Cronica Monegra by Tinick

Aventura “Monegres”

Citats a la polseguera maña, l’Ironman i un servidor, Tinick, agafem estris ciclistes i coratge per enfilar carretera per prop de 230km amb conversa molt agradable.
Plans, fites, heroicitats, records del passat, ….una conversa entre tantes de dos malalts de la bici i dels grans reptes.
Les coses canviarien en poques, hores, aquella rialla s’ompliria de pols i suor, calor i fred, i…… alguna cosa més!

Dorsals recollits i taifa en mà ens disposem a carregar els dipòsits de hidrats previs a una prova d’aquest estil, prova de 119km i 1350m de desnivell.
Vestimenta enfundada i cap a parrilla, falta més d’una hora però ja estem darrera de uns 400 participants tot i faltar més d’una hora, i el pitjor es que darrera en queden 5500, si-si-si, 5500 doncs enguany  hi havia 6000 malalts amb ganes d’aixecar pols.
Maillots de tots colors, formes i fins i tot alguns amb femelles a dins, si, també les dones fan burrades d’aquestes però no estem per res més que no sigui pensar en el que hem de pedalar durant les properes hores.

Iniciem la marxa puntuals, seguits per un helicòpter del Red-Bull, no del tulipan com l’anunci, intentant anar ràpid sense que res ens fes caure, els primers quilòmetres, la primera vintena de quilòmetres son d’allò més perillosos, la gent va molt ràpid, colze a colze i amb molta pols….. s’ha d’anar amb compte doncs una caiguda pot ser fatal.
Poc a poc el grup es va estirant, l’Isma i jo mantenim el ritme del grup de davant, tot i que també algun grup passa encara més ràpid, deu ser que fan tard, no?
Passem el primer avitualla amb repostatge de líquid sols, ni ens aturem ni baixem de la bici, sols omplir la poca aigua que hem gastat del bidó i a plat gran i pinyó del 11 seguim surfejant per els camins durs del desert.
Poc a poc anem imposant el nostre ritme, al quilòmetre 40 aproximadament l’Isma em suggereix intentar afegir-nos a un grup que roda un pelet per sobre del que jo tinc estipulat, per més que vulgui alguna cosa em diu que no, ell s’hi enganxa i jo no ho aconsegueixo, però segueixo divisant-lo, i en pcoa estona la cosa girarà 180º.

Quilòmetre 47, segueixo pedalejant a ritme fort, sovint a més de 30km/h, la mitjana tot i fer pujada ronda els 26km/h, anem bé, però de sobre sento un pet com un aglà, no sóc jo, no sóc els budells, és la emva coberta del darrera que s’ha rajat, la puuuuta!
Baixo de la bici i no m’ho puc creure, em passa la mà per el forat, i el primer que em passa per el cap és…..i ara que faig?
Recodo que el segon avituallament era al quilòmetre 52, aixi que decideixo arribar-hi a peu, després de uns 20 minuts caminant, de haver trucat a l’Isma, de veure com anàven passant grups de ciclistes a tot drap i de pensar que enguany tenia que abandonar per que era impossible arreglar la coberta….. arribo al avituallament desfet moralment, gent per tot arreu i cap esperança.
Un de la organització en veure’m em pregunta que em passa, més que res per si necessitava assistència mèdica, i li vaig dir que no, que el que necessitava era un miracle per solventar lo de la meva bici o un taxi de tronada a Sariñena, i ell em va dir ves allà, a la carpa d’Orbea que potser ho solventaran, i si señor, va ser aixi, no m’ho puc reure, en arribar em van dir….. hauràs de fer la cua (doncs hi havia gent amb problemes diversos mecànics) , deixa la bici aqui, ves a menjar quelcom i torna, vaig anar a beure alguna cosa, gana no en tenia però un tallet de síndria boníssima i un parell de trocets de plàtan els vaig ingerir. En tornar al box de Orbea m’havien posat una coberta nova, la volien tubelitzar però al final van optar per camara, i em van dir: Ja pots tornar a pedalar, sense pagar un sol duro, sense cap esforç més que el d’arribar a peu després de 4,5 quilòmetres (i encra puc donar gràcies) i tot tornava a ser el mateix. Bé, tot no, però gairebé tot.
El tema era que en tornar a pujar a la bici, fred, desconcentrat, sense massa ganes vaig tenir un pelet de fluixera mental. Per postres semblava que estés en una altra cursa, la gent anava amb una cachassa pasmosa, rodant a poc a poc, i jo conforme anava calentant les cames cada cop me’n pixava a més, a grapats, a carretades, cada cop la moral més alta i es que clar, no era al lloc de cursa que em correspon i això em va donar ales, enganyat però content, gent i gent que anava avançant, semblaven figures de pessebre, una professor de setmana santa i jo un camara fent un traveling aeri en la mateix direcció però a velocitats diferent, poc a poc vaig recuperar la motivació i tot i que el dia es començava a tapar foça vaig fer aquesta segona cursa del dia a tot drap, empassant quilòmetres en bon estat mental i físic, cada cop millor, veig el marcador del quilòmetre 100, ja havia passat fins i tot el tercer avitualla, i s’acosatva el quart i definitiu, el passo i sols omplo el bidó com al tercer, (mala guanyada inscripció, oi?)…..segueixo a velocitat alta, i al final arribo a meta fent els darrers 5-6km sota les gotes de pluja que anaven caient…… content, més que mai per revertir una situació que em va fer pensar que enguany no podia acabar, però allà era amb la Scalpel bruta i plena de pols i fang, content i amb roda nova!

Tot una experiència. Em retrobo amb l’Isma al que l’informo de tots els afers, se’n fa creus, poc podia imaginar-s’ho, vaig aturar el crono a 5:27′, tot i estar 34minuts entre el troç a per u la reparació. (vaig comptar el temps aturat)
Aixi que fet i fotut hagués pogut arribar amb el mateixos 4:51′ de l’any passat, aixi que l’alegria era immensa tot i haver passat un any difícil mentalment i amb entrenaments força escassos….. llàstima però de la roda i que el crono real no reflexi la dada que hagués volgut, però amb això ni la més agosarada Qk pot planificar.

Crec que repetirem, oi Isma?…. i m’agradaria ser moltes més Qk’s a la parrilla.

MAD, cinc cèntims de la teva experiència?
Isma, alguna cosa a afegir?
Putxi…. que tal per les terres de la Conca-Garrigues?



Publicat a Crònica Clàssica

Deixa un comentari