al 5 de juliol.

A Sant Antoni de Calonge 7 de juliol de 2014

Signat: Ironman.

Vídeo by Mad:

Web oficial Transpyr: http://www.transpyr.comTranspyr DAY 7 RONCESVALLES-HONDARRIBIA 95kms i 2.098md+

Esmorzar de traca i mocador a la Casa des Beneficiaris. El dia comença de la millor manera amb un bon cafè i un bon entrepà. A aquestes alçades qualsevol fet extraordinari ens allibera i ens carrega les piles per afrontar l’ última etapa de les 7.

La nau habilitada pels del Camp sembla en aquesta ocasió un camp de concentració. Les lliteres s’alineen les unes amb les altres. L’oxigen es respira a nivells mínims, sens dubte que el mèrit dels allotjats als camps és doble. No només lluiten contra l’ etapa sinó que en molts dies les condicions semblen fins i tot degradants.

Passem l’ últim control i comença a sonar la música d’ Acdc. Aquest so ha aconseguit gravar-se ja a la nostra memòria. Sortim en grups de 12 per evitar taps a les primeres de canvi. Del nostre grup 7 són Qks.

Arrenquem pujant. Avui és l’ ultima, però aquí a TR no es regala res. No hi ha etapa fàcil. S’ ha de mantenir la tensió en cada una d’ elles. Si haguéssim d’escollir entre una o una altra cadascú en diria una de diferent. Totes les etapes han estat una matada.

A la que abandonem l’ asfalt ens posen un ciment inclinat on els molinets comencen a espetegar en proporció a la pujada de pulsacions del qui ha bategat anormalment lent durant tots aquests dies.

Aviat ens adonem que això no serà fàcil, que no serà un passeig ni tan sols un homenatge. Tocarà moure´s entre diverses valls i salvar una darrera l’ altra. Tant de bo no trobem fang. Aviat ens adonem que és inevitable. A les primeres de canvi a les baixades se succeeixen els basalts i els tolls de fang. Avui també tenim trialeres, de pedra, que rellisquen, però anem baixant. Els km s passen lents avui, les ganes d’ arribar són moltes. Caldrà controlar l’ ansietat. Però el cap ens demana acabar l’ abans possible, però són només les 10 del matí i per poc acabarem a les 4.

Cada cop trobem més aigua. Estem a la vall del Baztán on tot just fa un parell de dies les inundacions havien negat la zona i arrossegats troncs i pedres per rieres i vessants. Però avui s’ ha obert el dia. Els veïns de Erratzu s’ organitzen amb pales i tractors per fer camí als rierols i buidar els ponts bloquejats. Els dia abans aquesta etapa s’ hagués hagut de suspendre. Ens trobem fins i tot algun arbre enmig del camí, En una d’ aquestes un front flip em deixa sense banya dreta quan avançava a una participant americana. Ella s’ espanta al crit de “Jísus”, jo em palpo el cos per asseverar que no ha estat res. Avui cal extremar les precaucions, qualsevol descuit pot truncar-ho tot.

Arribem així al primer Food Station. Per enèsima vegada cal posar oli a les cadenes. Abans buidar-hi el pot d’ aigua per alliberar la transmissió del fang que s’hi ha adherit. El material està patint fins a l’ extrem. Que les bicis aguantin tants sotracs i cops és un autèntic miracle o un miracle de l’ enginyeria de materials i components.

Primer control al sac. Però quan ens les prometíem molt felices, just quan ens havíem ajuntat amb els de la Transpyr Road, trenquem per un pont d’ esquerres i ens planten una pujada de més del 30 %. No ens ho podem creure. Fins i tot la roda de darrera rellisca. Si no s’ aixeca la de davant. És dantesc. Ara només puja l’ amor propi. L’orgull d’ un mateix, la ràbia, doncs de forces ja no n’ hi ha. Fa dies que les hem gastat totes. Ara només tirem d’ esperit, del que queda d’ ell. I la pendent segueix constant. Molts ja desisteixen i es neguen a allargar l’ agonia. A sobre de l’ asfalt es passa a la pista amb igual pendent. Les pulsacions més altes de tota la TR em topen aquí. A 182. Els dos de davant posen peu a terra. Decideixo intentar-ho. Si ho provo no perdo res. Un port no es puja, als ports se’ls ha de guanyar. Porto a l’ Espartac al darrera. S’ uneix a mi en aquesta lluita d’ honor. I la pujada continua. Ens sembla que no acabarà mai. Sembla veure’s una última corba però just és el tram més pronunciat. A davant paren. Nosaltres seguim bufant com a senglars al límit de les nostres forces. També en un tram ja de més ombra toca lluitar contra no només la pendent sinó també el fang. Per fi, podem baixar pulsacions i coronar en un prat assolellat on les cares de la gent són indescriptibles. Si més no, el perfil de l’ etapa amb més inclinació ja el tenim salvat i estem una mica més a prop del mar. En aquests moment no percebem que encara queda moltíssim.

