Crònica Tracks del Pallars: l’essència del Singletrack!

Aquest darrer cap de setmana hem estat 3 dies fent la Tracks del Pallars, una ruta que es presenta com a 100% Enduro i en la que havíem posat moltes expectatives. Finalment hem trobat una ruta de senders, corriols i trialeres de baixada autènticament espectaculars. L’essència del Mountain Bike tal i com l’entenem les Qks en la seva màxima expressió, només li ha faltat una etapa nocturna:) De la mà del Josep Julià (Juli), un biker d’allò més ben equipat, apareix l’any passat a escena aquesta ruta que ha fet les delicies dels que hi hem pogut participar. La idea és disfrutar dels múltiples senders tècnics que ofereix el Pallars Sobirà, connectant-los per pistes o pujades de 5 estrelles des d’un punt de vista físic. Tècnica i física unides amb un mateix objectiu: disfrutar d’una muntanya salvatge, aillada, bonica, corprenedora, amb una magnífica assistència dels organitzadors. El millor cap de setmana meteorològicament parlant de tot l’any ens esperava a Sort. Sortim divendres al matí en direcció a Rubió on hi pugem amb Taxi. Fotos de rigor i moltes ganes de pedalar ens porten a enfilar cap al refugi i les pistes de Sant Joan de l’Erm. A Sant Joan de l’Erm comencem a veure per on anirà el tema. El track busca qualsevol corriol per dins del bosc que pugui ajudar-nos a disfrutar. Hi trobem un flow perfecte entre arbres centenaris i prats verds enlluernadors.

 

IMGP4509

IMGP4507

 

Aviat descendim per corriols fins un riu que serpenteja al costat del sender, simplement preciós. Al tornar a sortir a una pista descobrim que el Keika té el nucli de la roda trencat. Truquem al Juli quan tornem a tenir cobertura i ens portarà una roda a l’hora de dinar. Ens sap greu però necessitàvem l’assistència. El riu és idíl.lic, arribem a Santa Magdalena i enfilem per una pista de pujada fins a dalt de tot de la vall de Farrera, on hi ha un mirador espectacular.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La vall és 1400 metres més avall,….i ens espera una baixada per corriol. Comencem encesos, amb ganes de veure com seran els corriols que ens han promès i quedem totalment extasiats, passos de roca, pedres, prats verds, pedrots, trancos de diferent mida, corbes de 180º en corriols estretíssims, penjats, paisatges verds, absolutament superb. Arribem a Farrera pensant que potser s’ha acabat, però no, seguim amb corriols de vertigen cap a Tírvia i llavors cap a Llavorsí, on arribem amb un somriure d’orella a orella, i el pobre Sanitariu amb una obertura de varis centímetres a la coberta del darrera, gràcies a les pedres tipus bisturí del camí. El Juli ja ens espera amb una roda, i mentre ens refrigerem amb birres i begudes varies ens canvia el K7 i el Keika ja té roda nova i el Sanitariu noves gomes que li asseguren bona adherència.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

20150508_131946

20150508_133003

IMGP4574

 

Estem nous i ben alimentats. Ens dirigim al Pla de Nègua, on pujarem des de Ribera de Cardós. La pujada és una pista de 12 Km amb un desnivell de 1100 metres positius que es fa llarguíssima, ho donem tot i arribem buits a dalt, cadascú al seu nivell. Un Prat verd idíl.lic ens espera per poder descansar tot i l’airet que hi fa, però el millor està per arribar.

