VOLTA A LA CERDANYA BY TINNICK!

S’ha acabat el bròquil i la XVI Volta a la Cerdanya……i cantant que anàvem damunt la bici com la trinca en un dels ports de la segona etapa mentre al VDO ens sortien les pendents

del 10%-12% de la pujada que tot s’ha de dir eren més optimistes que els 23%-24% registrats en la primera etapa amb Puigcerdà als peus……..però recapitulem!

Divendres, 5 de la tarda i el garatge “the keika’s house” s’omple amb 4 butiflers amb pinta de xarnegos i cara de bones persones que abandonen la familia per anar a

buscar el que no ténen, amb tot carreguen el cotxe amb bosses, sacs de dormir, bicis, casc, drogues, mapes, aigua, etc…., i ganes de pedalejar (segur?)

Un cop el cotxe llest i entre una taca de tempesta que abraçava mig Catalunya i l’altra que s’acostava enfilem l’autopista direcció Puicerdà on apareixem a les 7 de la

tarda, l’entrada del camping Stel entre Puigcerdà i Llivia ens fa aturar el cotxe davant un mostrador on ven clar deia PROBIKE.

Baixem del cotxe i ens donen els sobrets amb les sorpreses, una sorpresa és el roadbook de l’endema amb el mapa d’orientació, i l’altra un petate on posar toooooooot i

toooooot el que necessitem per l’endemà, donat que les nostres bosses de casa no ens les portaran….. hòstia, això no comença bé!

Directes al nostre bungalow on un nerviós Oriol Carreras, membre d’un altre equip diu que ell també dorm allà, el seu germà diu que li fem la vaca, però decidim que no,

ell està clar que ens enyora molt de la Epic.

Total, que entre naps i cols, i posar el protaroadbook a la bici, GPS, preparar la minibossa de supervivència, veure al tiet construït un portaroadbook amb unes tisores

de podar i quatre rialles més es fa la hora del primer breafing, on tot està remullat de la gran quantitat d’aigua que cau, i no para, i no para!!!….. i quin coi de

etapa hem de fotre sota la pluja!?!?!?!?!?!

Tant si com no el Tiet diu que l’endemà no plourà, i tossut que no, i digues-li el contrari!

Entrem al breafing amb una birra als dits, poc va trigar en tirar-se per damunt meu i del Keika, de la blackberry del Keika, dels mapes, dels roadbooks, i papers

essencials… això pinta molt xungo!.

Al Tiet l’importava una merda el breafing aixi que entre mirar nenes, fer fotos i sortir a fumar l’home anava entretenir-se, però va decidir donar vidilla al brefing

d’etapa en forma de discurs irònic i desmoralitzador del “capo de Probike” que anava recordant que en aquest mon hem vingut a patir i si vas a una proba de probike

encara més, amb això que el Tiet li diu que en aquell macuto no li cap el sac i es veritat, tot i que el de probike li intentava vendre un sac tècnic de molt reduides

dimensions el tiet va dir que res, i que el lligava a fora el petarte, i és que més que un sac era un llit portàtil, amb matalàs, coixi i nina inflable.

El sermó del capo de Probike no va acabar d’animar massa: demà ens mullarem, farà fred, ojo les hipodèrmies, abrigueu-vos, apunteu el nº de socorrs 112 i no ens emprenyeu

a mig matí, no tireu fulls del roabook per terra, demà hi ha pujades molt fortes, etc….
Vaya tot un reguitzell de bones intencions per veure si la meitat ja pleguen i s’estalvien perdre el temps.

Un cop acabat directes a sopar, per que us feu una idea allò semblava un camp de concentració nazi, tot de cares tristes, cossos esprimatxats i mal afaitats, cares de

gana sense sed, poca cosa a dir i un menú típic de pasta i botifarra amb patates.
300 paios desfilant amb una bandeja per que la simpàtica nena de la barra et foti la reacció amb aquell somriure nul, més sèria i seca que un pa de quilo de fot 2 mesos.
On es posi una Palmira, oi?

Fet i fotut sols comptava omplir la panxa una mica i fotre’s a jeure, la sortida era a les 6:30, l’esmorzar a les 5, cullons de gent, on van tant aviat???

Son les 5, ulls oberts, com robots anem anem enfundant maillots, jequetes, manguitos, perneres, etc…tots menys el transistor del tiet que no calla ni sota l’aigua, a

reüll el Keika sense pronunciar paraula mira de fer-lo callar, però res a fer,
fot fred, pero ojo, no plou!.

Despres de que el tiet ho repetís 70 o 3000 cops el dia abans tenia raó i no plou, mentre ens recordava una vella gesta d’ell en dia de pluja i condons XXL als peus en

lloc de mitjons……quil va parir!

