dijous a Collserola by Putxi

Crònica,

20:30 al taller amb ganes de pedalar per senders estrets, rebotits d’arrels i branques a Collserola. Tots apunt:  Qk d’Ort, Antinick, Putxi i van arribant, Lotiesu, Mad, Keika, Nicky sense la gorra rovellada,…i el mestre, Lapi. Sortim puntuals a buscar el Sanitariu darrera el Don Candido, esperant trobar-hi alguna noia de les que deia el Tabac, portem els diners preparats però no hi són, i a sobre el Sanitariu arriba puntual, o sigui que ens dediquem a baixar pel camí de la riera plè de pols i pedres, fins al parc on esperem sempre el Capità. Uns quants tiren endavant i uns altres esperem el Lidl i el Capità que arriben cagant llets i nerviosos. Senders amunt fins dalt la Serra de Galliners, i pulsacions a tope. Per dalt la carena, a tota velocitat anem mentjant-nos els Km’s fins que en un trencall jo vull anar a la dreta i el Capi a l’esquerra. Col.lisionem i el meu genoll impacta contra el terra. Que lleig és caure en una pista polsegosa com aquesta,…… si s’ha de caure jo vull caure baixant trialeres que té més mística, no així!!  Però vaja, el dolor del genoll va marxant i seguim pista polsosa avall fins a Sant Cugat,….El Lapi mana però li han canviat els carrers i es despista, anem superant fanals, carrils bici, parades d’autobús, carrers contra direcció com una manada de búfals en estampida perseguint la pilota del burro aquest del Quillo del Madrid. Qui va dir que Sant Cugat era un poble?? no s’acaba mai.  Finalment arribem a Can Borrell. Els principis són difícils, el Lapi es confón varies vegades entre xiulets del grupu i és que com ell bé diu ja és terrassenc i no té perquè enrecordar-se de tots aquests camins de Can Fanga,…..De seguida comencem senders estrets, a bon ritme tothom segueix sense queixar-se, el Nicky fa una mena de front flip controlat i diu que no ha caigut que ha fet un malgesto amb l’espatlla. Molt estrany tot plegat, però tots riem.  Tot sigui dit, si caus amb les Qk’s, tothom espera, el Sanitariu et cura, però la resta es parteixen el kul per animar-te. Sempre és millor això que no que t’increpin!  A Can Coll el Lapi tira pel dret i diu és per aquí, però no, tira cap a l’altre cantó, però a l’altre cantó hi ha una branca gruixuda que se’m fot entre el canell i el rellotge, la mal parida!!  Si ho intento fer expressament no em surt. Aquesta muntanya està viva, hi ha conills per tot arreu, em refereixo als que es mengen,…bueno, ….vull dir els animals home!, senglars sorolloso i branques que volen acariciar-te o treure’t un ull, estan per tot arreu.  La trialera la pugem a bon ritme i a dalt uns quants fem les costes, o això diuen, trialera amunt. Un cop dalt tothom diu que l’ha fet a zero. Marranada del Lapi que diu que no vol sopar fins al tren quan jo ja he fet la primera mossegada, i cara d’acollonit del Qk d’Ort quan proposem de sopar amb 5 minuts, diu que ell necessita una hora i mitja per fotre’s un bocata, i que el Mistinguet ja ho sap.

Aquí comença el segon capítol, el desenllaç, plè d’acció i diversió:  trialeres guapíssimes de baixada amb trams tècnics, i trams ràpids. Baixem direcció Can Borrell disfrutant com uns micos en zel.  El Capità decideix, perquè vol, encallar-se en un arbre i fer un front-flip desapareixent muntanya avall, i com sempre tothom riu, i ell també. Som de cullons. Arribada a Sant Cugat i cap al tren. La gent ens mira raru, raru, raru. Mira que n’hi ha de gent rara al tren, tots tornen de treballar i estudiar a les 12h de la nit.  Això no és sa. Sopem i agafem el tren a les 23:57.  Arribada a Terrassa on hi ha gent encara més rara amb piercings, xupes de pell,…..és el món urbà de la nit,…….jo prefereixo la muntanya nocturna.

Publicat a Crònica Clàssica
One comment on “dijous a Collserola by Putxi
  1. Mad ha dit:

    hahah mlt bona la frase dels conills!!!

Deixa un comentari