CRÒNIQUES D’AHIR BY LAPIERRE & TINICK

Querida Milagros….”L’ultim de la “Clua”


Nanus, espero que el concili serveixi per clarificar, almenys, que el Manolo Garcia cantant del grupu i que ara fora d’òrbita musical va fer aquesta bonica cançó quant era soldat i jovenet  i d’això ja fa temps. Per que el que està clar que en termes de btt no ens posem d’acord!

Quina encigalada companys!!!

Ahir va ser com tornar a fer el soldat o la mili, i això que no l’he fet mai jo….. i ara no em posaré ara a explicar-vos que vaig ésser declarat Insubmís i que la poli va venir a casa a buscar-me dos cops…..centrem el tema cony!

És dimarts i ni un mail cordial citant a la trup QK i gairebé millor així, doncs tret de certes faltes el grupu era gairebé al complert. Faltes molt enyorades això si, no us penseu!

El tema va intentar-se deixar clar des de la sortida, un senglar amenaçador de que “les trialeres es fan de baixada”, contra un Lapierre amb plena campanya política de lideratge, sempre amenitzat amb partits més petits que amb pactes a tres bandes acaben agafant seients al semicercle de la colla encara que el vestuari no sigui el reglamentari.

Està clar que anar amb màniga curta a 7º no és ser un maruka. ……Perdoneu però algú ho havia de dir!!!!

Descriure ara a tots els que érem no ens traurà cap a res, així que m’ho salto per dir que no sé quin dels tres líders, o candidats a…. van triar un inici espectacular, una de les millor pujades de tota la comarca per escalfar, “el trunyo de Can Torres!”…..olé!!!!

Ni tant sols les millors lletres del “ultimo de la Fila” podrien descriure d’una manera explicita similar malifeta política.
Però que vols fer, allà som com una estampida de “nyus” aborregats i cap amunt esperant que cap lleó o cocodril se’ns cruspeixi per sopar!

Per posar una mica d’emoció el capità enciam decideix llençar-se a terra en coronar el port de can torres, era per donar espectacle i conversa per contrarrestar els esbufecs del personal, segons afirma.
Seguim, no parem!!!!…… (crits del líder polític) … i clar, com no, tots darrera a seguir-lo amunt per la pista que hi ha damunt el desviament de la que porta a Sant Llorenç. No em feu massa cas dels llocs que la nit em confon!

Mentre pugem es veuen flamants bicis noves, Blanquetes elles, i amb janets motivats, Que bonic!

però el riure aviat s’acabaria tot i que abans tenim temps de fer algun quilometret decent, entre pujades a qui sap on i bolets que esperen boletaires.
I aquí anem…. per que encara és hora que el senyor de la màniga curta ens ensenyi la rovellorera dels ous d’or!
Enganyats ens fa pujar per una pista, bé, pista és exagerat, un pujador del 77%, que tos fem a peu i alguns per terra, com jo que ja va ser el col mo que a peu m’enganxi amb una arrelota i m’estimbi contra el terra, Targeeeeeeta!!!!! (què cony deu fer el barça?) ….sort de les rialles de suport que van calmar-me el intens dolor, que seria la vida sense una rialla, si senyor!

Però algú tenia que pagar…
Al final després de molt empènyer la bici, de sentir gemegar al senglar i altres arribem a dalt de tot per contemplar les vistes, que no deixen de ser un grapats de llumetes de color ataronjat, com les del pessenre posem per cas.
Encar ano he vist cap rovelló!

I comença la baixada, un Nicky que s’enamora d’un pi caigut decideix tirar-se-li als braços, que digui: a les branques!…..que bonic l’amor!

i com ells varis, caigudes tontes, cops de cul, front-flip del Sanitariu on la bici va abandonar-lo per un forat (no era pelut el forat) i com això que us dic a tots els passa si fa no fa…. no hi ha manera d’acabar de baixar i menys pujats damunt la bici….. molt bonic!
Al final en tocar “terraferma” vaig proposar tornar-ho a fer de tant que m’havia agradat la experiència!.