IMGP4582

 

Són les 19:30, el sol està ja molt baix i ens diposem a disfrutar d’un dels millors corriols del país. 3,2,1 i avall per dins del bosc, amb un flow bestial per corriols nets amb un pendent considerable que posen a prova les habilitats tècniques dels bikers i les capacitats dels frens de disc. Anem travessant la pista i seguim per corriols, esquivant arbres, arbustos, i tot el què trobem. Estem acollonidos, extasiats i intentant desxifrar quin dels corriols ha estat millor, però no podem, és impossible, han estat tots espectaculars!! Gràcies Juli!!  Arribem a Ribera, a sopar i a dormir a l’Hotel Cardós, de decoració psicodèl.lica però acollidor. Ens hi trobem el Presi que vé a fer els demés dies de la ruta amb la ebike. El segon dia es lleva amb un temps fresc però boníssim, esmorzem a l’Hotel i comencem a remuntar la vall d’Estaón per enfilar-nos per la pista d’Anàs, 1000 metres per començar a pair el cafè. La pujada es fa tranquil.lament, cadascú al seu ritme, el Presi xiulant amb la ebike. Després de varies llaçades, de saltar uns quants arbres caiguts al mig del pas la pista arriba a un coll i comença a baixar per un camí ajardinat. És tot gespa, no hi ha roderes i els arbres tenen la gosadia de créixer-hi al mig. Anem esquivant arbres i refrescant-nos amb la humitat de l’herba que la nostra roda davantera té l’amabilitat de llançar-nos pulveritzada a la cara. Les converses fins aquest moment han estat molt interessants i diverses, hem parlat de futbol, d’esports i de dones,…. ens hem rigut uns dels altres i els altres dels uns i hem rajat dels polítics i els que manen que bàsicament es dediquen a fer-nos riure últimament. Aviat el Polònia semblarà un programa seriós i el TN un programa de conya,….en fi seguim pedalant per la pista amb la gespa i de cop el track s’ha tornat boig i ens envia bosc avall cap a l’esquerra.

IMGP4584

IMGP4588

IMGP4587

 

Un altre corriol de pendents gairebé impossibles, corbes espectaculars, passos estrets, trancos, però amb un flow que ens permet disfrutar moltíssim, senders half-singletracks on no hi passa ni la roda amb rius a sota que te’ls mires esperant que el tacs laterals aguantin, no fós cas que ens mulléssim abans d’hora. Frenem com podem i travessem el riu per entrar a Berrós Sobirà per la porta del darrera, pel camp d’una casa. Un poble idil.lic que hauria d’allotjar algun dia la seu social d’algun club de MTB, que ben bé podria ser el nostre. Algú imagina poder fer cada dia aquesta baixada,……

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

IMGP4602

Des d’aquí baixem a Berrós Jussà on canviem el meu cable de canvi que no ha resistit la ruta, i arribem al llac de la Guingueta que voltegem passant per Esterri. Aquí envaïm la botiga de bicis local i li buidem l’arsenal de pastilles de fre, ja que ens hem fulminat els ferodos intentant parar sense èxit la bici en aquests descensos de vertigen. Coca-Cola i refrigeri i seguim direcció Espot on arribem per carretera. A Espot agafem una pista pel costat del riu, inundada plena de plantes d’un verd fluorescent, i és que al Pallars la primavera està en la seva màxima expressió. La pista va baixant i de seguida es converteix en un corriol estret que va flanquejant la muntanya amb passos artificials necessaris per no despenjar-te fins al fons de la vall. Aquí no val a badar, una petita fallada i arribes a baix de cop. S’acaba el corriol i arribem al Restaurant.

20150509_132026

IMGP4620

 

Al costat del riu, gespa, cervesa , peus mullats, i un dinar de retxupèt ens ajuden a recuperar-nos i preparar-nos per la pujada que farem a la tarda sota un sol de justícia. Pugem per carretera a Escart passant pel Castell d’Escaló i d’allí comença la pujada en direcció a la pista del Triadó. Un altre tostón de pista on ens exprimim a fons per arribar el màxim de cansats possibles a dalt, o francament, no sé ni entenc el perquè,…la qüestió és que pugem a fons i cal destacar que el Mad arriba el primer dels no carreterus, i que descobrim una nova manera de puntuar que fa feliç a tothom, cadascú és primer d’una cosa,….i tots contents, si és que és tant fàcil que sembla mentida que de vegades ens compliquem tant.

