Crònica d’una QKa a la Open UCI Quebrantahuesos MTB

Llarg nom per titular una dura prova de BTT.

Feia dies que pensava si anar o no a la Orbea Monegros però com no hi havia massa candidats a acompanyar-me i ho entenc, així que em van proposar anar a fer la Quebrantahuesos Mtb, d’ara endavant QH, i vaig acceptar, sols tenia que pedalejar doncs ja estava tot lligat, hotel, dinars, transport, etc…. M’ho van posar molt fàcil. I de cara a l’entreno personal era un bon repte.

Faltaven dues setmanes sols i prop de 850 malalts de bici ja estaven inscrit, al ser Open UCI podria participar però tenia clar que menjava a part, aquelles bèsties dels pedals no son terrestres, almenys els del capdavant de la cursa.

Però anem posant antecedents, dijous plou a bots i barrals, el darrer entrenament outdoor que volia fer queda anul·lat i toca fer Bkool a casa, cap problema tot i no ser el mateix, el rodet permet fer-lo un pelet més curts i amb la estona que em queda li dedico a la bici que sempre va bé, neteja a fons, revisió de pastilles, sangrat de frens, reset de la Lefty, revisió de la bossa d’eines, greixada general….. la bici va quedar fina-fina, molt més que jo!

Seguia plovent i el divendres també, l’endemà teníem que sortir després dels partits de hoquei dels nens que al quedar suspesos per la pluja van precipitar la nostra marxa, 3,5 hores de cotxe per arribar a Sabiñánigo, Catedral de la bicileta a Osca, població que acull el amic Milton Ramos a qui vaig veure a través del facebook a la calorosa Kashbha recollint dorsals per la Titan Desert, on dissabte va fer una bona 2^a posició darrera de Luis Leao Pinto.

Nosaltres però teníem una altra guerra, la pluja sembla que volia desaparèixer almenys en la finestra horària que es disputava la prova però no la neu, l’entorn era replet de neu i feia força fred. Previsions d’entre 1º al matí a 8ºa migdia.

En recollir dorsals dissabte amb molta calma i sense cues llegim la nota de la organització que la prova quedava retallada en prop de 30km i uns 1000m per culpa de la mala climatologia prevista, decepció general però es que donaven neu a 1100m i el primer port pujava per sobre dels 1800m.

… cadenes? Grampons? Rodes de claus?….i quina roba porto?

És curiós veure els pro recollir dorsals amb bici i vestits de ciclista tot el dia, el dia abans, el dia de la prova, l’endemà….deuen dormir enfundats amb lycra!…sempre fent voltes, bellugant per tot arreu, gent de cul inquiet vaja!

Seguim però mirant les previsions del temps tota l’estona i recollits els dorsals i prèvia visita a la línia de sortida ballada i repleta de publicitat ens retirem cap al Barceló Jaca Hotel, situat entre Sabiñánigo i Jaca, en un complex residencial nou de trinca de gent que es dedica al golf, però que en aquesta època de l’any ni golf ni res de res, així que aprofitem les ofertes que fan per estar ven còmodes.

Al arribar al hotel flipo veient corredors al pàrquing de l’hotel, que és a l’aire lliure, fent rodet com si els perseguissin, és ven bé que aprofiten qualsevol moment per pedalar, així van després.

Tarda de preparatius, de plantejar quina roba posar-nos i que endur-nos i que no. Ens proposen fer una volta en BTT però jo decideixo no fer-la, no tinc ganes ara de sortir, més de descansar.

La tria de roba per l’endemà es fa molt difícil, farà molt fred però en una cursa així se sua molt, cal protegir mans i peus sobretot, però el troncs també, unes gotes de pluja poden deixar-te amb hipotèrmia i cal anar alerta. Prou casos greus escoltem tot sovint.

Amb tot plegat ja hem cremat unes hores a aquesta localitat entre recollir dorsals, preparar la roba i la bici (bidons, gels, barretes, etc…) i ara toca sopar, no tenim pressa, la cursa comença a les 10 del matí i no cal matinar massa.

Així que baixem a Sabiñánigo altre cop a recollir un company meu de feina, l’Angel, que també la fa i de passada buscar un Italià on ens cruspim una bona amanida i una pizza doncs tots 4 estem farts de pasta aquesta setmana. Fet això i remullat amb una cervesa ens retirem!

A les 7 sona el despertador, ens vestim i baixem a esmorzar, jo surto al carrer vestit de cursa i veig que fa fred però vaig prefecte de roba, el dia és grisot i amenaça, esperem que ens respecti.

