Els tres mosqueters…… (l’altra crònica de la XVII Volta a la Cerdanya) by Tinick

Gran cap de setmana de Qk’s…..si bé està dir-ho millor és pedalejar-ho.

Tret dels intents de lligar-se a la campinera, de sexe i dones guarres no en vàrem veure cap altra (ho sento tiet).
La campinera era la que regentava el camping i a part d’estar preocupada per qui li pagava la nostra estada no va mostrar massa interès per el Nicky que tot i els esforços de fer ús del seu fluit franxute no va assolir fer podi amb ella.
On si que va anar millor en ensenyar les seves dots era amb la bike, doncs tampoc lo de conduir cotxes és el seu fort. no va trobar en cap moment quin pinyó posar al 206 ni quina cadència era la bona.

Palplantats com dos estaquirots amb poc marge per fer res que no sigui seguir les intruccions dels organitzadors (Probike) i preparar les armes per l’endemà, esperem al Raul que tardarà hores encara en venir, però nosaltres afer els deures. Els de Probike un 10 sobre 10, com sempre!

I comença la nostra particular lliçó del mestre…..
“Si ens aixequem aviat, molt aviat, però mooooolt aviat, i ens posem a treballar (llegeix pedalar), som un país imparable!”

Vàrem cometre tres errors:
El primer fer-li cas.
El segons creurens-ho i llevar-nos a les 4 del matí per esmorzar, valguem déu!
El tercer no recordar que érem a Françá i allà la “paraula d’en Pep” no compta.

Prenem sortida a les 5:30h del matí, ven il•luminats al estil Sr. Sweet doncs tenim per davant una bona pujadota, primera de 4 i un xic més llarga que anar a esmorzar a la pastora, per que m’entengueu, per quells que us agraden les dades dir que tenia prop de 30km i 1500m de desnivell d’una tirada, en fred i amb percentatges des d’el 5% a 13%, si bé l’asfalt ens va deixar una petita treva inicial i pensar que n’hi ha que neixen amb estrella en veure que pujàvem prou bé, el pedregal de pujada en que es converteix aquella primera mamella ens diu que nosaltres erem els estrellats, res d’estrelles.
Una pujadota infernal, plena de rocs solts, amb poca llum, i una inclinació per treure l’alè imposa un ritme de “nucli dur”, les pedres soltes feien que cada pedalada fós poc aprofitada i les primeres al•lucinacions mentals ja fèien acte de presència.
Acuarius, coca-cola, fruita, ganyips, xocolata, etc…..a dojo en els controls, caldet Aneto del Keika, fèien les delicies dels més exigents.
La realitat però fa que epr més que mengis, cosa vital, sempre et pot plantar cara qualsevol rampota, i a mi m’en va plantar la segona, amb un flanqueix vertiginós primer i parts a al control de dinar, a hora d’esmorzar (quarts d’onze) iniciem una segona i llarga pujada que farà “apajarar-me” una mica malgrat portar millor armilla que el Nicky. jejejeje oi?
La del Nicky fa calor i clar, fa suar es veu. La meva no!

Un cop aclarit el tema de a qui li sua més, coronem amb cert esforç el segon i llarg port de més de 1000m d’ascensió, ja en portem força d’alçada, i encara en queden bastants més. Els participats que van “caient” fan cara de pocs amics, pocs aguanten bromes i aquell ambient distès del ciclista “campetxano” no existeix, a algú que vaig gosar a animar-lo dient-li “va que ja hi som” a mitja pujada em mirava amb cara de…… de capullo, doncs si no estàs amb humor, que hi fots en un lloc així, no?
ATPC els malhumorats!

S’acosta una altra barrera, la tercera mamella, teta, galta o com li vulgueu dir, aquesta amb la pressio de estar cronometrada i dp d’haver patejar més d’un quilòmetre amb la bici al coll per un GR pedregós i empossible. El tram de crono era mixte, és a dir, pujada i baixada, tot i que la pujada eren 10-12km i la baixada no sé si poc més de dos….. un timo!

Però posats a pedalar, li fotem els 6 cullons (3×2=6) i fem que allò s’animi, fins i tot un refet Tinick estira el grupu amb ganes i cantant.
El canigó ni tant sols l’hem vist penso, nio tant sols hi pensem…… que curiós oi?
En mig de tanta hostilitat Bttera, encarem el darrer port, més curtet, sols de 500m d’alçada, ens hem tret la pressió del crono, no hem vist cap tia en pilotes i el temps s’està tancant damunt nostre, amb les cames ja cansades hem de fer la darrera apretada per porgar els pecats comesos, i entre llamps i trons anem pujant fent víctimes a altres ciclistes de les encara minses però existents forces que les qks encara gaudeixen.

S’acosta el darrer moment, el de la darrera baixada llarga, de 12km. Sols amb un mugronet de 150m de desnivell que superar, però no queradem malament, oi?

Fet i fotut ja son quarts de 5 de la tarda que ens plantem a Prats de Molló, no saqvíem si riure o plorar, però ens vàrem estrèney les mans gloriosos de la etapa que hem fet. I es que be ho valia. 130km i prop de 4200m de desnivell acumulat en BTT no és per riure.

A partir d’aqui, la cosa canvia, mentre el Barça embadur-na amb 8 dianes al rival, nosaltres recuperem forces i dipòsits de hidrats tot sopant, no sense abans prendre el líquin reparador, antioxidant i replet de cereals que tot esportista vol, Una birra de general, per que m’entengueu, menys el Nicky, que fa una “oganjin”…..Cannondale es diu “OGANJIN”…allò del color tronja que veuen els nens….. saps?

Total, que posat dins al sac resem per que les tempestes previstes per l’edemà ens obliguina retirar-nos, i aixi va ser….. aigua dojo tota la nit, i malgrat al moment de sortir no plovia com aleshores, el fred i la boria ens van desanimar molt. Aixi que….. carreguem cotxe, donem parte que no sortim i ens les pirem a Terrassa com un senyors!

Qk’s….. vaya peazo sortida, si algú s’anima a fer-la li deixo el roadbook, de moment encara no sé si l’acompanyaré.
Estic segur que dissabte vinent riurem més que el passat dissabte.
L’espero amb candeletes.

Bones Qk’s a tots!