El per què de la cançó del Ultimo de la fila (llegiu “l’ultim de la Clua”  traduit al català) no és altra que necessitariem un miracle per baixar allò pujats a la bici (totes les qk’s a peu senyors), i després per que espero que sigui “la ultima” vegada que es manipuli políticament a les qk’s fent tripartit amb líders naturals per acabar empenyent la bici de pujada i fotre-se-la de barrat per baixar….. Prou, prou, prou-prou-prou-prou!!!!! (Cuní als Marins de TV3)

Nanus…. per acabar-ho de adobar la hora es va passar de la ratlla, el barça ja no volia ni jugar bé al fútbol mentre sopava i dues rodes punxades a la riera van acabar de posar color a una nit políticament correcta, però que en termes de qk podia millorar una mica.

… on cullons son els rovellons?



21h al taller
Tinick, Clua Brothers, Keika, Sanitariu, Lidl, Qka d’ort, Isma, Frikiniki, Atletic Ghost, Trek Fuel, Putxi, Senglar i Lapierre.
 
A la Q8, el Capità Enciam
 
No se si em deixo algú, només se que no hi eren, el Ton, el Gispi, el Bikinis, el Qki ni el Lopes (CIC)
 
Després del mail amb les opcions, sembla que gran part del personal ho té clar: Anem a la Rovellonera. El Senglar es revolta, diu que som massa gent i que pujar caminant i esperant no te gracia. Li juro que si mana el Lapierre a la pujada, no caminarem i apa, Can Torres amunt, intentant mantenir la cohesió de grup. Fem pista fins la cruilla que baixa a Les Arenes i continuem per una caminet que acaba a la dreçera, molt celebrada,  just devant de la trialera de la Matagalls. Hem pujat exemplarment sense gaires esperes i la sortida sembla ben orientada…peró comença la baixada amb desnivells espectacularts i adrenalina interrompuda, tenim la primera punxada. Lo tiesu intenta reparar amb loctite, raru raru, i continuem la baixada amb el cor bategant desbocat. Trialera amb pedres, seguida de dreçera fantastica i arribada a un coll a on el Clua Petit ens arrosega a una pujada infernal, a peu. El tinik es fot una llet pujant caminant, a la gent se li fan boles als bessons i quan arribem a dalt ningú te clar si sortirem vius d’allá. Qka d’ort avisa: Caminarem molt.
Amb aquesta profecia ja anem amb prejudicis i caminem per baixades que fariem habitualment montats, pero es que la sensació de vertigo i desnivell amb Terrassa i Matadepera alla avall al fons…Se senten improperis, insults, renecs, gent relliscant(a peu, es clar) i quan arribem al carrer de l’ubanització, just devant de la Tartrana, deixem anar la tensió amb un esclat de riure pels comentaris irónics sobre la maravella de ruta que acabem de gaudir…i a mes , no hi havien rovellons!!!!
Es tard, el guia de descens,Clua petit rep el seu castic diví en forma de punxada a la riera, el senglar diu que els que sopin al xumi, que el segueixen, pero també rep el seu castic divi als 2 minuts de la mateixa manera, punxada i torna amb la cua entre les cames, demanant una manxa, per compasió. Lo tiesu aprofita per inflar per enésima vegada, raru raru…Baixada freda per carretera i a casa a les 23:30. Bones sensacions, hem rigut de valent!
 



Querida Milagros….”L’ultim de la “Clua”


Nanus, espero que el concili serveixi per clarificar, almenys, que el Manolo Garcia cantant del grupu i que ara fora d’òrbita musical va fer aquesta bonica cançó quant era soldat i jovenet  i d’això ja fa temps. Per que el que està clar que en termes de btt no ens posem d’acord!

Quina encigalada companys!!!

Ahir va ser com tornar a fer el soldat o la mili, i això que no l’he fet mai jo….. i ara no em posaré ara a explicar-vos que vaig ésser declarat Insubmís i que la poli va venir a casa a buscar-me dos cops…..centrem el tema cony!

És dimarts i ni un mail cordial citant a la trup QK i gairebé millor així, doncs tret de certes faltes el grupu era gairebé al complert. Faltes molt enyorades això si, no us penseu!

El tema va intentar-se deixar clar des de la sortida, un senglar amenaçador de que “les trialeres es fan de baixada”, contra un Lapierre amb plena campanya política de lideratge, sempre amenitzat amb partits més petits que amb pactes a tres bandes acaben agafant seients al semicercle de la colla encara que el vestuari no sigui el reglamentari.

Està clar que anar amb màniga curta a 7º no és ser un maruka. ……Perdoneu però algú ho havia de dir!!!!

Descriure ara a tots els que érem no ens traurà cap a res, així que m’ho salto per dir que no sé quin dels tres líders, o candidats a…. van triar un inici espectacular, una de les millor pujades de tota la comarca per escalfar, “el trunyo de Can Torres!”…..olé!!!!

