Crònica de la Transpyr en BTT



Per fi ha arribat el període de descans.
Feia ja dies que enyorava no dependre dels entrenos, maletes, desnivells, quilòmetres, Epoc, pulsacions, barretes, oli de cadena, plats i pinyons, neumàtics a 2 quilos, quin maillot agafo, etc…..
Ha estat un gran repte, potser una mica agosarat al principi, ara penso que no, que impossible is nothing!

…Tot va començar amb la NonStop, de la que ja n’he parlat, i la que semblava a priori la prova més exigent. La Transpyr ha estat una sorpresa per mi, per la seva duresa, per el cansament acumulat jornada rera jornada sumat a la Pedals i per la climatologia extrema, de 35º a pluja durant hores, un coctail de sensacions que fa miques al més fort.

No us vull atabalar massa amb metres, desnivells i quilòmetres, litres d’aigua, ni ports, ni follim-follam, sols per que tingueu una pinzellada del que ha estat la Transpyr just 5 dies després de fer els poc més de 220km i 6000m de la NonStop.
La Transpyr Lite A es presenta en un format de 4 etapes d’uns 125km de mitjana i +3000m de desnivell diari.

Amb aquests botifarrots la suma total en menys de dues setmanes fa esgarrifar, vaya polvo de bici que porto!!!!…… més de 700km i un desnivell acumulat i + de prop de 19.000m (més de dos cops el Himalaia)
Per si això no fós prou repte, li poso un puntet més de diversió i faig equip amb el tot poderós Oriol Carreras, que porta la paraula “competició” escrita a la pell.
L’Oriol, una autèntica bèstia del pedal i amb el que ho he passat divinament tant a tots els nivells, en la cursa com dos nens dolents i dp de la cursa regenerant el cos a base d’antioxidants i sòlids.

És divendres dia 1, bossa feta i bici llesta, sortim per enfilar l’autopista fins a Roses, ens hi plantem a quarts de 5 les 5 i comença el festival de protocols i petricols.
Acreditacions, verificacions de les bicis, control de GPS, etc…… “mu professional” (que diria el de Air-bag), però….. només és mascareta, les decepcions organitzatives no triguen en fer acte de presència, la primera en forma de retard en el primer pasta-party i conseqüent briefing.

Els dels GPS foten una encigalada de por amb 400 aparells, 60 models diferents, un ordinador amb 4 paios i N.P.I. de posar tracks als aparells, ara bé, ja en van aprendre, ja!
Gran error intentar controlar tots els aparells GPS, quant tothom coneix el seu millor que ningú. El cas és que a meitat de la primera etapa la meitat de corredors no té track i la gent perduda al mig de la muntanya, la polla nens!

Tot esperant la hora del briefing fent toms com tontos per el recinte i l’hora del pasta party per omplir la panxa, que de festa no en té res i de pasta foça i bona, els “germans Transpyr” ens foten un rotllo pastelós i patètic de com hem de circular, que podem fer, que no podem fer, que menjar, que no menjar, amb qui follar, amb quina bici anar, com posar-nos el pijama, no dormir junts, no pecar, cascar-se-la molt, etc….. i tot això en 70 idiomes diferents.
“Que desaprofitat que està aquest paio”, molt encertadament va comentar-me en veu baixa l’Oriol.
El show comença tard i acaba tardissim, massa com per fer toc de diana a les 6.

Ens aixequem amb vistes al mar (….i què!) i vestits de vermell “tureru” els Egara MTB Tema sortim del hotel direcció “sortida de la transpyr”, primera etapa amb destí Camprodon.
El dia s’aixeca, certs nervis propis de l’event i tot i que aviat marxaran hem de passar un darrer control d’accés on improvitzem i fem “teiatru” en demanar-nos 70 coses, cap dels dos portem la meitat de coses del que demanen, però amb el meu salero i el meu morro, més que esquena, passen revista amb bona nota i fent-me el graciós tontet i simpàtic passem el control propi dels agens de verd aquets de fa una dècada, em penso que es deien: guardiacivil, oi?….si home els del mostatxo i trikorn!
Per cert, un apunt, qui cullons vol una manta tèrmica a 25º a les 8 del matí en plena costa? (per que la volen ells?)

Som-hi, diu el primer cohet que fa xiulets i llumetes al cel que fins a Camprodón hi ha un ratet.

Com a cavalls desbocats de dues rodes començen a encendre metxa per cremar cames carretera amunt vorejant Roses a més alçada, un llarg pla de més de 50km on el grup va força compacte i on s’aixeca tanta pols que el GPS desapareix de la vista, algun error de cami fruit de la pressa i ningú que no cedeix metres.
No hi ha manera de desfer o partir el grup que va rodant a plat a més de 30km/h fins al km 55, on el desnivell comença a dir-nos, som al pre-pirineus i aqui la llei canvia,

La cosa canvia de rotllo, pujades i més pujades, 70 km de pujades amb un calor sufocant, els avituallaments escassos fan patir més encara però al final, al cap de 8h:37min amb aturades i tot ens plantem a Camprodon passant per damunt el mític pont del creuament dels dos rius aixecant roda.

