Crònica de la ruta Terra de Maquis en BTT

VOLTA AL BAGES EN BTT. TERRA DE MAQUIS .

Arran de la Guerra Civil espanyola del 36, va sorgir un moviment revolucionari i reivindicatiu antifeixista que a la nostra terra va provocar l’ aparició de fugitius antisistema i que organitzats en guerrilles s’ amagaven en zones de boscos i muntanyes fugint de les forces del règim.

Aquest cap  de setmana no foren ni en Quico Sabater, ni en Ramon Vila, ni en Castro Veiga els qui s’ enfrontarien a les forces centralistes de l’exèrcit. Serien l’ Enric Domènech, El Josep Manel Rodríguez, el Jordi Quintana i l’ Ismael Sola qui lluitarien amb totes les forces per vèncer l’ enemic. 130kms i 3.800m D+  i 110kms i 2.400m D+ el diumenge en BTT.

QKs santpedor terra maquis ciclistes

Santpedor 6:50 del matí

Des de la plaça major de Santpedor, a les 7:15 del matí es donaria el tret de sortida a un llarg recorregut en bici de muntanya. Veníem de Manresa, concentrats la nit anterior en uns apartaments de luxe just al barri gòtic al costat de la mesquita. A les 4 ja havia algun que voltava neguitós pensant en la guerra que teníem per endavant. A les 5 els demés. Esmorzar puntual, els quatre vestits de QKs impecables i puntuals a les Piscines per pujar a les bicis fidels companyes de viatge.

Aviat ens adonem que aquests del Bages els agraden els corriols. No parem de fer senders i fins i tot passem seguint el marge del Rec on caure suposa una bona remullada. Avui farà calor. En aquest moments no en sabem el seu abast però aviat en patirem les conseqüències.

Santpedor plaça major terra maquis btt

Plaça Major de Santpedor

Sembla que en algun corriol el Josep i l’ Isma es distancien dels altres dos maquis. A més intentem seguir el ritme de la Montse, veterana ciclista amb una s-works 29er que fa por. Passem per Sant Joan de Vilatorrada, creuem el poble i la cosa es comença a posar vertical, el  perfil vull dir. Els corriols es repeteixen amb solució de continuïtat. Enllacem tracks i tracks que resulten divertidíssims. Quan portem ja dues hores és quan arriba el primer control. Meló, taronja i xuxes es repetiran fins a la sacietat. Al final l’ aigua és la que guanya, i es que no són ni les deu i ja estem suant de valent. De moment el gps no ens cal. Anem seguint els demés però en un corriol ens desviem.  Quan desfem el camí ens trobem de cara amb el Keika i el Jordi el que suposa que els quatre maquis ja tornem a anar junts i així serà fins el final. Els que durant aquestes tres primeres hores semblava un perfil exigent però assumible, es converteix en un problema quan salten les alarmes al veure que el Capi va enrampat de debò. I sembla que les rampes no són el problema en sí mateix. Portem 35kms i ens queda tot un món per davant. Comencen els dubtes. Aquest primer terç és un moment crític en qualsevol prova de llarga distància. Només podem pensar en el següent control. El Capi està disposat a deixar-ho i els demés fem pressió per abandonar plegats. Li prometem arribar al següent avituallament i decidir. S’ omple d’ orgull i de força, tota la que té i tira de ràbia per coronar el maki2. Li tirem aigua, li posem crema, el fem veure, s’ estira, aixeca les cames. Sembla que s’ ha refet una mica. Li proposem seguir fins el proper control. Menys mal, la tempesta ha passat. És una tempesta que a aquestes hores es debat ja a més de 30 graus al sol. Hi ha trams de bosc que encara es suporten. Anem en trams aeris amb bones vistes. Veiem la propera carpa vermella. La s-works del de l’ amanida s’ haurà de revisar. El canvi no canvia i fa soroll a ferro. Té les rodetes llimades. Sembla una estrella ninja una d’ elles i l’altre és completament rodona. Ara ja toca baixar . Les trialeres ens van portar a l’ hora de dinar. Encara tocarà passar un altre episodi dels durs. El plat de pasta no entra pels ulls. Per on ha d’ entrar és per la boca. S’ ha de fer un esforç inclús per reposar forces. L’única manera de superar tot plegat és anar d’ avituallament en avituallament. El següent està a Castelltallat, això sembla que és a dalt d’ una muntanya. Passem per Fonollosa, primera rampa a ple sol. Són les 3 de la tarda. El VDO marca 41 graus i anem per pista.  L’ Enric sembla passar el seu primer calvari. Ningú va per tirar coets. Veiem el Castell de Gargamel al fons. S’ intueix una pista vertical per l’ esquerra. El nostre corriol va per la dreta i puja igual. A mi m’ agafa el rampell de pujar-lo a sobre la bici. Ja vaig en vermell. Ni miro pulsacions però estic en màxims. Em foto una pallissa del quinze per arribar a dalt. No sé ni per què, però en aquell moment ho faig. Per fi corono. Em trec el casc, els guants, les cales … Bufa l’ aire i això ens recupera. En 5’ arriba el Tinick. Un quart d’ hora després els altres. El pepino del dia ens l’ hem menjat però estem tots mig marejats. L’ ombra i l’airet ens recupera. El Capi aixeca les cames per ordres d’ una noieta de la creu roja. Ja hem passat els 88 i li tenim el peu al coll. Portem gairebé 9 o 10 hores a sobre el seient. Toca perfil de baixada.