Sortida cada 20 segons, cada parella a 20″ de l’altra.
És el torn de l’quip oficial, Nicky-Tinick, i….. tres, dos, un…. fora!!!
I sortim contents com dos tontos, un flash ens retrata el careto de pagesots després de la collita i a 20″ surten un Tiet i Keika (equip reserva) que no tarden en

donar-nos caça, Tiet i Keika….ens vàrem deixar atrapar, ara podem dir-ho!

Aixi començava la nostra gran aventiura a la Volta a la Cerdanya, un dia que en principi pintava d’allò més incomode no sols per els 80km i 2100m que ens esperàven, si

no per que la pluja remullaria tot el que no estigués a cobert.
Però repeteixo, si el Tiet diu que no, és que NO!
I així va ser, no va ploure en tot el dia.

Frontals oberts i com a bones qk’s la cohesió del grup va ser exemplar. Els primers carres de Llivia ens deixen pas a la primera pujada on posa a tothom al seu lloc,

relliscosa, mullada i enfangada pujada, peus a terra i molt amb poca traça……tot sumat ens fa agafar alçada a bon ritme, el grup segueix a bon ritme, un reagrupament

al capdamunt de la pujada per enfilar la carretera que ens portara a la rampa de més desnivell de la XVI edició, ara no recordo si era 23 o 24%, però un juro que feina

pujada!

Seguim grimpant com escaladors al K2 i el plat petit es converteix de nou en amic inseparable. Seguim i seguim acumulant metres d’alçada i quilòmetres recorreguts, un

desconegut nicky intenta un suicidi en un bassalt, resultat: Un peu a l’aigua bruta… Nicky, que fots?….i a base de fer quilòmetres comença la nostra peculiar

bici-esquiada per un reguitxzell d’estacions d’equí com Font-Romeu, Le angles, Formigueres, etc…. pujades fortes i boniques, baixades rapides i d’un encant que et

farien parar i aquedar-t’hi hores i hores.

Però el temps passa i per tots. Seguim a bon ritme i un control ens avisa del inici del tram d’orientació, uns minuts previs per estudiar el mapa i ens donen el tret de

sortida, no tardem en començar a dubtar de si cap aqui de si cap allà…. fins que donem amb un grupet que sembla saber on van, com a bon companys ens posem amb ells a

seguir-los fins que deixen de tenir-ho clar i ens busquem la vida amb un altre grup que pujava d’allà als cullons, com no el tiet fent amics els diu que si s’an perdut

amb aquella rialla…..son un grup força gran amb noies i tot que van més ràpid que nosaltres i va i es perden però ara sembla que saben per on van. Els primers dubtes

entren al cap de uns quuilòmetres on ens fotem per dins el bosc i aparentment perduts, el tiet diu prou i ens obliga a parar per començar a muntar el centre cartogràfic

portàti de la Catalano-francesa cerdanya, i sens més ni menys li dic que res, que seguim i que tenim el cami a prop, ell tossut diu que vol saber on es…. però la força

de 3 contra un aquest cop el pot i es limita a seguir, 100m més de bici i sortim al cami que ens porta directes al control final del tram d’orientació.
En equip ofical agafa forçes i surt amb el grup de més poder ciclista i fins i tot els passa, a cop de pedal arriben a fer un molt bon temps del tram d’orientació.
Ens ha sortit la jugada rodona!

Però el tema no acaba, hem de seguir i encara queda una bona estona, les baixades son fredes 4º diu el VDO, i l’optimisme ara que hem superat amb èxit la part més temuda

del dia creix fins a tal punt que ens dona ales. La resta d’etapa força assequible i sense incidències climatològiques ens porta cap a Matamale per una bonica

trialera-senderó repleta d’arrels perillosissimes que ensenyen les dents peroò que com a bones qk’s passem amb nota alta. No sense abans donar el cop de destral de

l’quip ofical en la pujada predecessora que obre una distància per entrar primers que l’equip gregari (que no Greogori) com era d’esperar. Malgrat la bona cohesió del

grup, l’esperi competitiu sempre es porta a dins i les ordres d’equip dèien que teniem que eixugar els 20″ de l’inici, i aixi va ser!

Tarda de relax, cerveses i bikinis en un bar, migdiada per alguns, repetició de les vivències d’etapa per a altres en el bar, fent temps l’hora del brafing de la segona

etapa s’acosta, un tímid pica-pica amenitza l’espera.
Un repas als culs femenins força guapos tots i un d’espectacular al que el que dèien d’agafar amb unes alicates, era fort com una pedra!

Recollits els roadbooks de l’endemà i veiem que ens cauen 100km, poca broma!