Ens mirem uns a altres doncs hi ha altres corredors, Suecs, Francesos, Alemanys, i clar, catalans i algun de la franja castellanoparlant. Creuament de mirades, ara ja tots comencen a ser més rivals que amics, així que cada un va al seu plat i al seu rotllo a engolir l’esmorzar per carregar el cos de matèria per cremar després.

Sortim cap a meta, bicis al cotxe i vestits per la ocasió, de moment poca gent, falta poc menys de una hora i la gent va tranquil·la. Aparquem prou a prop i còmodament, descarreguem bicis, ens acabem d’equipar i fem el xafarder tot pedalejant per la zona, caravanes, autocaravanes, pros d’equips oficials escalfant motors fent rodet, acompanyants fent fotos, i els ciclistes per tot arreu escalfant, ens sumem a la festa i ens posem a fer una estona de bici prèvia.

El matí és fred i s’està millor pedalejant que esperant la hora de la sortida, unes fotos de rigor per immortalitzar el moment i seguim fent el nostre particular escalfament.

20 minuts i els nervis van en augment, les pulsacions creixen i és hora de col·locar-se a la graella de sortida.

Allà som al capdavant del calaix que ens pertoca, el darrer!…. davant tot és buit encara, els pros sols van 2 minuts abans de tret de sortida, no els agrada estar allà plantats, però els mortals som com som i els nervis ens poden. L’speaker caldejant l’ambient i els pros van apareixen i en un minut s’omple tot a petar.

El rellotge va ràpid i queden pocs segons per sortir. Pum!….els pros surten com coets, nosaltres ni ens movem doncs sortim al cap d’uns minuts, encara tenim la cinta de separació dels calaixos posada, al fons es veu el cuc multicolor a una velocitat de por pujant un primer collet, van que se les pelen, per dir-vos que el guanyador va fer mitjana de prop de 22km/h….bestial!

S’acosta la nostra hora, un de la organització ens treu la cinta i ens fa avançar fins al mateix arc de sortida, on hi ha el sensor del xip….10, 9, 8, …… nervis, el cor a 100, ja havia perdut la primera fila del calaix compartida amb els companys de fatiga d’avui l’Oriol i el Ramón, …..4, 3, 2,1!!!!!

…..Puuuum!

Sortida de la marxa no competitiva però com els moteros al tornar de veure MotoGp a Montmeló, obrim gas a tot drap, cops de colze, bidons per terra, fins i tot alguna bossa d’eines i tot vaig veure caure….esgarrifós!

Encaro el primer collet on minuts avanç pujaven els pros, i giro el cap per veure la serp ciclista llarga i plena de gent amb ganes de córrer…. apreto les dents i amunt, no m’agrada sortir així, no en sé, em posa del nervis i prefereixo afluixar un pelet i recuperar posicions després però de seguida el terreny planeja i em fa recuperar 4 o 5 pulsacions de les 180 que portava, Ara toca baixar i planejar una bona estona, la gent a cremant, vols passar si o si es pugui o no, i em vaig resistint tot el que puc, em noto pesat de cames i no poc àgil i no espero una bona posició avui, tant sols que no plogui i pugui gaudir d’un dia de BTT.

Arribem al quilòmetre 4 i vaig fet un senglar, ple de fang i brut de cap a peus, ulleres brutes, mallots i la bici que ja no es llegeix ni la marca seguim a velocitat de por entre 28 i 30km/h sortejant bassals que hi podríem cabre 3 o 4 de nosaltres, gent que cau per culpa del fang, galetes a les corbes, primeres punxades i mentre no calgui jo ni paro ni miro en darrera. Penso com devien anar els UCI si nosaltres aquí podíem anar a 30km/h.

Em passen molt ciclistes, és normal, no vaig fi i no puc lluitar contra tots.

Quilòmetre 14, sols portem 275m de desnivell i això no ho entenc, però en mirar davant diviso una paret, un mur, desenes de ciclistes empenyent la bici i vulguis o no et fan baixar per empènyer doncs no queda traçada lliure, instant en que converso amb un vell conegut, parella d’aquella agradable noia del control de la Volta a la Cerdanya on de sobte tots vàrem voler prendre el sol al davant i al Isma se li entelaven les ulleres de vidres emmirallats….entre pedalejades somric per que ho recordo.

