M360 La Volta Hivernal al Matagalls

Època d’encostipats, de dies curts, arbres pelats, freds intensos y de quedar-se a casa calentonets !  Això seria el més normal si no fóssim nosaltres. Nosaltres preferim aprofitar per pedalar tot el dia durant aquesta època. Fer-ho a l’hivern és molt menys cansat perquè els dies són més curts. Pedalar tot el dia a l’estiu és molt més dur, són moltes més hores, has de posar-te crema del sol, sues com un porc i tens problemes a trobar prou aigua per hidratar-te suficientment, i a més els boscos estan plèns de ciclistes. Nosaltres preferim la nit i quan sortim de dia, que sigui hivern.  Per fer honor a les nostres conviccions vam decidir anar a fer la Montseny 360 el 8 de gener.  Seva a -3ºC, les 7:55 i el dia ja despunta.  Sortim tapats fins les celles perquè, això si, al matí a l’hivern fa un fred que pela.

Pistes de pujada amb algun corriolet en el camí que mena cap a Collformic. Mica a mica anem agafant el ritme i escalfant el cos. La part final transcorre per una fageda molt bonica. Arribem al Pla de la Calma sense despentinar-nos (bàsicament perquè tenim el cabell comprimit amb buffs i cascs), pista llisa, fàcil, massa si no fós perquè les vistes al.lucinants ho compensen. Més pista per baixar al poble del Montseny  on anem a enfilar la vall que ens portarà cap a Sant Marçal, on tots els camins sembla que hi van….  Portem Kms pujant per pista, rampes inacabables, de cop i volta el track fa una cosa extranya i s’endinsa a la fageda per un corriol que després de tanta pista ens sembla un precipici impossible. No ho és, el seguim i arribem a un camping i a una pista que ens remuntarà a Sant Marçal per l’altra vessant. Ens aturem a menjar al costat del camí on trobem uns ratjos de sol que ens escalfaran, peus, mans, pateixen el fred inevitablement. Entrepans i per postre  pà de figa, que fa miracles pel què és, per l’anís que porta i pel què representa.  Seguim amunt i finalment arribem a Sant Marçal,….tants quilòmetres enyorant-lo i ara ja hi som, necessitarem un nou objectiu a partir d’ara. Omplim els càntirs a la preciosa font i anem al restaurant a fer unes Coca Coles i cafès on quedem gratament astorats per la bona recepció que tenim doncs sembla que som els únics hostes. Els glaçons són polimòrfics i de mides diferents, doncs vénen directament de la font del jardí……un altre avantatge de fer les rutes a l’hivern….. Rehidratats i estimulats ens disposem a seguir la ruta cap a Viladrau. Baixada per la fageda, pujada, baixada, sembla una muntanya russa.  No m’extranya que s’hi embotelli tanta aigua en aquesta part del món, hi baixa aigua per tot arreu,…. allà on no està gelada evidentment. El Montseny són muntanyes curioses, tant bon punt estàs pedalant per una avetosa, com passes a un alzinar o a una roureda, fagedes,….l’orientació és extremadament fàcil. Cara nord: caducifolis, cara sud: alzinars, no cal ni mirar el sol. Això si la natura és espectacular, bonica, en alguns casos etèrea i molt inspiradora, sobradament captivadora.

Alguns problemes amb el track ens fan pensar que el que el va dibuixar no s’hi va esmerar gaire,…..És lutípic,….algú diu a la dreta, ens mirem el track i efectivament sembla a la dreta,…però uns metres més avall, pipipipipip, el Garmin es queixa,…ostres era a l’esquerra,..així infinites vegades. Després de voltar molt per les fagedes de la cara nord del Matagalls i per les seves fonts arribem a un lloc històric i emblemàtic, Can Sala, la casa pairal d’en Serrallonga. Val a dir que una casa així en aquella època era de pagesos pobres, però avui dia és una masia que a molts ens agradaria tenir i que ben pocs poden…..el món ha canviat una mica en algunes coses però un Joan Sala (o alguns) avui dia no aniria malament. Can Sala està enmig d’un bosc, no sé on, perquè vam poder comprovar que hi ha un magnetisme extrany que desorienta fins i tot els GPS, ens vam perdre 3 o 4 vegades buscant el track, imagineu-vos com devien patir els que buscaven en Serrallonga sense cap aparell més que les narius dels gossos. Les hores van caient i el sol cada cop és més baix, tornem a notar el fred.  Les bateries estan al mínim, els Garmin ja fa estona que s’han quedat sense fluid elèctric,  ja no tenim esma ni de suar, i els Kms passen tant lentament que ens preguntem si els aparells que portem realment funcionen.  Falten 10 Km per arribar, n’hem fet com a mínim 5, i encara en falten 9. ( 10-5 =9)  No feu mai cas de les matemàtiques perquè no funcionen. Hauria estat interessant que a l’escola ens haguéssin ensenyat que la matemàtica és una ciència teòrica però que la realitat humana funciona amb una lògica completament diferent, de fet a la vida la lògica hi és absent:   2+2 poden donar qualsevol resultats menys 4.  Sort que la física quàntica està darrerament posant-hi ordre i demostrant que qualsevol resultat és possible i a la mateixa vegada!  Aquests darrers 10 Km es fan eterns perquè no són 10, en són més. Anem relaxats perquè no haurem d’encendre el llum, el sol ens il.luminarà fins el final.  Baixem cap a Seva per uns corriols deliciosos, enfangats i relliscosos i arribem contents. Aquests darrers senders posen la cirereta a una ruta dura (78 Km – 2880 m D+),  molt interessant, ben dissenyada, mal dibuixada, en un paratge excepcional, i amb una companyia de luxe!!