 

IMGP4624

IMGP4629

IMGP4633

IMGP4637

IMGP4639

20150509_181830

20150509_183012

20150509_185910

IMGP4641

IMGP4653

IMGP4659

 

La baixada és un exemple d’alpinisme amb mountain bike. Baixem per prats de pendents impossibles, senders estrets de vaques i rius i pedrots impossibles de pedalar. Hi ha algun tram on s’ha d’arrossegar la bici però a partir d’allí el sender es converteix en una serp que va flanquejant la muntanya amb una classe difícil d’imitar, impossible de crear artificialment, i no s’acaba,……..baixem a fons fins a l’ermita més gran del Pirineu, la de Ntra Sra de la Muntanya (d’on sinó), la coherència en els noms de les esglésies es quelcom que se’ls ha de reconèixer a l’església catòlica. Arribem directament a la casa rural on dormirem al poble de Caregue en condicions variables però tots amb ganes d’arribar, l’etapa ha estat dura i exigent. Ens atenen a la perfecció, una parella molt amable, grans cuiners i grans hostes. Sopem de forma genial després de la victòria del Barça i de l’empat del Madrid que ens posa la lliga molt a l’abast! El Presi fa les delícies de la vetllada i intima amb el Sr. de la casa, parlen de cotxes, tot terrenys, etcètera,…

IMGP4660

 

Després d’una nit calurosa esmorzem de conya, canviem pastilles, engreixem cadenes, omplim aigua i amb recança per deixar un lloc tan acollidor baixem per carretera i remuntem fins a Llessui. Aquí ens desviem cap a la dreta per una pista que fa una volta i tornem al poble per dalt, per un corriol rocós, plè de pedres i de passos bonics. Les vistes són màgiques des del turó on hi brilla una estelada enlluernadora. El món és bonic i la vida molt senzilla en aquests precisos instants.

IMGP4667

 

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

20150510_100004

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Carreguem aigua a Llessuí i enfilem la pista que ens portarà fins als 2000 metres pujant uns prats inacabables. Durant la pujada podem admirar els restes de l’estació d’esquí de Llessuí víctima de tancar massa aviat. Si hagués esperat uns anys l’hagués comprat la Generalitat i es mantindria amb diner públic com tota la resta. Tones i tones d’acer resten encara a la muntanya ensenyant-nos que en l’economia humana, la neteja del medi ambient no és mai una activitat rendible,……almenys les columnes metàl.liques fan de substrat per artistes grafiteros que poden expressar-se a aquestes alçades, confirmant que els esprais van bé a 2000 metres encara que hi hagi menys aire…..   Baixem tot recte, pels prats a tota pastilla i anem travessant la pista varies vegades fins arribar a una borda on comencen els darrers corriols de la ruta.

20150510_110607

 

20150510_110141

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

20150510_114440

Ens trobem el Juli i una parella amb el seu fill de 10 anys amb bicis de descens, es veu que aquí això és normal, fet que em fa pensar que el Pallars deu ser un gran lloc per viure,…….. El Juli i la seva Nomad de 26” ens acompanyaran fins acabar la ruta a Sort. És un plaer baixar graons, escales, rocs, trancos, corbes tancades, obertes, frenades fins que els discs es queixen, derrapades, ortigues, un deliri deliciós, trams lents i tècnics i trams més ràpids ens porten al poble de Atron, que té nom de medicament, però no sé de quin laboratori és,… Seguim per carretera i per senders que pugen i pugen i baixen una miqueta flanquejant fins arribar a Pujal. Estem cansats, fa una calor espectacular però la darrera trialera és una altra opció per posar els reflexes i les bicis a prova, seguim el Juli que como Pere per casa seva ens dirigeix directament cap a Sort. Arribem extasiats, conscients d’haver disfrutat de la millor ruta que hem fet fins ara, i de mountain bike de veritat, de l’autèntic, del que busca omplir-nos l’ànima. Tornem contents, renovats i amb energies per continuar endavant, per continuar somniant amb la següent ruta amb els amics, perquè sense tots vosaltres no valdria la pena. Gràcies a tots per aquesta ruta tant recomanable, això si, la ruta no és apte per pisteros!