Comença una llarga ascensió per corriol en la que penso amb tots vosaltres, això ho hem de venir a fer amb les QKs, us encantaria, no sols per la pujada deliciosa, sinó per la trialera de baixada que ens esperava…deliciosa malgrat la gent posa més peus que res, són QKs

😉

Jo segueixo entossudit en posar-los sols en cas de necessitat i a estones me’n surto, a estones és impossible, molta gent parada i es fa un tap enorme i costa molt avançar. El terra està fatal, replet de fang relliscós, arrels i pedres mullades.

Finalment aconseguim sortir del single track, baixem cap a buscar per on creuar el riu, i ens organitzem de seguida per passar-lo sense mullar-nos els peus tot i haver de portar la bici a l’esquena pujant un tros de barranc grimpant, s’ho val, el dia es fred i els peus secs o molls poden significar patir molt més del necessari. Cosa que em fa pensar que he de fer quelcom per que la esquena no pateixi, allò sols era un aperitiu per el que pot ser la propera Terra de Maquis.

Ens acostem al primer control de pas al punt quilomètric 24, passo en la posició 160 tot i haver sortit dels primers (això ho vaig saber després) però m’ho estic passant bé.

Un llarg corriolet on dono amb un cul estilitzat:

coi!…si és una dona,

Una dona amb dorsal de pro, el ego em va fer posar vermell i tot, ja havíem caçat la cua dels pro, cosa que fa pensar que hi ha molts que s’hi apunten però que de pedalar poc més o menys com nosaltres.

Aprofito l’avituallament ràpid a mode de pit stop de F1, dos gots de coca-cola a sac dos trossets de plàtan, m’omplen el bidó i segueixo avall (ni dos minuts).

Seguim per pista duríssima com ho eren totes les d’allà, pedregoses a punta pala.

Seguim passant quilòmetres, atrapo un altre corredor UCI, amb maillot de Cantabria que al cap de poc hauria de deixar-lo passar per que la cadena se’m queda travada fruit d’una xupada monumental, la porto seca degut al fang i caldrà anar en compte. Encadenem pujadetes per dintre el bosc molt boniques, el paisatge està esplèndid, el dia aguanta encara i m’ho estic currant a base de patir molt però gaudint cada cop de pedal. A peus del port de pujada al km 33 altre control de pas i avitualla, on aprofito de prendre isotònics i greixar la cadena que ja m’ha xupat dos cops, a partir d’aquí va anar fina fins a l’arribada.

Ara calia posar seny, 9 km de pujada amb uns 800m de desnivell, on vaig poder començar a recuperar posicions, cota màxima de 1550m, el terreny amb un grip nefast degut al fang feia que sortejar els rocs del camí seguint una única traçada vàlida fos més que un simple acte de concentració, calia força física per mantenir-se i pedalar dos cops per que el neumàtic lliscava, pendents amb un grau d’inclinació d’entre 8 i 12%. Començo a notar aire fresquet, cada cop més i comencen a caure les primeres volves de neu, febles, però donant un toc pintoresc a la pujada. Ja porto 7km de pujada i ara toca una mica d’oxigen per baixar uns pocs metre abans del darrer collet, darrera rampa que tibant de bici vaig culminar. Les cames ja cremades i una pendent inhumana (20%) van fer que ja no volgués lluitar per pujar-la damunt la bike.

Cim aconseguit, al fons, a 800 m per sota meu diviso Sabiñánigo, el ressò del speaker es pot sentir des de aquí a dalt però ara vindrà una de les parts més espectaculars, una trialera de baixada bestial, a mode de singletrack americà que fa gaudir el més pintat. Una baixada espectacular a la que us convido a viure una dia, per que s’ho val, per que és per nosaltres, per que estic segur que gaudireu com jo baixant-la!

Fet i fotut arribo a baix de tot cansat i content, he gaudit com un nen. Queden 10km per arribar a meta i ens fan anar amunt i avall per acabar de cascar-nos les cames, travessar el riu dos cops més on ja no ens escapem de remullar-nos fins als genolls.

Intento avançar als pocs que em vaig trobant, amb algun puc amb altres no, Darrer turonet, darrer corriolet, ja diviso la meta i al darrer ciclista que puc avançar, plat gran pinyó petit i accelerant amb totes les forces aconsegueixo arrabassar-lo per un sol segon però ho aconsegueixo!

Al final he trigat 4:55′ per fer aquest duríssim circuit, posició 88 que espero millorar en la propera edició fent els 90km reglamentaria si el temps ho permet,

Us animo a anar-la a fer, és dura però de les que es recorden sempre!

Tinick