QKs estirant les cames terra maquis bages 2013

QKs estirant les cames

Sembla que el control de pas el passem amb marge suficient. Efectivament, allà molta gent abandona. També el Litus. Adoptem a la Montse. Maquíssima ciclista de Matadepera ja veterana i experta. Durant molta estona anem en silenci. No tenim forces per més. Només pensem en la dutxa i en estirar-nos a la llitera. Abans ens espera una cervesa, una clara i fuet. Això ens anima juntament amb que la meta està a només set. Mai 7 kilòmetres havien estat tant lluny. A sobre ens fan fer bucles de corriols que esgoten qualsevol paciència. Quin martiri. Ens agraden els corriols però no tants i menys després de 13 hores. Per fi arribem a unes cintes vermelles i blanques. Ens sona el lloc. És Castellnou del Bages, per aquí hi hem passat a la Hivernal. L’ etapa s’ acaba mentre criden els nostres noms per megafonia. Les quatre Qks han vençut, i han vençut en equip, lluitant contra tot i tothom, vencent cada moment de dubte. En una estona estem convocats a reunió. Haurem de decidir què fem. La jornada ens ha deixat massa fatigats. El cansament fa estona que s’ ha apoderat de nosaltres. Però ho hem superat, ens hem superat a nosaltres mateixos. Ens hi hem enfrontat i ho hem donat tot. Però ha estat excessiu. Segurament tant esforç no tingui la recompensa merescuda. No hi ha res que pugui pagar tot el desgast, tant físic com sobretot mental.

QKs al final de la 1a etapa Terra de Maquis 2013

Les 4 QKs Maquis al final de la 1a etapa

La dutxa i el sopar sembla que ens deixa veure les coses d’ un altre color. El muntatge en aquest complex de colònies és brutal. La Joana i el seu somriure ens acomoda a les habitacions. Dormirem juntets a les lliteres. Alguns peus sobrepassen les barres. N’hi ha molts que fa estona han arribat. Altres encara queden i altres han abandonat o no han passat el tall del 109. També hi són les mamelles de la Paula. Amb poca cosa ens revifem. Aviat tanquem els ulls i algú bufa més del compte. Avui sí que dormirem plans.

piscina

Piscina del allotjament

Diumenge, 2a etapa:

Ens desperta una veu femenina. Per un moment estem somniant. No sabem on som, les cames tampoc ho saben. Es lleva un nou dia i estem a Castellnou disposats a enfrontar uns altres 110. A les 7:45 sortim de la plaça.

Ciclista dormint amb una bicicleta al llit

Somiant amb la bicicleta…

Abans d’esmorzar tindrem tres dents de serra. Anem escalfant les cames. Tot el dolor d’ ahir aviat cessa. Anem darrera d’ una pubilla que baixa com els àngels. El Capi li ho fa saber. Avui costa arribar a Maqui-1. Estem al 18 a St Cugat del Racó i el següent serà sota el Castell de Balsareny. La Montse també ve. La tònica és la mateixa. Senders i senders. Anem salvant pistes. El sol fa estona que apreta de valent. Particularment segueixo el ritual de cada parada per mullar-me, treure’m el casc, els guants, mullar el mocador del cap, posar-me crema solar, beure, beure i  beure.