Comença la segona etapa del dia, refer-se, netejar bicis, deixar-les a Probike per la posada a punt, deixar el GPS fins l’endemà al control, anar a l’hotel i recollir la maleta, dutxa, trucada a la parenta, bar amb 2/3 dosis d’antioxidant (llegiu birra) acompanyat de fècula fregida i cacauet (….res de sexe, eh bruts?)
A dins al bar on érem i al anar a pagar amb trobo ni més ni menys que a la Lorenza Menapace (qui la va parir amb el nom), tota una estrella del BTT Italià, acompanyada del seu “xorbo” a qui no foto ni putu cas (com és normal) ella i jo encetem conversa en idioma internacional i forjem amistat tot i la gairbé hora i mitja que ens ha tret la cabrona a tot un Oriol i a mi en la etapa. Com pedala la nena!

Briefing per la segona etapa i segon pastel organitzatiu, allò era com fotres un polvoró en dejú i quant el tens tot a la boca intentar engolir unes neules sense empassar-se el polvoró, una tifa vaya!
…. decidit, no ens veuràsn més!
Cansats de fer tard, escoltem les parules del director de cursa i cap al catre.

Segona etapa Camprodon la Seu d’urgell, la pitjor, la més dura, brutal, sols per amants de la btt amb duresa insensata….. però els representants Terrassencs fan el millor paper quedant força bé i trigant relativament poc més que els primers. Per fer-vos una idea els darrers 30 km van ser trialeros tots, despres de 100km a les cames, però trialeros de pujada cabrona d’empènyer bici i baixades on les forces ja no van amb un.
Collada de Tosses a ritme, baixada per sender ràpid i trepidant (per repetir-lo), km i més km…….però allò no era lloc per rondinar ni per doblegar al Tinick, sinó per donar la talla i pedala que pedalaràs anem abatent rivals, cada un dona més moral i van caient com a mosques i evidentment el ritme de més de 30km/h del primer dia fa mal a més d’un. Començen els primers problemes mecànics greus, unes SLR partides (per plorar ho juro!), canvis arrencats, patilles doblegades, frens que no frenen, cables trencats, maillots esquinçats, cobertes obertes en canal…… quina merda bicis que porten, no?
Mentre l’Oriol i jo ens ho mirem amb cara de pal i rient de les jugadetes que hem fet durant el diaa cops de destrals, en els ports abatuts, a rivals apunyalats per l’esquena, etc….. a les nenes (que n’hi han) molt boniques i fortes…… ai les nenes!
En unes hores cau la segona etapa i altre cop el calvari protocolari de bici, GPS, hotel, dutxa, birres i més birres, etc…… i al final a sopar al Paradó nacional de la Seu, si senyor!
Com dos professionals de lo culinari, enforquillem l’entrada al parador i mirem la carta.
Nets i polits esperem amb una altra birra que ens obrin la porta del menajdor mentre la cambrera s’insinua amb sutilesa, al final sutilment volia saber en quina habitació dormíem, però….. jajajajajaja……. si som ciclistes de Terrassa senyora!

Tercera etapa que ens acosta a la franja límit catalana a la resta del mon mundial, de La Seu a Pont de Suert, etapa dura però bonica….. les forçes baixen i jo en concret em noto cansat (amb raó suposo) , tot i això batem rècords en una etapa llarga en poc més de 8h30. La pluja ens visita del kilòmetre 50 i fins al final, però tant ens fot (mentider!), amb el GoreTex (ka piju ka sok!) vas ven protegit i sols hi ha una opció, pedalejar endavant i sense parar fins a meta, unes rampetes del 14-16% als darrers quilòmetres ens segueixen advertint que amb el Pirineu no es juga amb res que cremi.
Però ni l’Oriol ni jo donem res per perdut, guanyar una posició és un esforç titanic però val la pena, tal és que els darrers 5km es fan per carretera per aquell port que surt a la dreta al entrar a Pont de Suert i va a l’altra vall (Tremp-la Pobla de Segur), i sense dir-nos res com un equip professional (per veure-ho!), vestits de Epic Trail ens fotem alineats i a relleus amb plat gran i pinyó petit per la carretera a tot el que dona, planejem-baixem a més de 40km/h, la sensació és brutal per ser un final d’etapa de més de 100km i 3500m de desnivell, al fi l’objectiu el divisem a 500m de meta, apretem encara més les dents i a per ells fins que un d’ells per casualitat es gira i ens veu i el molt cabró ho diu als del seu equip (malparit!) que immediatament es posa “peus a les bieles” (aquesta és una frase feta meva) per accelerar i evitar que els clavem les dents, llàstima! Un final d’infart, emocionant, divertit …..però l’intent va fracassar. No passaria l’endemà.