Ni tant sols les millors lletres del “ultimo de la Fila” podrien descriure d’una manera explicita similar malifeta política.
Però que vols fer, allà som com una estampida de “nyus” aborregats i cap amunt esperant que cap lleó o cocodril se’ns cruspeixi per sopar!

Per posar una mica d’emoció el capità enciam decideix llençar-se a terra en coronar el port de can torres, era per donar espectacle i conversa per contrarrestar els esbufecs del personal, segons afirma.
Seguim, no parem!!!!…… (crits del líder polític) … i clar, com no, tots darrera a seguir-lo amunt per la pista que hi ha damunt el desviament de la que porta a Sant Llorenç. No em feu massa cas dels llocs que la nit em confon!

Mentre pugem es veuen flamants bicis noves, Blanquetes elles, i amb janets motivats, Que bonic!

però el riure aviat s’acabaria tot i que abans tenim temps de fer algun quilometret decent, entre pujades a qui sap on i bolets que esperen boletaires.
I aquí anem…. per que encara és hora que el senyor de la màniga curta ens ensenyi la rovellorera dels ous d’or!
Enganyats ens fa pujar per una pista, bé, pista és exagerat, un pujador del 77%, que tos fem a peu i alguns per terra, com jo que ja va ser el col mo que a peu m’enganxi amb una arrelota i m’estimbi contra el terra, Targeeeeeeta!!!!! (què cony deu fer el barça?) ….sort de les rialles de suport que van calmar-me el intens dolor, que seria la vida sense una rialla, si senyor!

Però algú tenia que pagar…
Al final després de molt empènyer la bici, de sentir gemegar al senglar i altres arribem a dalt de tot per contemplar les vistes, que no deixen de ser un grapats de llumetes de color ataronjat, com les del pessenre posem per cas.
Encar ano he vist cap rovelló!

I comença la baixada, un Nicky que s’enamora d’un pi caigut decideix tirar-se-li als braços, que digui: a les branques!…..que bonic l’amor!

i com ells varis, caigudes tontes, cops de cul, front-flip del Sanitariu on la bici va abandonar-lo per un forat (no era pelut el forat) i com això que us dic a tots els passa si fa no fa…. no hi ha manera d’acabar de baixar i menys pujats damunt la bici….. molt bonic!
Al final en tocar “terraferma” vaig proposar tornar-ho a fer de tant que m’havia agradat la experiència!.

El per què de la cançó del Ultimo de la fila (llegiu “l’ultim de la Clua”  traduit al català) no és altra que necessitariem un miracle per baixar allò pujats a la bici (totes les qk’s a peu senyors), i després per que espero que sigui “la ultima” vegada que es manipuli políticament a les qk’s fent tripartit amb líders naturals per acabar empenyent la bici de pujada i fotre-se-la de barrat per baixar….. Prou, prou, prou-prou-prou-prou!!!!! (Cuní als Marins de TV3)

Nanus…. per acabar-ho de adobar la hora es va passar de la ratlla, el barça ja no volia ni jugar bé al fútbol mentre sopava i dues rodes punxades a la riera van acabar de posar color a una nit políticament correcta, però que en termes de qk podia millorar una mica.

… on cullons son els rovellons?