Els torrons es van acabant. Els altres es van omplint. Queda un munt i costa fer-se a la idea. Sovint apareix sensació de mareig en el grup. Sens dubte que es passa malament i es repeteixen molts dubtes. Toca fer de tiet, de llençar missatges positius, d’ ànims, de que ho podem fer, que passarem el tall segur. Però està lluny, encara lluny.

Sembla que el vichy rosat del control GU refà el Keika. Se li ha posat bé. Avui el capi no defalleix. Va constant però es deixa el pot a la taula o li cau pel camí. Haurem d’ arribar a Artés com sigui. Abans ficarem els peus al riu. La Montse el cap. Minuts més tard sembla que es perd i no la veurem fins a Santpedor mentre espera la nostra arribada. Maquíssima la Montse. Al presi li agradaria.

Moment decisiu. Control d’ Artés. Fins el de Calders ens queden 7kms de pujada. El que no tenim és temps. El Litus ho deixa aquí. La Montse no arriba. No ens donarà temps. Hi ha molts dubtes. Per mitjana de velocitat no podrem. No podem llençar la tovallola ara. Sí que podem, hem d’ intentar-ho. Són uns moments d’ una intensitat terrible. Estem tots molt tocats però no donem el  nostre braç a tòrcer. Hem vingut a lluitar però abans que això a gaudir. Això està essent massa. Acordem pujar amunt i marquem ritme constant. Ens hi deixem les banyes. Aquí és on el Keika i el Josep s’ho deixen tot. El Tinick va fi. Miro el rellotge. Un cop agafem la urbanització veiem el toldo de la volta al Bages en Btt. Ens apunten a la llista. Hem arribat en temps. Hem passat el tall. No ens ho creiem. Ens agafa un subidón de moral brutal. El Capi s’ estira a terra. Ens diuen que en 5’ hem de sortir. Els fem cas.

ciclistes a la riera riu terra maquis

Recuperant forces al riu

Al cap d’una estona entre esbarzers es dibuixa una riera. Sens acaba d’ afegir la bici escombra, el Maqui-00 el Ramon. Ens tirem de cap a l’ aigua. Tornem a viure tornem a estar vius. Al cap d’ una estona el 00 es queda amb un ciclista al que se li ha petat la tija hidràulica del seient. Nosaltres anem de camí del Maqui-6. Ens toca una pendent brutal en corriol, la Mussarra. L’ hem coronat, pràcticament el desnivell el tenim fet . Ens tirem aigua gelada per sobre. Són més de les quatre i seguim endavant. De nou 7 kms es fan molt i molt llargs. Estem tancats en un bosc a la cara contrària a Santpedor. Però ja fa olor a meta. Augmenta la temperatura. Hi ha sensacions de mareig en el grup. El Tinick comanda perfecte seguint tracks. Jo faig de tiet. Sembla que ja toca de baixada. Arribem al Maqui-7.

“Tinc una mala noticia. L’ organització ha decidit tallar-vos el pas a partir d’ aquest punt. Podeu baixar per carretera o que us vinguin a buscar. Podeu seguir pel vostre compte i sota la vostre responsabilitat.” Què? Com? Però no hem passat el control de pas al Maqui-5 en temps de tall? ….

ciclistes mullant-se al riu

Remullant les cames al riu

No us podeu imaginar la reacció. Indignació. Decepció. Desil·lusió… Ens desinflem de cop, com si tot allò pel que hem lluitat tantes hores s’ esfumés de cop. Sembla una tonteria, però en aquells moments ens envaeix la ràbia. Carreguem contra la organització. No ens poden fer això. Al·leguen incompliment de ritme. Els 10kms/h són la referencia pel control de pas del maqui-5. El perfil marca control de temps de pas al Maqui-5. No hi ha temps de tall als següents avituallaments. No ens poden titllar de cadàvers quan estàvem ben vius. Destrossats però vius. Els 2.400 m d+ estaven fets. Només quedaven 20km  a meta. De cop i volta a les 18:15 tot es va truncar. És com si el castell amb folre i manilles fes llenya perquè algú bufés quan cadascun dels castellers lluitava per mantenir el castell en ferm. Just abans de que les gralles comencessin a tocar, tiraven el castell a terra.