I per si això no fos prou el Pajares o Esteso del ciclisme, és a dir el “capo de Probke” Pere de nom (crec recordar) s’en fa creus que no ens haguessim mullat i per

compensar ens foten en una etapa on creuem un camp militar replet de mines i obusos, unes arnes repletes de abelles amb ganes de picar a tots i cada un de nosaltres i un

port de pujada de 14km d’entre el 8 i el 12% quant ja portem 70km a les cames, cronometrat i per si això no fos poc,replet de tifes de vaca on s’hi amaguen molt

meticulosament claus de cara a munt per reventar els neumàtics dels quads i motos que hi passen, es veu que els pagessos estan tips d’ells. Però les van treure per poder

passar nosaltres?… No ho veieu bonic?doncs no!…. però sols es tractava de esquivar-les i prou!

Doncs el Pajares volent fer una broma i quedant be davant l’ajuntament del poble aquest (Matamale) li dona les gracies per la hospitalitat i tal i qual, bla, bla. bla, i

que si els ho podran agrair que diguim com. I el senyor batlle ni s’ho pensa i els diu que col·aborin en la Prova de BTT que fan a l’estiu…..toma ya!!!

Donant voltes tota l’estona el tiet va fent de les seves, la resta pren nota dels consells i de les aportacions extres al roadbook fins que es hora d’anar a sopar.
Segon camp de concentració tot i que aquest cop era més un menjador de convis, on tothom te gana i ningú està disposat a compartir massa el plat.
100 ciclistes menajnt junts poden arribar a ser desagradables.

Poc a poc el silenci en la sala a base de panxes plenes i gent que desfila, tots a dormir, son les 21h i estem tots al llit, el sopar era a les 19:30h, tots menys

qui?….. el tiet que com que no te llibre de nit agafa el roadbook i mentre dormim s’el llegeix i vetlla per nosaltres.

La etapa va ser exigent, 100km i 2700m amb tres ports i algun “repetxón”, però molt i molt be, des de Matamales enfilem endinsats a la boira pixanera i a tant sols 2º

una llarga pujada que a la llum dels frontals dona fins i tot malrotllo, una sinuosa carretera que s’aixeca i s’aixeca, fins que sobrepassada la boira deixa l’asfalt per

la terra i la pedra. Ciclistes a 180ppm que malgrat estar a punt de morir i portar 10km dels 100 van a per totes….. ja cauran ja!
Al final una espectacular sortida de sol taronjós a l’horitzó regat amb un mar de núvols espectacular ens diu que sols per això val la pena ser allà, el paissatge és de

postal i primer port dels 3 coronat. Seguim entre habituallaments i caldo, gran remei contra la fatiga d’en Keika, al final tot amb Aneto anem completant quilòmetres i

desnivell. Finalment s’acosta el mes temur de tots, portem 70km i despres de veure al que es va portar la pitjor part a la sortida dp d’una caiguda que li va costar crec

recordar que 21 punts de sutura a la cara (això és molt oi sanitariu?) doncs això, que les baixades les agafes d’una altra manera. Entrem al tram de cronoescalada amb

ganes de guanyar-lo,jajajajajaja……. i res!
Son 14 km de port de pujada a un mínim del 8% i un màxim de 12 i algun 14% esporàdic. Us confesso i us juro que fins i tot al Nicky el vaig veruer suar per cardar-se el

port, i es que tenia un polvasso, el port, no el nicky (bruts!).
Arribem gloriosos als 2045m d’alçada del port despres d’haver sortit de pijolandia zona residencial als peus de la estació d’esquí de Eyne 2060. Un cop refets al cim i

esperant al equip de grans pernsones (no persones grans) comença el millor, la gran baixada amb un petit esgranet a la gràfica que ja ens portarà directes a Puicerdà

completant la estapa i la volta.
Baixem rapids, entre toros i vaques, el tiet com sempre fent-se el valent davant del toro mentre els que anaven de vermell darrera seu s’els aprima el cul de tens que el

posen.
Un ziga-zaga de caminets, senderons preciosos a tocar de la via de tren i algun tram mes ràpid ens porta a les protes, més ven dit a la porta de “can Keika’s winter

house” i el paio no en treu res de la nevera, te pressa per arribar! (keika…. una birreta, no?)

Seguim mentre el regalet de final de etapa està per venir, un quilometre de pujada esfaltada que acaba amb la nostra poca força i que tot i aixi completem, evidentment

el equip oficial ho aprofita per fotre el seu cop de destral particular i a relleus puja i planeja direcció a la victòria personal, la d’estapa va ser pe una altre molt

frikis.

Fet i fotut, és del millor que he fet des de fa temps en BTT, us recomano qk’s i maruques que l’any vinent en comptes d’un bungalow en tinguem una dotzena replets de

qk’s disposats a fer el mateix, i si no….. us convido a buscar data i fer una estapa de les dues per el nostre compte. us fa?

Nanus…. la Cerdanya enamora!
Si us espereu dos dies, mirare de psoar les fotos al picassa i les podreu veure, estic segur que us encantaran!

Tinick