IMGP4689

Publicat a Crònica

5ª Etapa de l’Andalucia Bike Race 2015 by Qks

La Cinquena etapa d’aquesta Andalucia Bike Race surt de Córdoba.  Allotjats en un fantàstic hotel de la capital Cordobesa estem ansiosos per començar l’etapa de 86 Km i 2000 m de D+ plena de corriols i trialeres, per primera vegada en l’ABR una etapa trenca-cames sense llargues pujades, una dent de serra espectacular pel què aquí anomenen “La Sierra”.

Sortim a les 10h del matí, com sempre pels carrers de la ciutat i ràpidament comencen els camins, aquest terreny em recorda molt més els camins de casa i en certs trams de l’etapa sembla que circulem per Collserola. Una munió de ciclistes inacabable s’escampa pels camins i variants que ens portaran fins l’inici del conegut camí “El Reventón” per on pugen i baixen moltes carreres de MTB.  De seguida passem a un corriol i a un camí amb bastanta pedra solta i enganxada a terra que només deixa un petit pas fàcil pels ciclistes. Avancem a desenes de competidors a base d’anar pujant per la part difícil del camí, que tampoc ho és tant, pedres i pedres que anem superant fins arribar dalt a una carretera. Avui l’etapa promet.  De seguida comencen els corriols, llisos, amb baixada o en pujada, però són de vici per fer-los en bici. Estem disfrutant com nens del recorregut, alzines sureres, alzines, pins, alguna olivera i ciclistes engrescats estem compartint aquest agradable dia de primavera, quina calor deu fer-hi aquí a l’estiu!! Arribem encesos al primer avituallament, contents, entusiasmats, comentant que avui voliem anar més tranquils, però l’etapa no ens deixa, el recorregut ens obliga, com es pot anar més tranquil per corriols d’aquest tipus? és simplement impossible. Estem xalant pels descosits, supurem emoció, emanem al.legria, i sortim ràpidament de l’avituallament per encarar una pujada animal, bestial on només les Qks pedal.lem, els demés caminen. El Capi ho fot tot i puja com una exhal.lació. Els demés el seguim, un altre corriol de baixada i una nova paret de pujada on la gent torna a baixar de la bici. Nosaltres no baixem si no ens obliguen, seguim un nou corriol i arribem a una carretera. Rodem per la carretera contents, el Capi es pica amb un altre competidor per arribar dalt d’un repetxó i esprinta amb tota la seva energia, tota la seva força i tota la seva ànima. De sobte, la cadena de l’XX1 rebenta en el pitjor moment, quan tota la força sobrehumanda del Capi està sobre els pedals, la mateixa força que el catapulta per sobre del manillar cap al cantó dret de la carretera. Fa una tombarella, paro immediatament amb la intenció d’ajudar-lo a aixecar-se i quan el veig allà terra estirat, m’adono que hi ha un abans i un després del trencament de la cadena, aquest moment no té res a veure amb l’anterior. El Capi està greument ferit per un cop al cap. Aquí s’acaba el ciclisme i comença la humanitat i la supervivència. Parem tots 4 i fem el possible per reanimar-lo sense gaire èxit. L’ambulància arriba i després de la ràpida assistència, tots cap a l’Hospital. Nosaltres també, amb el cor encongit, i l’ànima destrossada el seguim. S’acaba l’Andalucia Bike Race.  Els detalls sobren.

Després de passar-ho molt malament el Capi s’està recuperant al seu ritme habitual, com un campió que és, com el primer de la classe, i les Qks demostrem que som més que un Club (amb el permís del Barça, sempre, però és que ho som), que la nostra amistat està per sobre de tot, i que el ciclisme només és l’excusa que ens ha permès trobar-nos i compartir els moments bons i els dolents com els marukes que som.  Voldria agraïr en nom de tots nosaltres, a aquells que han ajudat al Capi en aquests moments difícils, no voldria deixar-me ningú, però agraïr especialment a Masquebici i al Jordi especialment el seu suport i implicació, a les ambulàncies Lafuente i al personal que ens va atendre, a l’Hospital Reina Sofia de Córdoba, a l’Organització de l’Andalucia Bike Race i a totes les Qks pel suport rebut. Gràcies!!

