La “Stone de Muntanyola” by Lapi
Nengs, que veig que ningú amb mes sentit de l’humor s’anima a fer crònica….catxis!!!
8:00 BP. Arribo el penúltim. Com les dones, m’he acostumat a fer-me esperar a les grans cites. Acabem esperant al “Bon Jan” i el Qka d’or només està en holograma. Preguntem pels absents (Una llista massa llarga) i decidim engegar la corrua de capgrossos vestits de fosc, qka nova elegant i sòbria.
Pedalen i xerren sense ordre ni concert:. Tiet, Keika, Sanitariu, Mad, Ironman, Lidl, Bikinis, Ton, Gispi, Skoda, Jan, Capità, Matxete, Lotiesu, Friky, Cannondale SP, el Cunyau I jo mateix. Temperatura, cel, camí, tot està preparat per fer-nos gaudir un dia “dels bons”, per emmarcar. Avui TINC GPS I RUTA CARREGADA. La meva autoestima no suportaria una altre cagada com la de la tracks del diable.
“La primera en la frente”, caigudeta del Friky en el primer sot del Bonaire. El Gispi va lluint melena, sense casc i el nucli dur xerra poc, amb prudencia. Fem la Can Torras mes lent que de costum, s’ensuma la por i comprovem que la temperatura es de cine, comencen a sobrar les perneres i manguitos i ja no els veurem mes en tot el dia. Les Arenes, ritme prudent pero sense pausa, perfecte!
Creuem riera enfilant cap a Sant Llorenç i a la drecera a la dreta, un grup “selecte” decideix tirar cap amunt ignorant el meu track, i sense voler, arrosseguen al nucli dur que anava darrera d’ells. El grup A (el que va amb mi i el track) arribem al collet de baixada a Sant Llorenç en un sospir, el grup B arriben al poble 10 minuts mes tard…i la resta? Esperant, jo em poso nerviós i faig mala cara, el Keika rep la trucada paorosament tranquil·la del Ton…”No se on soc, crec que a Can Cadafalc”, ok, tira cap a Sant Llorenç que anaves cap a Castellar, pero i el Tiet, i el Frisach..el nucli dur? Quan ja li he donat 50 voltes a la plaça del poble truca pel walkie el Tiet, que ja baixen. Ufff, després arriba el Ton i el rebem amb un aplaudiment mes de nervis que d’homenatge. Tothom s’ha repartit per les terrasses, cafetons, omplir aigua, entrepans. Feina feta i tirem amunt direcció Gallifa.
Al cementiri, agafem pista de “despegue” cap al cel i la pujada exigent de 3 o 4 kms es transforma en una vista de balconada prodigiosa cap tot el macís de Sant Llorenç. Un altre moment de re agrupament…no estem esperant gaire, sembla que tothom està fent els deures bevent i menjant adequadament, inclús li faig comentari a algú. Has vist l’Skoda? Com està pujant el kabró, es nota que el casc nou “li dona ales”. Arribem “casi a dalt” i la pista que l’any passat era tot fanguer avui sembla divertida i tot…però no per tothom, perquè la pujada es sostinguda i enganya.
Re agrupament a la cruïlla abans de coronar la serra. El Gispi es llença al terra i parla de rampes i marranades. El Tiet pel walkie diu que l skoda s´ha aturat i no sap si s’està morint o esta pregant per que el sacrifiquin alla mateix. Tinc dubtes per triar l’itinerari de l’any passat, el mes fàcil i avorrit, o el de la selenika, mes volta però molt mes divertit. Que cony! el nucli dur no protesta massa…pel divertit!! Coronem, baixem, esperem i trialejem. Tot, el camí i el paisatge son un homenatge a l’esforç i es respira aire d’aventura quan saps que ets lluny de casa i que no hi ha tornada enrere. Tornem a pujar cap a Sant Julia d’Uixols i me’n adono que no puc continuar forçant massa mes el físic d’alguna qka i divideixo el grup. Pallaringues a l’esquerra per la drecera del bosc, els 7 magnífics patidors per la pista de la dreta, directa a la baixada final cap a Castellterçol. M’espero una bona estona a la cruilla per reagrupar i els pallaringues pugen amb ritme, contents de l’experiència del bosquet. El capità fa un estrany i cau al mig de la pista però la “molla que te dins”, que n’és de nerviós! El fa aixecar-se en un segon sense donar-nos temps ni a riure.
A Castellterçol, el grup es tornar a retardar una mica (punxada?) i “llenço” al nucli dur per la carretera de pujada suau cap a Castellcir. No passa ni un km i sento un soroll de tren desbocat pel darrera…es el nucli pallaringa traient la seva anima carreteriste llençats per l’efecte asfalt. Em quedo, com sempre, en terra de ningú i vaig fent xino-xano amb el Jan fins a Santa Coloma Sasserra. El tiet fa de Tiet com ningú i s’encarrega de mantenir el ramat cohesionat, però el capità fa d’ambulància i arrossega al Skoda empentant-lo fins al Roure Centenari de Sta.Coloma. Però no pot parar, el skoda continua fent voltes, no es decideix a aturar-se per por a les rampes i quan ho fa finalment, camina com un ximpanzé amb artrosis. Riem pero tots sabem quin mal fa aquesta situació, crec que tots la hem patit.. Al·lucino amb l’esperit que avui està mostrant la gent….Només em fan la famosa pregunta : Diguem exactament quants kms i quant desnivell falta. La cara del Ton es tan inquisidora que el tinc que dir la veritat, no ho se, exactament, però tothom arribarà, segur!
Ultimes rampes trencacames fins Collsuspina i ens espera un Cal Bibu, bareto petitó, amb la taula parada que ocupa el 75% del local, aparcament de bicis i menú molt digne tenint en compte el preu i el servei. Les bromes habituals “senyora, si us plau, una mica mes de cansalada! Es de régimen? Siiii es la que prenc jo, ens diu la dona lluint tipillu maruja anys 50, però això si, simpàtica i servicial. A taula ens trenquem el pit i altres parts, imaginant a l’amic de no se qui que se la xupava el sol i el capità deixa anar la pregunta: S’avisaria abans de…? També repassem tota la seria d’acudits i vídeos distribuïts al grup del wasap. Sortim com sempre, amb una mica de dubte per part dels que van justos però això està fet!!!
Pujades amb solet de vespre i un ambient molt agradable amb prats, boscos d’avet i pí roig. La Caseta Alta ens regala una postal amb vistes de cine. Novament tenim un descans forçat per la punxada del Ton, de la roda, es clar i el Gispi s’escapa en solitari. Ultimes rampes i el premi, el camí de la carena, rapidíssim al darrera del Matxete, gaudint de cada revolt fins que enfilem cap a la Vall de la Roca, ultimes baixades amb petits trencacames fins que decideixo fer una demostració de reparació de tubeless en menys de 3 minuts…
Arribada a la Roca, i només ens rep el gos pudent…No hi han dones, ni canalla cridanera, i el Frisach es relaxa i arriba al èxtasis. Ha trobat les birres i penja l’estelada. Gran final de festa qkera amb les fotus de rigort. Cap marranada i tots contents. Quan tornem??????!!!!
Leave a Reply