Rodem tots agrupats. Avui anem junts tot més que mai. Cadascú parla amb sí mateix i fins i tot algú de nosaltres s’ emociona mentre pedala. Li vaig dir a l’Enric que serien 10. Jo ja en porto quatre i estem a meitat d’ etapa. El puja i baixa continuo ens va menjant la moral. A cada canvi de rasant volem veure el blau del mar. Però veiem el blau del cel. Fem baixades per pistes amb perill. Seguim concentrats en cada metre. On els estrangers paren, les Qks baixen en bloc. Avui el control 2 és un escampall de ciclistes. Entrepà de xoriç.

Seguim amb la mateixa estratègia que cada dia. La mateixa rutina. Quasi bé no parem. No volem que les cames deixin de pedalar o que l’ estómac faci la digestió. Arrenquem novament per l’ últim i més llarg tram de tota la TR. És una pista i el sol ens toca d’ esquena. El garmin marca 34 graus. De les falgueres es desprèn calor. La xafogor d’ aquest últim dia és insuportable. Passem més calor que mai. La temperatura de tota la TR ha sigut ideal. No tant el terreny que s’ha mostrat impracticable en molts trams. Veiem unes antenes. No crec que ens facin tirar per allà. El perfil no marca tanta pujada Però una cosa és el que volem i una altra és la realitat. El navegar ens hi porta i nosaltres no hi volem anar. No ens queda una altra que continuar. No hi ha dreceres possibles, El recorregut és el que és i no el que nosaltres voldríem. A aquestes alçades si poguéssim fer un forat a terra i arribar a Hendaye sota terra ho faríem. Ja ho aniríem tenint.

Ens acompanyen uns roures centenaris. Coronem el port. Ja quasi ho tenim. Encara no tenim res. La paciència avui està a prova de bombes. Qui es pugui mantenir més pacient i serè podrà controlar l’ angoixa. Ja ho aniríem tenint. Per fi es dibuixa el mar. Fa set dies que no el veiem. El color verd ara ja és blau. Arribem a una mena de parc d’ aventures. Aquesta sí que és l’ última baixada. Ja ho tenim.

Arribem a la civilització. Els cartells són francesos. Els noms també. No sabem on som. Aquí no diu res d’ Hondarribia. No entenc res. Ahir vam canviar el briefing per un filet de vedella i un vi negre de la DO navarresa. Anem per un carril de veló. Arribem a un embarcador. Una construcció maquíssima. S’assembla als Ponts de Madison. Per tota la llera del riu Bidasoa. Maquíssim el passeig embarcador de fusta. Però aquí no es veu cap banderola ni línia de meta. Estem vorejant el riu. Deixem l’ embarcador. Seguim per carril bici. Ens apropem a un club de vela amb barques i velers. Ja ho aniríem tenint.