21h al taller
Tinick, Clua Brothers, Keika, Sanitariu, Lidl, Qka d’ort, Isma, Frikiniki, Atletic Ghost, Trek Fuel, Putxi, Senglar i Lapierre.
A la Q8, el Capità Enciam
No se si em deixo algú, només se que no hi eren, el Ton, el Gispi, el Bikinis, el Qki ni el Lopes (CIC)
Després del mail amb les opcions, sembla que gran part del personal ho té clar: Anem a la Rovellonera. El Senglar es revolta, diu que som massa gent i que pujar caminant i esperant no te gracia. Li juro que si mana el Lapierre a la pujada, no caminarem i apa, Can Torres amunt, intentant mantenir la cohesió de grup. Fem pista fins la cruilla que baixa a Les Arenes i continuem per una caminet que acaba a la dreçera, molt celebrada,  just devant de la trialera de la Matagalls. Hem pujat exemplarment sense gaires esperes i la sortida sembla ben orientada…peró comença la baixada amb desnivells espectacularts i adrenalina interrompuda, tenim la primera punxada. Lo tiesu intenta reparar amb loctite, raru raru, i continuem la baixada amb el cor bategant desbocat. Trialera amb pedres, seguida de dreçera fantastica i arribada a un coll a on el Clua Petit ens arrosega a una pujada infernal, a peu. El tinik es fot una llet pujant caminant, a la gent se li fan boles als bessons i quan arribem a dalt ningú te clar si sortirem vius d’allá. Qka d’ort avisa: Caminarem molt.
Amb aquesta profecia ja anem amb prejudicis i caminem per baixades que fariem habitualment montats, pero es que la sensació de vertigo i desnivell amb Terrassa i Matadepera alla avall al fons…Se senten improperis, insults, renecs, gent relliscant(a peu, es clar) i quan arribem al carrer de l’ubanització, just devant de la Tartrana, deixem anar la tensió amb un esclat de riure pels comentaris irónics sobre la maravella de ruta que acabem de gaudir…i a mes , no hi havien rovellons!!!!
Es tard, el guia de descens,Clua petit rep el seu castic diví en forma de punxada a la riera, el senglar diu que els que sopin al xumi, que el segueixen, pero també rep el seu castic divi als 2 minuts de la mateixa manera, punxada i torna amb la cua entre les cames, demanant una manxa, per compasió. Lo tiesu aprofita per inflar per enésima vegada, raru raru…Baixada freda per carretera i a casa a les 23:30. Bones sensacions, hem rigut de valent!



Querida Milagros….”L’ultim de la “Clua”


Nanus, espero que el concili serveixi per clarificar, almenys, que el Manolo Garcia cantant del grupu i que ara fora d’òrbita musical va fer aquesta bonica cançó quant era soldat i jovenet  i d’això ja fa temps. Per que el que està clar que en termes de btt no ens posem d’acord!

Quina encigalada companys!!!

Ahir va ser com tornar a fer el soldat o la mili, i això que no l’he fet mai jo….. i ara no em posaré ara a explicar-vos que vaig ésser declarat Insubmís i que la poli va venir a casa a buscar-me dos cops…..centrem el tema cony!

És dimarts i ni un mail cordial citant a la trup QK i gairebé millor així, doncs tret de certes faltes el grupu era gairebé al complert. Faltes molt enyorades això si, no us penseu!

El tema va intentar-se deixar clar des de la sortida, un senglar amenaçador de que “les trialeres es fan de baixada”, contra un Lapierre amb plena campanya política de lideratge, sempre amenitzat amb partits més petits que amb pactes a tres bandes acaben agafant seients al semicercle de la colla encara que el vestuari no sigui el reglamentari.

Està clar que anar amb màniga curta a 7º no és ser un maruka. ……Perdoneu però algú ho havia de dir!!!!

Descriure ara a tots els que érem no ens traurà cap a res, així que m’ho salto per dir que no sé quin dels tres líders, o candidats a…. van triar un inici espectacular, una de les millor pujades de tota la comarca per escalfar, “el trunyo de Can Torres!”…..olé!!!!

Ni tant sols les millors lletres del “ultimo de la Fila” podrien descriure d’una manera explicita similar malifeta política.
Però que vols fer, allà som com una estampida de “nyus” aborregats i cap amunt esperant que cap lleó o cocodril se’ns cruspeixi per sopar!

Per posar una mica d’emoció el capità enciam decideix llençar-se a terra en coronar el port de can torres, era per donar espectacle i conversa per contrarrestar els esbufecs del personal, segons afirma.
Seguim, no parem!!!!…… (crits del líder polític) … i clar, com no, tots darrera a seguir-lo amunt per la pista que hi ha damunt el desviament de la que porta a Sant Llorenç. No em feu massa cas dels llocs que la nit em confon!

Mentre pugem es veuen flamants bicis noves, Blanquetes elles, i amb janets motivats, Que bonic!

però el riure aviat s’acabaria tot i que abans tenim temps de fer algun quilometret decent, entre pujades a qui sap on i bolets que esperen boletaires.
I aquí anem…. per que encara és hora que el senyor de la màniga curta ens ensenyi la rovellorera dels ous d’or!
Enganyats ens fa pujar per una pista, bé, pista és exagerat, un pujador del 77%, que tos fem a peu i alguns per terra, com jo que ja va ser el col mo que a peu m’enganxi amb una arrelota i m’estimbi contra el terra, Targeeeeeeta!!!!! (què cony deu fer el barça?) ….sort de les rialles de suport que van calmar-me el intens dolor, que seria la vida sense una rialla, si senyor!