Ha estat una gran experiència l’ABR, hem compartit moments bons i moments francament dolents, però la vida, tot i ser dura, ens ensenya molt, moltíssim a cada pas que fem, sobretot quan el fem sincerament, el compartim amb amics de veritat i hi posem tot el cor.  Força Capi!!!

 

DCIM104GOPRO DCIM104GOPRO DCIM104GOPRO DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO

Publicat a Crònica

4a Etapa de l’Andalucia Bike Race 2015 by Qks

Ahir al vespre vam anar a veure el Barça al Bar Paris de Jaén, que segons ens havien dit era un gran aficionat del Barça. Al primer gol vam fer un bot i uns crits que es va girar tot el bar, no semblaven tant aficionats com ens havien dit.  Aquell home anava portant plats i plats de tapes, alguns dels quals no haviem ni demanat. Al final un bon resultat.

Avui hem sortit de Mancha Real, un poble aprop de Jaén, hem empaquetat les bosses i hem anat en cotxe fins a Mancha. La ruta ha estat molt bé, amb corriols ràpids, amb grans vistes, i amb algunes trialeres divertides. A diferència del què solem fer pels volts de Terrassa, aquí els corriols són més ràpids i menys tècnics. Hem anat enllaçant corriols divertits de baixada amb pujades per pista, i alguna pujada tècnica, però no gaire. Per culminar-ho una baixada de 700 m de desnivell per corriols ràpids, relliscosos i que sort que de tant en tant ens hem trobat algú al davant que ens ha fet baixar el ritme perquè sinó,……..Al final 50 Km i 2000 m de desnivell positiu.

Estem forts, tenim ganes i disfrutem!  Avui voldria fer algunes reflexions. El 95% dels participants utilitzen el sistema de 1 plat d’SRAM que s’ha posat de moda entre els “pros” i els que volen emular-los. Recordo quan vaig veure la primera mountain bike, el què primer em va sorprendre va ser que tenien 3 plats i podies pujar per tot arreu.  Però les modes i la voluntat de simplificar la mecànica ha fet passar les bicis dels 3 als 2 plats i ara a 1 plat amb només 11 pinyons. Està clar que així la mecànica es simplifica però és necessari fer-ho a costa de la funcionalitat? Jo dec ser dels únics que vaig encara amb 3 plats. Aquests dies estem sentint tota mena de comentaris, “tu quin plat has posat avui?  30 o 32?”. O avui, “buff avui fatal m’he equivocat al triar el plat i he patit molt a les pujades”.  La versatilitat dels 3 plats a prendre vent.  Jo seguiré amb 3 plats i quan la moda torni, ja els tindré posats i mentrestant no tindré cap necessitat de triar el plat abans d’hora ni risc d’equivocar-me.

Un altre comentari que vam sentir ahir a l’Hotel feia esfereïr.  “Hoy el peor día de mi vida, fatal, he perdido mucho tiempo”, i l’altre li contesta  “yo también, fatal, muchas trialeras, lo he pasado fatal”.  La pregunta que llanço a l’aire és perquè s’agafen una setmana de vacances i entrenen tant si llavors hi ha el risc de que passin el pitjor dia de la seva vida. Suposem que és una exageració però ens va sorprendre i vam estar apunt de consolar-lo d’alguna manera, però estàvem massa contents després del què haviem disfrutat a les trialeres.

En fi, el repte, la competició, les ganes de superació,……….si no ens fan disfrutar,…..de què serveixen?

Ja som a Córdoba i demà i divendres ens esperen corriols i trialeres al.lucinants segons ens han dit, o sigui que a descansar.  Us deixo algunes fotos i fins demà.

DCIM103GOPRO

Keika apunt de coronar!

DCIM103GOPRO

Capi desarrollant màxima potència!

DCIM103GOPRO

Corriol

DCIM103GOPRO

El fotògraf fotografiat!