Veiem que uns quants ciclistes fan cua. Hem de pujar a una navette. Portem set dies a sobre de la bici i ara pujarem a un vaixell. L’ aigua és d’ un color marronós. Les pluges de la comarca arriben al mar. Sembla el llac rosa de Dakar. Nosaltres no hem anat pel desert, hem travessat el Pirineu de punta a punta, de costa a costa, de mar Mediterrani a mar Cantàbric. Ens anxovem a la nau. Fins i tot uns italians creguts i mal educats s’ enfronten a uns turistes que també tenen dret a pujar al Titanic. Encara tindrem tangana en l’ últim moment. Aquest cop no s’ enfonsa quin final més surrealista. Travessem el riu. Això ja és País Basc. El garmin edge 800 segueix donant senyal. Veiem un sarau important al fons. Se sent la megafonia. Fa estona que el Jordi ha tret l’ estelada de la butxaca. Creuem la gespa i entrem en un parc tancat. En un circuit de bmx. Encara la liarem. Fem tres o quatre bumps i estem tots 7 junts. L’ arc de Transpyr Hondarribia després d’ un de gore tex. Trepitgem la gespa. Hi ha molta gent. Ens diuen pels noms, uns baixem de la bici, altres segueixen a sobre. Tots hem dibuixat aquesta imatge en el dia d’ avui. Segurament diverses vegades. Se m’ acut baixar, camino uns metres, agafo la specialized amb les mans, l’ aixeco i crido, segueixo cridant, crec que al meu voltant també algú l’ aixeca … crec que estem tots plorant, de cop i volta hem sofert una mena d’ explosió d’ emocions. Ens abracem entre llàgrimes, fa estona que les bicis les hem llençat a terra. Cadascú ho viu com ho sent. Ho manifesta com li surt del més propi instint. Els sentiments afloren d’ una manera instintiva, des del racó més profund. ..

Brutal, increïble, quina matada, quina pallissa, quins pujadots, quant de fang, vaja xàfec, quina passada, què bèstia … ja ho aniríem tenint, ja la tenim al sac, Transpyr a la butxaca …

Sens dubte de les experiències més increïbles mai viscudes. L’ espai pel balanç i la reflexió és quelcom que només cadascú de nosaltres pot omplir. Jo, des de aquest espai només puc compartir aquesta felicitat i aquest orgull amb les paraules que se m’acudeixen. Agrair a tots els que han fet possible aquesta fita. Felicitar als qui han anat amb mi. Admirar a cadascun d’ ells per l’ esforç demostrat i per haver aconseguit finalitzar una de les proves més dures del calendari mundial del btt per etapes.

Del garmin sumo 770kms totals entre els 7 dies. El desnivell positiu acumulat és de 17.777md+ (està clar que el nostre número de la sort és el 7)

Cap etapa per sobre dels 2000md+ amb una de 3075 parlen per sí mateix de la magnitud d’aquesta aventura. Una mitjana de 110kms al dia. La Transpyr 2014 Coast to Coast Epic Bike Race ha esdevingut una prova duríssima no tant sols per les distàncies i desnivells de les seves set etapes sinó també per les condicions amb les quals ens hem enfrontat. Si bé la temperatura ha estat del tot adequada a la pràctica del btt, les condicions de fang molts trams tant de pistes com de corriols ha fet el recorregut impracticable. També les pistes de rocs pedres, les trialeres pedregoses, la pendent dels perfils … sens dubte que una barreja de factors quan han fet que aconseguir arribar a Hondarribia hagi estat en sí mateix una autèntica proesa. Així estava signat en el contracte. L’ esport barrejat amb la natura és el que té. És la natura la qui s’imposa i som nosaltres els qui ens hi adaptem a ella, al que ella imposa per ordre natural. Ha hagut de tot, i en quantitats abundants. De ben segur que btt en estat pur en uns entorns incomparables. Imatges, paisatges i recorreguts queden en el nostre record i podem gaudir-ne amb un recull de fotografies. Les emocions, els sentiments, els pensaments i les percepcions queden gravades a foc en la nostra memòria. En cadascun de nosaltres.

 

Amb aquest recull de cròniques, hem volgut posar de manifest allò amb el que hem anat trobant en cada una de les etapes d’ aquesta Transpyr 2014. Compartir amb famílies i amics la que crec que ha estat per nosaltres una experiència inoblidable. Només ens queda agrair a tots els que han permès que aquesta aventura hagi estat possible, a tots els que ens han acompanyat en sessions d’ entrenament i sortides. Gràcies de veritat per haver estat amb nosaltres. Només volíem que tots fóssiu testimonis i compartíssiu cadascun dels moments que hem viscut en aquest desafiament. Gràcies a tots, amics, companys, famílies, fills filles, patrocinadors… gràcies de veritat, gràcies Qks, gràcies a totes les Qks de Llum, Qks.cat, apassionats per la btt nocturna, ara ja apassionats també per la diürna.

 

Bones Vacances i Bon Estiu a tots,

 

Ens veiem en properes aventures, en nous projectes, en nous somnis per compartir, esperem que hi siguis, que vinguis amb nosaltres, t’ esperem, vine i gaudeix com nosaltres hem gaudit en cada minut d’aquesta última setmana del 30 de juny al 5 de juliol.

