Crònica Irati Xtrem 2013

Marxa Cicloturista de carretera Irati Xtrem

Sortim divendres a la tarda direcció Otsagabia al Pirineu Navarro, després de fer fora un gos que anava pel carrer i se’ns fot dins del cotxe mentre carreguem les bicis. El tio no vol sortir ni a tiros,……finalment el fem fora i ens casquem 400 Km de carreteres sota el sol que cau a través d’Aragó.  Som el Nicky, l’Oriol Raduà i el Putxi.

La Irati Xtrem és una prova cicloturista d’alt nivell tant per la seva exigència com pel tipus de ciclista que hi participa, en general, gent amb una llarga cultura i trajectòria que entenen que es tracta d’una marxa cicloturista i no d’una carrera despiadada, com passa a la Quebrantahuesos, o altres similars. Aquí no hi ha ni estrès, ni cops de colze, ni res,….  Dormim a un càmping i ens llevem amb una calor que espanta.  Som a la sortida i per megafonia diuen que els “txiquis” aniran al davant els primers 3 Km. Pensem que parlen de la Guardia Civil, però en realitat són els nens del poble que pedalen davant del grup.

Chicas guardia civil

Guardies Civils de Navarra

La primera hora fem 19 Km, una mitjana baixíssima, anem pujant portets curts, no gaire durs que es podrien fer més ràpid però aquí ningú té pressa perquè saben el què queda. 3800 metres de desnivell amb ports de rampa dura. Els cocos estan a partir de la meitat de la marxa.  Arribem a “El Muro”, una pujada “formigonada”  (en honor al Cannondale, jo diria encimentada) de 600 m aprox. al 20-23%.  Click,  click, click, pujades de pinyó i a pujar com puguem. Superem el Muro amb nota i a la baixada arribem al primer avituallament. Codonyat, sandvitxos, Isostar, portem 35-40 Km i ara comença lo dur.  Ens enfilem per una pista formigonada que després passa a tenir un asfalt impecable cap al Coll d’Azpegi, uns prats magnífics i rampes del 12% en pocs Km ens porten fins dalt. Trobem al Bartolo, un crack de Terrassa amic del Saperas que té 70 anys i porta un ritme espectacular per la seva edat. Està moreno com pocs de tantes hores que passa sobre la bici.  El descens d’Azpegi és perillosíssim, estret, aeri, mal asfaltat, gravilla, caques de vaca, i amb una elevada pendent. Arribo a baix amb els dits matxacats d’apretar els meus frens Shimano 600, model de fa 20 anys.  Uns quants inconscients van amb rodes de perfil alt de carboni,….molt xules però per fer això no serveixen.

2 noies bicicleta carretera

Cicloturistes de carretera

Arribem a un poblet, ja som a França, i de cop hi ha una corba a dretes tancadíssima i passem de baixar a pujar una rampa del 12% que dona entrada al Coll d’Errozate.  10 Km al 10% de mitjana, però els 5 primers al 12% de mitja.  La pujada és espectacular, ens enfilem ràpidament sobre la vall per una vessant quasi sense arbres amb unes vistes al·lucinants. Aquí el que no va clavat, fot uns txepassos brutals per intentar moure les bieles, tants Km a 180 pulsacions fotent patades als pedals passen factura, a 4 Km de l’arribada hi ha una rampa que ens posa al límit, 19% durant 100-200 metres quan portes 6 Km per sobre del 10% et deixen fos.  Petit descans i tornem-hi cap amunt.  Coronem Errozate, un port realment preciós, ens abriguem una mica per evitar el fred, hi ha boira a dalt i comencem el descens. Si el d’Azpegi és perillós aquest és “no apte per a cardiacs”.  Perquè asfalten els francesos aquestes pistes?   En una edició anterior es va matar un ciclista per aquestes carreteretes.  Vaig amb els frens al límit, l’anticipació en la frenada és clau.  Arribem al avituallament i ens fotem les botes. El Bartolo està per aquí amb nosaltres, quin crack el tio!

Putxi ciclista carretera Irati Xtrem Navarra

J.Puig a la Irati Xtrem 2013

A partir d’aquí, Coll d’Artaburu, Col de Bagargi, més suaus però amb pendents fortes, els compartim amb uns bascos que van vestits de la selecció suïssa, i altres cracks que ens hem anat trobant durant tot el camí. Comencem la baixada de Bagargi amb la carretera coberta d’una pasta composta de caca de vaca i boira condensada i gravilla,…..quin iuiu!!  I quina pendent, si deixes els frens un moment ja no pares la bici!

I arribem al moment culminant, comença Larrau.  Portem 2700 metres de desnivell positiu en 100 Km aproximadament, una barbaritat. Al poble de Larrau passem per la catifa del xip, on comença la cronoescalada al Port.  Sembla un acudit, en l’estat que arribes a Larrau, que et cronometrin el port!!  La marxa no és cronometrada, només l’ascensió al port. Els que van a disputar es reserven tota la marxa per donar el millor d’ells mateixos al port de Larrau, nosaltres ens ho prenem en conya,…com sinó??  Sortim del poble i ja comencem, 12-13-14-16%,…….els primers 5 Km no baixen del 10%.  Pugem com podem, el Nicky pes pluma vola cap amunt mentre l’Oriol i jo ens mirem intentant saber on som i perquè hi som….anem ascendint a cop de ronyonada, es fa duríssim. Tinc l’estomac una mica regirat del punyetero Isostar i em passa factura. L’Oriol s’està distanciant.  Ens passen els que volen fer temps a tota pastilla, i amb uns esbufecs que fan por.  Segur que no arriben a dalt així!!  Són folls aquests bascos.  Veig un ciclista parat a la cuneta i un dimoni que tinc a l’orella dreta em diu que pari un moment, però l’àngel de l’esquerra em convenç de continuï,….quin mamón,…..i continuo sense parar. Arribo al descans de 100 metres que hi ha abans del rampot al 16% que corona Erroymendi. No hi ha boira i veig el coll allà dalt,……quin agonia, corono entre noies basques que ens animen amb més intensitat que si animessin els seus marits, és bestial com ho viuen. La temptació de parar-se a saludar-les hi és, però no vaig gaire presentable, bavejant, brut i fet pols.

Bikini Girls tour france 1981

Animadores Tour de France’81

Encaro el descanset que hi ha abans del muro final de Larrau. Per variar hi ha boira, sento els crits dels nens i aficionats que hi ha al coll, és un espectacle, sembla que estiguin al Tour. Se’m fan eterns, txepasso a txepasso arribo a 100 metres del coll i un animador em diu que queden 20 metres. Apreto, però en quedaven 100,…..serà cabró,….suficient per arribar desfondat i amb l’estomac al revés.  Just coronar, sento el pito del xip i el clic de l’obturador de la càmera analògica amb pantalla del Nicky.  Reposem, mengem, bevem i cap avall, 20 Km de descens fins a Otsagabia, on entrem contents i ens fotem un plat de pasta, unes birres. 128 Km amb 3800 m de desnivell positiu, i 19,6 Km/h de mitjana: al límit del nostre estat físic.  Dutxes, cotxe, 400 Km i a casa. Pedalar per les carreteres de Navarra, un plaer ciclista, el país on l’herba creix fins i tot sobre les pedres!!

Àlbum de fotos Irati Xtrem

Publicat a Crònica

Deixa un comentari