Ruta dels Pinguins by Lapi

8:05 BP. Tiet, Mad, Putxi, Keika, Nicky, Skoda, Ironman, Tinick, Lapi y a la bolera, Lopes i Capi. Avui fa un fred que pela i el Capi i el Putxi, conspiran al devant del grup i fan de les seves….Passada la Tartana, ens fan pujar per una trialera d’un culló de micu. A la primera de canvi, el Keika trenca el “susodicho” deixant la patilla mes doblegada que un churru. Rapidament, els aprenents de mecanic de precisió intentan refer la geometria original a base de “dos piedras”….la imatge era una mica “primitiva”, com els micus que descobreixen la pedra-eina i com es lógic, el canvi no tornaria a ser el mateix i el Keika es retira amb pena pero amb dignitat. Continuem trialera amunt, el Tiet renegant i un crit unánim de Lapi Dimisió! no acaba de cuallar perque avui no mana el Lapi. Perdonem la putada de caminar perque la dreçera queda bonica amb tanta neu a les vores i enfilem cap a la trialera del Matagalls, tot i que el Nicky s’havia fet l’il.lusió de que manaria, pero no li fan ni “putucás” i continuem pujant i pujant. Això està be perque els dos graus negatius, encara que amb solet, animan a escalfar cames i evitar les baixades refrigerants. La drecera previa a la Matagalls està increible, neu a tot arreu, glaç desfent-se, arbres enblanquinats…bonic de postal i ahí estan les fotus del Nicky per donar fé. Bon rotllu, bon paisatge i arribem a la reina de les trialeres de la comarca, avui amb un nou vestit blanc. Algunes branques baixes vençudes pel pes de la neu i el glaç a les roques donen un toc nou e interessant i arribem a la Ermita de les Arenes sense novetats. Aquí, el Lapi amb els nervis de la guardia i sabent que està massa lluny de casa per poguer donar un servei de temps de solució de 4 hores diu, dic, que torno a casa per carretera pero el Capi, Isma, Putxi i Lopes diuen que ells també marxen cap a casa i que de tornar sol ni parlar-ne. La resta, Tiet, Mad, Nicky, Skoda i Tinick, miran divertits la mala cara que poso pensant en la tornada que m’espera, amb els “pallaringues d’elit”….Efectívament, pujem per tot lo tiesu cap a amunt, el pulsómetre desbocat, em sobra tota la roba i la gent que ens creuem em miren compasivament, “aquest pobre tiu està purgant els seus pecats, mita’l quina cara de patiment!”. Tant es! El capi em diu coses per animar-me pero només m´anima pensar que ja som a dalt. Intentan ficar-me per la mateixa trialera que hem pujat pero “suggereixo” provar el camí del dipósit i el resultat es una trialera “MatxetiPutxiana” amb un desnivell i dificultat considerables, amb marques de rodes gruixudes de motus de trial, pedra suelta i diversió pels amants de l’adrenalina. Es la trialera del Ernest. La temperatura ja arriba als 7 a Matadepera i a casa a les 11:30 amb 27kms i 920mtrs de desnivell, el cos fred com un pollastre congelat….miro el mobil i… merda!, missatge del company de guardia que a on cullons soc, que no em localitzen…vaig preparant l’excusa pero avui la sortida ja no me la treu ningú.


Publicat a Crònica, Crònica Clàssica

Deixa un comentari