 

A Sant Antoni de Calonge 7 de juliol de 2014

Signat: Ironman.

 

Transpyr DAY 7 RONCESVALLES-HONDARRIBIA 95kms i 2.098md+

Esmorzar de traca i mocador a la Casa des Beneficiaris. El dia comença de la millor manera amb un bon cafè i un bon entrepà. A aquestes alçades qualsevol fet extraordinari ens allibera i ens carrega les piles per afrontar l’ última etapa de les 7.

La nau habilitada pels del Camp sembla en aquesta ocasió un camp de concentració. Les lliteres s’alineen les unes amb les altres. L’oxigen es respira a nivells mínims, sens dubte que el mèrit dels allotjats als camps és doble. No només lluiten contra l’ etapa sinó que en molts dies les condicions semblen fins i tot degradants.

Passem l’ últim control i comença a sonar la música d’ Acdc. Aquest so ha aconseguit gravar-se ja a la nostra memòria. Sortim en grups de 12 per evitar taps a les primeres de canvi. Del nostre grup 7 són Qks.

Arrenquem pujant. Avui és l’ ultima, però aquí a TR no es regala res. No hi ha etapa fàcil. S’ ha de mantenir la tensió en cada una d’ elles. Si haguéssim d’escollir entre una o una altra cadascú en diria una de diferent. Totes les etapes han estat una matada.

A la que abandonem l’ asfalt ens posen un ciment inclinat on els molinets comencen a espetegar en proporció a la pujada de pulsacions del qui ha bategat anormalment lent durant tots aquests dies.

Aviat ens adonem que això no serà fàcil, que no serà un passeig ni tan sols un homenatge. Tocarà moure´s entre diverses valls i salvar una darrera l’ altra. Tant de bo no trobem fang. Aviat ens adonem que és inevitable. A les primeres de canvi a les baixades se succeeixen els basalts i els tolls de fang. Avui també tenim trialeres, de pedra, que rellisquen, però anem baixant. Els km s passen lents avui, les ganes d’ arribar són moltes. Caldrà controlar l’ ansietat. Però el cap ens demana acabar l’ abans possible, però són només les 10 del matí i per poc acabarem a les 4.

Cada cop trobem més aigua. Estem a la vall del Baztán on tot just fa un parell de dies les inundacions havien negat la zona i arrossegats troncs i pedres per rieres i vessants. Però avui s’ ha obert el dia. Els veïns de Erratzu s’ organitzen amb pales i tractors per fer camí als rierols i buidar els ponts bloquejats. Els dia abans aquesta etapa s’ hagués hagut de suspendre. Ens trobem fins i tot algun arbre enmig del camí, En una d’ aquestes un front flip em deixa sense banya dreta quan avançava a una participant americana. Ella s’ espanta al crit de “Jísus”, jo em palpo el cos per asseverar que no ha estat res. Avui cal extremar les precaucions, qualsevol descuit pot truncar-ho tot.

Arribem així al primer Food Station. Per enèsima vegada cal posar oli a les cadenes. Abans buidar-hi el pot d’ aigua per alliberar la transmissió del fang que s’hi ha adherit. El material està patint fins a l’ extrem. Que les bicis aguantin tants sotracs i cops és un autèntic miracle o un miracle de l’ enginyeria de materials i components.

Primer control al sac. Però quan ens les prometíem molt felices, just quan ens havíem ajuntat amb els de la Transpyr Road, trenquem per un pont d’ esquerres i ens planten una pujada de més del 30 %. No ens ho podem creure. Fins i tot la roda de darrera rellisca. Si no s’ aixeca la de davant. És dantesc. Ara només puja l’ amor propi. L’orgull d’ un mateix, la ràbia, doncs de forces ja no n’ hi ha. Fa dies que les hem gastat totes. Ara només tirem d’ esperit, del que queda d’ ell. I la pendent segueix constant. Molts ja desisteixen i es neguen a allargar l’ agonia. A sobre de l’ asfalt es passa a la pista amb igual pendent. Les pulsacions més altes de tota la TR em topen aquí. A 182. Els dos de davant posen peu a terra. Decideixo intentar-ho. Si ho provo no perdo res. Un port no es puja, als ports se’ls ha de guanyar. Porto a l’ Espartac al darrera. S’ uneix a mi en aquesta lluita d’ honor. I la pujada continua. Ens sembla que no acabarà mai. Sembla veure’s una última corba però just és el tram més pronunciat. A davant paren. Nosaltres seguim bufant com a senglars al límit de les nostres forces. També en un tram ja de més ombra toca lluitar contra no només la pendent sinó també el fang. Per fi, podem baixar pulsacions i coronar en un prat assolellat on les cares de la gent són indescriptibles. Si més no, el perfil de l’ etapa amb més inclinació ja el tenim salvat i estem una mica més a prop del mar. En aquests moment no percebem que encara queda moltíssim.

