CRÒNICA DE DIUMENGE. LITERATURA PROFUNDA

Si tingues prou poder de QK ahir us podria haver canviat a tots el nick, incloent el meu, doncs des de un calentot Jordi Abad que sols pensava en les meves depilades cames i el bonic cul del tiet, a un marejador Lapierre que en dos metres quadrats en va fer una sortida de mes de 30km i prop de 1000 metres de desnivell amb rampes del 28% i fins i tot amb una trobada final de “femella en BTT” que va posar la guinda tot i ser una llastima que anés amb el mamut del seu novio al costat!
Tot plegat passant per un Tiet que mai en te prou, un Keika amb final al mes pur estil estil “caçador de cocodrils”, dos cavallers amb muntures de rally i mal d’esquena, mal de cap, i mal de….. i rampes!, i en autodefinició em diria a mi mateix “l’aprenent”

Tot comença d’hora, les 8 del mati i tothom llest per anar a fer bici.
Sols entrar al primer camí mes d’un ja es va menjar, no per els revolts si no per la duresa imposada per el lapierre, ni el magnesi va ressuscitar al pobre Marc que muntava una Scott Scale, o la Scale a ell…. no se! ….. si es que a la que poses pedres als camins la cosa es complica.
A mesura que anem avançant metres anem perdent fidels, primer un Marc que n’estira un altre de poc inspirat i convençut que el seu futur passara per no autopunxar-se mes les rodes per deixar-nos esmorzar i aprofitar per descansar.
El resultat de les votacions per punxada eren evidents: Abandonem al “Marc Max”….. el compromisos de hockey i familiars fan retirar ja a un parell de pilots al primer assalt, segona baixada.
En el segon tram cauen el calent abad i els seus dos conillets de la txistera amb bicis rígides, una trialera mes avall i l’Enric va a la captura de la “Orgina del gripau” i els tres mosqueters decideixen premiar-se l’ego amb una coca-cola patrocinada per el Tiet.

Bona trempera al mati, una bona sortida amb final a la Selectivitat on sols vaig aprovar jo, el Tiet i el Lapierre amb un 4,95 hauran d’anar a setembre, curiosa estampa la del final de la selectivitat on un desconegut, que encara no tinc paraules per batejar-lo, va gosar a jugar-se una cervesa a que no la pujava, i es que sols calia veure’l al pobre sonat amb cara de gos d’atura i cos de jugador de basquet completat amb una flamant bici que no tenia ni pols…. Si es que avui en dia tothom fa BTT!!!!

Com una margarita ens varem anar despedint, desapareixent, cada mitja hora en queia un, alguns frecos, altres de molt apurats, com si de fulles d’una margarida es tractes, allò de “t’estimo, no t’estimo!” va acabar en trio de mosqueters fent “cola-loca” als caus i cap a casa per la rapida trialera on dona i nens m’esperaven per anar a Vallparadis.

Antinick!