DCIM103GOPRO

Lopes baixant trialera.

DCIM103GOPRO

Capità buscant a la seva parella!

DCIM103GOPRO

Keika a tope!

DCIM103GOPRO

Sender aèri preciós, Lopes gestionant una corba!

DCIM103GOPRO

El tap del dia a la primera pujada per sender, m’he enfadat que no em deixéssin pedalar!

DCIM103GOPRO

La Gopro estarà engegada o no?

 

Publicat a Crònica

3a Etapa de l’Andalucia Bike Race 2015 by Qks

La tercera etapa es presentava com la més dura de la prova amb 75 Km i 3000 m de desnivell positiu. El dia es lleva amb sol i fresqueta i als primers instants passem calor. La sortida ha estat exactament la mateixa de la sortida d’ahir fins al Km 15 aproximadament. En aquell moment i després de passar la rampa de ciment més descomunal d’Andalusia amb un 25% sostingut durant quasi 1 Km, hem seguit pujant la pista d’ahir fins un trencall a l’esquerra que ens ha dut a un sender que anava ascendint a base de paelles per la muntanya. El tipus de pedra, de terreny i de paisatge m’ha recordat molt al Port del Compte però el paisatge era molt més aeri i espectacular. El terreny està molt humit a aquestes muntanyes degut a la boira que hi és present molt sovint, i les pedres i arrels rellisquen moltíssim.

Anem trobant cada dia la mateixa gent al nostre voltant, el simpàtic de Murcia que sempre fa comentaris divertits, els mallorquins, els francesos de la Transpyr (si si els de la foto del Capità emergint de les aigües del bassal), les catalanes, les sueques, les escoceses del Niner Club, anem a la cua dels participants on hi ha alguns grups de noies. Aquí el nivell és descomunal, no hi ha ningú que no estigui ben preparat, això explica que els temps i les mitges són bones tot i la duresa de les etapes. El nivell tècnic mig en la zona del grup que ens movem ja és més justet, i es fan algunes cues pujant i baixant pels senders, però ho gestionem com podem intentant no posar peus encara que sigui a base d’anar a ritme Gispi, és a dir quasi amb la marxa enrera.

Tornant al sender, les vistes són espectaculars, és super aeri i al tram final hi ha llocs que una patinada t’enviaria a Can Pistraus.  Us deixo algunes fotos:

 

DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO DCIM102GOPRO

Arribem extasiats al primer avituallament i seguim pujant per una pista fins als 1500m.  Comença la baixada per un sender estret que arriba a una carena que baixa de forma decidida per un prat amb herba i pedres, i una humitat que converteixen el terra amb una pista de patinatge. Comencem a baixar en plan valents quan els que hi ha per allà baixen tots a peu.  Quan la roda no marxa de darrera marxa de davant, ens creuem un cop, un altre, no hi ha tacte i la sensació és d’estar baixant per sobre de gel, estic filmant al Lopes que salta per davant en un descontrol i al mateix moment em marxa de davant i també toco terra. Decididament aquest tram anirem a peu.  Una mica més avall el sender es converteix en ciclable i ja no patina tant, és a dir, l’adherència no existeix però més o menys aconseguim controlar les marxades de les rodes de davant i darrera. Baixada de pendent bestial i arribem per un corriol fantàstic a una carretera i pista cap avall.  Seguim alternant corriols i pistetes de baixada fins a una pedrera que té un zig zag tipus Roques Blanques però molt més bèstia. Arribem a un poble i nou avituallament. Estem disfrutant de valent, però ara caldrà remuntar el coll de 1300 m per tornar a Jaén. Ho fem fent totes les voltes possibles, s’han decidit a donar-nos a conèixer totes les rampes del 20% de la zona. Sortim del poble amb una rampa d’asfalt del 30% aprox i la pista que es converteix en corriol pel camp d’oliveres i el bosc segueix per sobre del 20%, bestial!!  S’alterna amb trancos i zones amb molta pendent que aconseguim fer sobre la bici quasi en la totalitat, tot i que un senyor ens ha avisat que “patearíamos de lo lindo, que los pros se han bajado”.  Evidentment anem més lents nosaltres sobre la bici que els pros corrent a peu, i per això corren per guanyar temps, però nosaltres preferim pedalar.