Rodem tots agrupats. Avui anem junts tot més que mai. Cadascú parla amb sí mateix i fins i tot algú de nosaltres s’ emociona mentre pedala. Li vaig dir a l’Enric que serien 10. Jo ja en porto quatre i estem a meitat d’ etapa. El puja i baixa continuo ens va menjant la moral. A cada canvi de rasant volem veure el blau del mar. Però veiem el blau del cel. Fem baixades per pistes amb perill. Seguim concentrats en cada metre. On els estrangers paren, les Qks baixen en bloc. Avui el control 2 és un escampall de ciclistes. Entrepà de xoriç.

Seguim amb la mateixa estratègia que cada dia. La mateixa rutina. Quasi bé no parem. No volem que les cames deixin de pedalar o que l’ estómac faci la digestió. Arrenquem novament per l’ últim i més llarg tram de tota la TR. És una pista i el sol ens toca d’ esquena. El garmin marca 34 graus. De les falgueres es desprèn calor. La xafogor d’ aquest últim dia és insuportable. Passem més calor que mai. La temperatura de tota la TR ha sigut ideal. No tant el terreny que s’ha mostrat impracticable en molts trams. Veiem unes antenes. No crec que ens facin tirar per allà. El perfil no marca tanta pujada Però una cosa és el que volem i una altra és la realitat. El navegar ens hi porta i nosaltres no hi volem anar. No ens queda una altra que continuar. No hi ha dreceres possibles, El recorregut és el que és i no el que nosaltres voldríem. A aquestes alçades si poguéssim fer un forat a terra i arribar a Hendaye sota terra ho faríem. Ja ho aniríem tenint.

Ens acompanyen uns roures centenaris. Coronem el port. Ja quasi ho tenim. Encara no tenim res. La paciència avui està a prova de bombes. Qui es pugui mantenir més pacient i serè podrà controlar l’ angoixa. Ja ho aniríem tenint. Per fi es dibuixa el mar. Fa set dies que no el veiem. El color verd ara ja és blau. Arribem a una mena de parc d’ aventures. Aquesta sí que és l’ última baixada. Ja ho tenim.

Arribem a la civilització. Els cartells són francesos. Els noms també. No sabem on som. Aquí no diu res d’ Hondarribia. No entenc res. Ahir vam canviar el briefing per un filet de vedella i un vi negre de la DO navarresa. Anem per un carril de veló. Arribem a un embarcador. Una construcció maquíssima. S’assembla als Ponts de Madison. Per tota la llera del riu Bidasoa. Maquíssim el passeig embarcador de fusta. Però aquí no es veu cap banderola ni línia de meta. Estem vorejant el riu. Deixem l’ embarcador. Seguim per carril bici. Ens apropem a un club de vela amb barques i velers. Ja ho aniríem tenint.

Veiem que uns quants ciclistes fan cua. Hem de pujar a una navette. Portem set dies a sobre de la bici i ara pujarem a un vaixell. L’ aigua és d’ un color marronós. Les pluges de la comarca arriben al mar. Sembla el llac rosa de Dakar. Nosaltres no hem anat pel desert, hem travessat el Pirineu de punta a punta, de costa a costa, de mar Mediterrani a mar Cantàbric. Ens anxovem a la nau. Fins i tot uns italians creguts i mal educats s’ enfronten a uns turistes que també tenen dret a pujar al Titanic. Encara tindrem tangana en l’ últim moment. Aquest cop no s’ enfonsa quin final més surrealista. Travessem el riu. Això ja és País Basc. El garmin edge 800 segueix donant senyal. Veiem un sarau important al fons. Se sent la megafonia. Fa estona que el Jordi ha tret l’ estelada de la butxaca. Creuem la gespa i entrem en un parc tancat. En un circuit de bmx. Encara la liarem. Fem tres o quatre bumps i estem tots 7 junts. L’ arc de Transpyr Hondarribia després d’ un de gore tex. Trepitgem la gespa. Hi ha molta gent. Ens diuen pels noms, uns baixem de la bici, altres segueixen a sobre. Tots hem dibuixat aquesta imatge en el dia d’ avui. Segurament diverses vegades. Se m’ acut baixar, camino uns metres, agafo la specialized amb les mans, l’ aixeco i crido, segueixo cridant, crec que al meu voltant també algú l’ aixeca … crec que estem tots plorant, de cop i volta hem sofert una mena d’ explosió d’ emocions. Ens abracem entre llàgrimes, fa estona que les bicis les hem llençat a terra. Cadascú ho viu com ho sent. Ho manifesta com li surt del més propi instint. Els sentiments afloren d’ una manera instintiva, des del racó més profund. ..