Com que per sort ja tenim el protocol bastant estudiat anem per feina, primer recuperar quelcom de foces al avitualla de meta, netejar bike i deixar-la a Probike, GPS, i cap a la Dutxa, clar que avui la dutxa té un caire especial, som a ca la Palmira, ella tota arreglada com per anar a la disco ens reb amb els braços oberts (i sols els braços), a dins ens espera el que tots coneixem, un lloc agradable, una dutxa calentissima (vaig fotre la habitació com un bany turc) tot mentre negociem amb la Palmira els horaris i contingut del esmorzar……. i ecolteu, un sol de dona alhora de servir al personal!
que us he de dir oi? Lo Tiesu, no em va dornar records per tu però es recordava de les Qk’s, ja és molt, oi?

Fet i fotut, anem a fer les birres que ens pertoquen, tres per barba, abans d’encarrilar el suculent sopar que ens varem cascar amb un plateram de pasta amb bolets i un filet d’adorno que estava de cullons!

Tot va ser posar-s’hi i ja encetem la darrera etapa, potser més de tràmit psicològicament, però és calcada a la primera etapa de la Epic trail que varem fer l’any passat amb sorpreses, aixi que ja veieu de què va el tema.
Ens va costar lo nostre, sobretot a mi, avituallaments molt justos de nou (me cagon tot) i a sobre avui raccionats (ni a la puta mili), però l’objectiu era clar, arribar i acabar!
Passats ja bona parts dels quilòemtre entro en el tercer i darrer avitullament força cansat on l’Oriol sense ni deixar-me pixar em diu:
Un favor Jordi, sortim cagants llets que no ens poden passar!
…… amb què em surt ara aquest paio?, però jo a creure, i sort que el vaig creure, em vaig fer un home!
Jo pensava que anava per els dos mexicans que ens anàven trepitjant els talons, i no, era per dos paios de Collbató (amb pinta peperos) que es van atrevir a dir-me que el meu company, és a dir el Carreras, no tirava en pujada sols en baixada i pla, vaya cosa van anar a dir, van rebre òsties ciclistes fins al DNI, al final l’objectiu eren ells costi el que costi. Per res del mon podien entrar davant nostre. Faltaven 15 km i l’Oriol i jo varem començar a treure watts de les cames i a forçar les bieles, tant era si el terreny pujava com baixava, com empènyer la bici, baixar una trialera, etc….. tot es feia a un ritme infernal, per pendre mal i tot. Anàvem a velicitat de vertigen, com si ens perseguissin i de sobte en una zona tècnica però rapida en forma de dunes de sorra compacta veig que la bici del Oriol que va per un costat i ell per l’altre, s’han empipat? no pot ser! quin galetot! S’ha acabat la cursa aqui?….. abans que pogués pensar el que us escric, abans que la pols s’aixequés del terra l’Oriol ja tornava estar al damunt del seu cavall i vinga-vinga Jordi !!!! ……..i al galop varem treure’ls a aquests pollossos prop de 25min en 15km!

Entrem a Ainsa victoriosos, pujant a la part alta d’aquest bonic i pintoresc indret, la emoció m’evaeix, el cansament no evita que m’emocioni, s’ha acabat!!!!
Al final ens classifiquem d’uns 100 equips en 15è lloc de la general de 8 etapes, i segons de la Lite A…….. impactant, premi al nostre esforç!

El protocol canvia avui, bicis netes i prou, de l’hotel a la birra……i ja no pararíem fins ven entrada la matinada assentats en una terrassa amb uns whyskies i veu rogallossa i entortolligada.
De sobte una furgo intentant aparcar rebenta els vidres del auto contra la terrassa, els culs de les cambreres (molt ven fets i arrodonidets, de pam i mig sense res que sobri ni res que falti) miren de netejar els desperfectes i calmar al públic que ja veu l’hora de retira al jas.
L’endemà a les 7h30 marxem amb una “fregoneta” camí de Roses a recuperar el cotxe i la vida de persones. Tres ensurts amb els xòfer que és un Hamilton sense carnet, però igual de fosc.

A migdia de dimecres ja som a Terrassa, hem assolit tot el que ens hem proposat, una experiència per repetir, ja penso en la propera però segur que no amb la Transpyr fins que maduri organitzativament, tot i que m’agradaria fer-la sencera.
Potser una TransAlp, una IronBike…….. qui lo sa!

Ara toca descansar i recuperar-se.
Tinick.

Publicat a Crònica
One comment on “Crònica de la Transpyr en BTT
  1. Pep Tatché ha dit:

    bon TOTXO Tinick!.. com t'ho has currat fiera!! a gaudir!!

    i… anem millorant!! un crack fent un cavallet ha robat protagonisme a la PE!!!! bée!!

Deixa un comentari