Baixada trialera on una de les sueques quasi s’hi deixa la pell però rectifica al moment adeqüat. Anem alternant pujades trialeres demencials de plat petit i pinyó el més gran possible amb pistes i senders de baixada molt divertits fins arribar a la pista que ens portarà de forma, ara si, ja molt monòtona al coll dels 1300 m. Baixada per pista super ràpida fins a Jaén i acabem pels mateixos senders d’ahir. Anem tranquils però al final fem una apretada per completar els 75 Km. Estem contents i satisfets, hem disfrutat, i hem pedalat per llocs molt bonics.  Què més es pot demanar?  Una birra, sí ja ens l’hem begut. Que el Barça apallisi al City aquesta nit!!  Fins demà.

DCIM103GOPRO

“Tu también piensas bajar por aquí?”

DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO

DCIM103GOPRO

DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO DCIM103GOPRO

 

Publicat a Crònica

2ª Etapa Andalucia Bike Race 2015 by Qks

L’Andalucia Bike Race (ABR) és una carrera competitiva, on els professionals vénen a guanyar, i els que no ho són, la gran majoria vénen a fer bon temps i una bona classificació. En aquesta carrera sembla que som ben pocs els que la Classificació no ens importa gens ni mica. Nosaltres no venim aquí per un repte competitiu amb els altres, sinó de vacances i a disfrutar d’uns recorreguts per zones desconegudes que esperem que ens facin disfrutar a cada moment de la ruta. A diferència dels que vénen a competir que volen acabar tant aviat com sigui possible, nosaltres volem que els bons moments de senders i corriols memorables durin el màxim possible.

La segona etapa es plantejava més suau que la primera i així ha estat, però ha estat infinitament més divertida. De sortida, ens acomodem a darrera del gran grup i amb calma anem avançant per una pista de passeig pels jienenses. De cop i volta ens posen per una petit corriol entre oliveres que crea un col.lapse bestial, 10 minuts de cua, i a seguir. Travessem un torrent i ens enfilem cap al poble altre cop, per agafar un carril bici que s’enfilarà muntanya amunt. En una forta pujada després d’una baixada el Capi amb la seva potència habitual trenca la cadena de l’XX1 de l’Sworks i té sort de no sortir catapultat per davant. Busquem una baula “eslabon” per l’XX1 però no en portem, després de pensar que haurem de recórrer a les antigues tècniques d’aprofitar els passadors de la mateixa cadena, ens en deixen una i podem arreglar la cadena.  Una mica més amunt uns Alcobendenses (no sé si es diu així) han punxat. Ens passa tothom i la moto escombra es para amb nosaltres i ens acompanya durant una bona estona, fins que trobem uns altres avariats que ara passaran a ser ells els últims i a sentir la pressió i el soroll de la moto a l’orella.

Després d’una bestial rampa de ciment, dura i llarga, enfilem una pista super llisa que ens portarà després d’un “tostón” difícil de comparar fins a la Cima del Viento a 1300 m. La pista es va enfilant entre la boira que ho envolta tot, i després de conversar amb els d’Alcobendas que són amants del ciclocross, els sentim en la distància com si fossin fantasmes en la boira. Els cotxes d’assistència dels pros ja baixen quan coronem finalment aquest aburriment de pista sense vistes (degut a la boira). Mengem una mica i cap avall per una pista equivalent però per l’altre cantó. Fa fred, 4ºC i hi ha molta humitat. Comencem a pensar que l’ABR serà sobretot una ruta pistera quan ens trobem un “piquet” que bloqueja la pista i ens envia cap a la dreta per una trialera “Cuidado que es muy técnica”.  El cor em fa un salt al sentir les tant anhelades paraules i em llenço sender avall estil Matxete, i es disparen dos o tres flashos dels fotògrafs, poc després m’adono que vaig massa esverat i afluixo una mica, el tranco que tenim davant és espectacular, un pendent bestial pel mig del bosc sense gaire adherència però baixem tots a zero, com uns campions.  La continuació és un sender xulíssim pel costat d’un torrent amb zones una mica perilloses degut a les arrels humides i pedres relliscoses i el precipici. Anem avançant gent més lenta i que ha caigut i arribem a la sortida del torrent, una rampa que s’ha de fer a peu.