És injust. Fins i tot il·legítim. El desplegament de mitjans I els esforços de l’ organització en cap moment es pot criticar. Muntar un esdeveniment d’ aquesta envergadura no és gens fàcil i la predisposició de tota l’ organització era excel·lent. Tant se val si faltava tal o qual cosa als avituallaments o si el dinar a Castellnou era més bo o més dolent. Tot el muntatge era increïble. Res recriminaria a qui ha dedicat hores i hores a muntar tot això. Al contrari, hauria de felicitar a tota la feina feta i tant ben feta.

Però en aquell moment aquella decisió enviada per walkie, sense que el maqui-00 que anava uns minuts per darrera amb un altre ciclista en tingués coneixement, havent superat el control de pas del qual tothom era conscient … ens va ferir, ens va fer marxar de Santpedor amb una decepció i no amb un somriure …

I potser no valgui la pena donar-li més voltes. Potser quedem-nos amb tot el demés que ha sigut molt. Un grup de quatre maquis que han compartit llargues hores d’ esforç. On han aflorat valors que potser no són avui en dia extrapolables a altres àmbits. Dues etapes, dos dies d’ esforç constant i de valent. Gaudint de corriols brutals per una comarca maquíssima. Amb racons i racons inexplorables. Esport, natura i amistat. Quatre amics ambaixadors d’ un grup que camina en un projecte tant simple com l’ anar en bicicleta plegats.

Fa quatre dies gaudíem d’ una cursa solidària. L’ autèntic esperit QKs.cat es manté viu encara que no estigui a l’ alçada d’ alguns aliens a nosaltres.  Semblaria romàntic o inclús cursi el fet que pugui dir que després d’ aquesta experiència ens sentim més fortament lligats. Salvant les distàncies i deixant que corri l’ aire, l’ Enric, El Jordi, el Josep i jo ens sentim maquis, no com a bandolers fugitius de l’ època de la guerra civil, sinó com a autentiques màquines d’ anar en bicicleta.

Potser no calia fotre’s la pallissa que ens vam fotre. Però així va anar. Segurament no repetiríem quelcom semblant. Segur que ens ho passem millor amb les nostres sortides siguin de dimarts, de diumenge o de cap de setmana. Això sí que no pot faltar.

Ens veiem demà dimarts. Hi tenim el nostre compromís setmanal, aquell espai que és només nostre.

Amunt Maquis, llarga vida a les QKs de Llum!

Publicat a Crònica Etiquetat amb: , , , ,
4 comments on “Crònica de la ruta Terra de Maquis en BTT
  1. Lapi ha dit:

    Impressionant, emocionant, emotiu. Entenc perfectament tots aquests sentiments i això en fa valorar encara més el vostre esforç. En grup, sou indestructibles!

  2. Enric ha dit:

    Brutal Isma. L’has clavat, crònica brillant.

  3. Rafa ha dit:

    que envidia y que buena cronica…vaya piernas que estas sacando señor ismael…

  4. MONTSE MOLLET BOSCH ha dit:

    Ostres quin relat mes bonic i encertat, mentre el llegia,semblava que hi era un altre cop pedalant per allà, peró sense suar!
    Sort en vaig tenir de tots vosaltres, de trobar aquest grup de QKS DE LLUM, aquesta llum em va il.luminar per seguir endavant per treure forçes per pedalar i aguantar els esforços que teniem que fer.
    Quina gran sort, gracies per adoptar-me en el vostre grup, i realment també penso que el titol de MAQUIS el tenim igualment.
    UNA ABRAÇADA.
    Montse.

1 Pings/Retroenllaços per a "Crònica de la ruta Terra de Maquis en BTT"
  1. […] crónica de l’Ironman és espectacular i realment llegint-la revius la realitat del cap de […]

Deixa un comentari