Però algú tenia que pagar…
Al final després de molt empènyer la bici, de sentir gemegar al senglar i altres arribem a dalt de tot per contemplar les vistes, que no deixen de ser un grapats de llumetes de color ataronjat, com les del pessenre posem per cas.
Encar ano he vist cap rovelló!

I comença la baixada, un Nicky que s’enamora d’un pi caigut decideix tirar-se-li als braços, que digui: a les branques!…..que bonic l’amor!

i com ells varis, caigudes tontes, cops de cul, front-flip del Sanitariu on la bici va abandonar-lo per un forat (no era pelut el forat) i com això que us dic a tots els passa si fa no fa…. no hi ha manera d’acabar de baixar i menys pujats damunt la bici….. molt bonic!
Al final en tocar “terraferma” vaig proposar tornar-ho a fer de tant que m’havia agradat la experiència!.

El per què de la cançó del Ultimo de la fila (llegiu “l’ultim de la Clua”  traduit al català) no és altra que necessitariem un miracle per baixar allò pujats a la bici (totes les qk’s a peu senyors), i després per que espero que sigui “la ultima” vegada que es manipuli políticament a les qk’s fent tripartit amb líders naturals per acabar empenyent la bici de pujada i fotre-se-la de barrat per baixar….. Prou, prou, prou-prou-prou-prou!!!!! (Cuní als Marins de TV3)

Nanus…. per acabar-ho de adobar la hora es va passar de la ratlla, el barça ja no volia ni jugar bé al fútbol mentre sopava i dues rodes punxades a la riera van acabar de posar color a una nit políticament correcta, però que en termes de qk podia millorar una mica.

… on cullons son els rovellons?




21h al taller
Tinick, Clua Brothers, Keika, Sanitariu, Lidl, Qka d’ort, Isma, Frikiniki, Atletic Ghost, Trek Fuel, Putxi, Senglar i Lapierre.
A la Q8, el Capità Enciam
No se si em deixo algú, només se que no hi eren, el Ton, el Gispi, el Bikinis, el Qki ni el Lopes (CIC)
Després del mail amb les opcions, sembla que gran part del personal ho té clar: Anem a la Rovellonera. El Senglar es revolta, diu que som massa gent i que pujar caminant i esperant no te gracia. Li juro que si mana el Lapierre a la pujada, no caminarem i apa, Can Torres amunt, intentant mantenir la cohesió de grup. Fem pista fins la cruilla que baixa a Les Arenes i continuem per una caminet que acaba a la dreçera, molt celebrada,  just devant de la trialera de la Matagalls. Hem pujat exemplarment sense gaires esperes i la sortida sembla ben orientada…peró comença la baixada amb desnivells espectacularts i adrenalina interrompuda, tenim la primera punxada. Lo tiesu intenta reparar amb loctite, raru raru, i continuem la baixada amb el cor bategant desbocat. Trialera amb pedres, seguida de dreçera fantastica i arribada a un coll a on el Clua Petit ens arrosega a una pujada infernal, a peu. El tinik es fot una llet pujant caminant, a la gent se li fan boles als bessons i quan arribem a dalt ningú te clar si sortirem vius d’allá. Qka d’ort avisa: Caminarem molt.
Amb aquesta profecia ja anem amb prejudicis i caminem per baixades que fariem habitualment montats, pero es que la sensació de vertigo i desnivell amb Terrassa i Matadepera alla avall al fons…Se senten improperis, insults, renecs, gent relliscant(a peu, es clar) i quan arribem al carrer de l’ubanització, just devant de la Tartrana, deixem anar la tensió amb un esclat de riure pels comentaris irónics sobre la maravella de ruta que acabem de gaudir…i a mes , no hi havien rovellons!!!!
Es tard, el guia de descens,Clua petit rep el seu castic diví en forma de punxada a la riera, el senglar diu que els que sopin al xumi, que el segueixen, pero també rep el seu castic divi als 2 minuts de la mateixa manera, punxada i torna amb la cua entre les cames, demanant una manxa, per compasió. Lo tiesu aprofita per inflar per enésima vegada, raru raru…Baixada freda per carretera i a casa a les 23:30. Bones sensacions, hem rigut de valent!

2 comentaris a "CRÒNIQUES D’AHIR BY LAPIERRE & TINICK"

Deixa un comentari