Brutal, increïble, quina matada, quina pallissa, quins pujadots, quant de fang, vaja xàfec, quina passada, què bèstia … ja ho aniríem tenint, ja la tenim al sac, Transpyr a la butxaca …

Sens dubte de les experiències més increïbles mai viscudes. L’ espai pel balanç i la reflexió és quelcom que només cadascú de nosaltres pot omplir. Jo, des de aquest espai només puc compartir aquesta felicitat i aquest orgull amb les paraules que se m’acudeixen. Agrair a tots els que han fet possible aquesta fita. Felicitar als qui han anat amb mi. Admirar a cadascun d’ ells per l’ esforç demostrat i per haver aconseguit finalitzar una de les proves més dures del calendari mundial del btt per etapes.

Del garmin sumo 770kms totals entre els 7 dies. El desnivell positiu acumulat és de 17.777md+ (està clar que el nostre número de la sort és el 7)

Cap etapa per sobre dels 2000md+ amb una de 3075 parlen per sí mateix de la magnitud d’aquesta aventura. Una mitjana de 110kms al dia. La Transpyr 2014 Coast to Coast Epic Bike Race ha esdevingut una prova duríssima no tant sols per les distàncies i desnivells de les seves set etapes sinó també per les condicions amb les quals ens hem enfrontat. Si bé la temperatura ha estat del tot adequada a la pràctica del btt, les condicions de fang molts trams tant de pistes com de corriols ha fet el recorregut impracticable. També les pistes de rocs pedres, les trialeres pedregoses, la pendent dels perfils … sens dubte que una barreja de factors quan han fet que aconseguir arribar a Hondarribia hagi estat en sí mateix una autèntica proesa. Així estava signat en el contracte. L’ esport barrejat amb la natura és el que té. És la natura la qui s’imposa i som nosaltres els qui ens hi adaptem a ella, al que ella imposa per ordre natural. Ha hagut de tot, i en quantitats abundants. De ben segur que btt en estat pur en uns entorns incomparables. Imatges, paisatges i recorreguts queden en el nostre record i podem gaudir-ne amb un recull de fotografies. Les emocions, els sentiments, els pensaments i les percepcions queden gravades a foc en la nostra memòria. En cadascun de nosaltres.

 

Amb aquest recull de cròniques, hem volgut posar de manifest allò amb el que hem anat trobant en cada una de les etapes d’ aquesta Transpyr 2014. Compartir amb famílies i amics la que crec que ha estat per nosaltres una experiència inoblidable. Només ens queda agrair a tots els que han permès que aquesta aventura hagi estat possible, a tots els que ens han acompanyat en sessions d’ entrenament i sortides. Gràcies de veritat per haver estat amb nosaltres. Només volíem que tots fóssiu testimonis i compartíssiu cadascun dels moments que hem viscut en aquest desafiament. Gràcies a tots, amics, companys, famílies, fills filles, patrocinadors… gràcies de veritat, gràcies Qks, gràcies a totes les Qks de Llum, Qks.cat, apassionats per la btt nocturna, ara ja apassionats també per la diürna.

 

Bones Vacances i Bon Estiu a tots,

 

Ens veiem en properes aventures, en nous projectes, en nous somnis per compartir, esperem que hi siguis, que vinguis amb nosaltres, t’ esperem, vine i gaudeix com nosaltres hem gaudit en cada minut d’aquesta última setmana del 30 de juny al 5 de juliol.

 

A Sant Antoni de Calonge 7 de juliol de 2014

Signat: Ironman.