Girona Inmortal by Lapi


Per al.lusió explico com va anar amb els germanets Clols.

Girona Inmortal

A les 6:30 recull al tiet a la porta del parking i a les 8:00 tenim les bicics descarregades al Poliesportiu de Salt, al mig, només 100 kms de aburriment. Som 5 Gironins, 3 Terrasencs i jo, que ja no se d’on soc. Els del nord porten unes bicis de gama alta a tó amb les dels Clols, pero amb unes cames mes adients per aquest material “tecnologicament superior”. Començem a fer un troç del carrilet d’Olot i passem a la banda dreta del Ter. Es pista ampla, amb una temperatura molt agradable i portem un desconegut ritme de 24kms/h que permet tenir lluny algunes converses massa tecniques i avorrides pel meu gust. El paissatge es molt verd (a aquesta vall li diuen la Suissa Catalana) i encara que les pistes son amples i amb desnivell suau, no hi ha sensacio de fatiga i molt d’hora començen els corriols. Corriols rapidíssims, sense dificultat tecnica pero molt cabrons si se t’en va la pinça i fas un recte o les branques et foten unes fuetades que et desconcentren….Molt divertits, amb riera amb tres pams d’aigua al mig. Tornen les pujades fins a Sant Grau a 450 metres, sostre de la ruta pero amb una vista espectacular del pirineu, prepirineu, postpirineu i pumpirineu…moltes muntanyes. Mes baixades alucinants, increiblement ràpides i sense sensacions negatives, sembla una pelicula de persecucions amb peraltes, tobogans, zones ombrivoles, pujades curtes i súbites…fins al km32, que arribem de nou a la plana i esmorçem a les 11:00, butifarres, cansalada, plata d’embotits, vi amb gasosa a dojo i de postre xuxos de crema amb el café…Tot un festival de la gula i amb ganes de tornar cap a el cotxe….al cotxe? i una merda, tornada cap al Ter, el creuem cap a Vimbodi, ermita de Sant Roc, i vinga trencacames, tobogans, zones humides i un patiment extrem per la calor (30º) i la panxa plena a vessar. De debó, la zona supera clarament a les dreçeres de Collserola, de la Roca, de la Hivernal…llàstima d’esmorçar que ens treu ganes de pedalar. M’he fos tot l’aigua de la motxilla, la boca pastosa i començo a estar fart de disfrutar. A les 13:30 prenc la responsabilitat de ser la veu del grup de Terrassa i crido que ja en tenim prou, que volem tornar al cotxe, JA! Aquest gironins tenen una resistencia peculiar i coneixer el terreny dona molta seguretat i confiança en les seves forces. A les 14:00 amb 50 i picu kms i només 1200mtrs que han semblat 2000, al cotxe i buscant una benzinera per comprar aigua fresca. Veig que l’esforç no ha sigut el problema, ens falta resistencia psicologica per soportar la calor i llavors m’en recordo de la que pot fer a ple mes de Juny al Pirineu…mmmm, cagalera mental!

El tiet ha capturat la ruta i no descarto montar una expedició a Girona pels finals de setembre o principis d’octubre, quan la temperatura sigui mes amable, perque els camins son d’allo mes divertits.

Fins demà

Publicado en Cronica Clasica

Deja un comentario