Somriure als llavis, avancem a les angleses del club NINER, que van muntades sobre unes bicis que la meva podria ser la seva àvia, també és Niner. Baixem per una pista ràpida per enllaçar amb un tallafocs que pugem i baixem durant uns quants Km. Ara ja fa sol i les vistes són espectaculars. D’aquí enllacem amb un sender per un bosc de pins sense sotabosc que sembla de somni, baixada, trossos plans, i més baixada i saltets i pedres i arrels mullades. Una autèntica delicia, avui estem circulant tots 4 junts a bon ritme i com a bons germans. Després d’una pujada tècnica pel mig del bosc, arribem a un punt on ens diuen “esto se sube a pie”, però no saben que nosaltres som tossuts com una mula i si venim a pedalar, això és el que farem a no ser que la pròpia naturalesa en persona ens obligui a baixar de la bici.

Segon avituallament, anem bé, dels últims però contents. Seguim pujant pel bosc i arribem a una altra pista llisa que es va enfilant. Ja som a 1050 metres d’alçada i un de Gran Canaria que sembla conèixer la zona diu que ara ja és baixada i ens posem els impermeables. Evidentment s’equivocava, el camí gira a l’esquerra i comença un altre sender per un bosc inclinat que anem flanquejant amb arrels i pedres molt relliscoses, els que portem al davant no paren de patinar, nosaltres pacientment anem fent i intentem avançar-los quan podem. Sortim a una zona molt aèria amb unes vistes espectaculars i un sender que és una delicia. I així serà fins arribar a Jaén. Senders i trialeres s’alternen de forma ordenada per fer-nos disfrutar com els nens que som, atropellem literalment els que tenim al davant i els passem per l’esquerra o per la dreta per no cessar en el nostre gaudi que continua ininterrompudament. El sender acaba amb una trialera de pendent demencial, plena de sorra i reguerots que ens fa arribar a baix amb entusiasme. Això d’avui ha valgut la pena si senyor! Només ens queda una excursioneta pels voltant de Jaén per culminar l’etapa amb 60 Km i 2000 m de D+.  Els quatre acabem junts i força sencers la que de momentha estat la millor etapa de l’ABR d’enguany.  I és que no calen molts Km ni molt desnivell per disfrutar de singletracks de qualitat, vistes espectaculars i l’autèntica essència del mountain bike, almenys la que ens agrada a nosaltres. Que descanseu.  Demà més.

 

DCIM101GOPRODCIM101GOPRODCIM102GOPRODCIM102GOPRODCIM102GOPRODCIM102GOPRODCIM101GOPRODCIM101GOPRODCIM101GOPRODCIM101GOPRODCIM101GOPRO  DCIM101GOPROIMG_0031IMG-20150223-WA001(1)

Publicat a Crònica

Crònica 1a etapa Andalucia Bike Race 2015 by Qks

Després de l’arribada d’ahir a Jaén, d’allò que en diuen briefing on bàsicament no ens expliquen res i de veure que hi ha molta gent darrera el taulell i poca informació, constatem que a nivell organitzatiu l’ABR es troba 1 o 2 punts per sota la Transpyr i equivalents. Ens volen cobrar 10 euros per l’adhesiu del perfil de l’etapa que va al manillar, sense més comentaris. Dormim a un hotel de nom impronunciable sobre una discoteca maquinorra on els jienenses ballen i criden fins les 7h del matí,….per sort dormim com troncs. Ens llevem a les 7:00, esmorzem amb tots els altres bikers que omplen l’Hotel, el 90% catalans i els Trinxes ens donen records pel Mad. Sortim amb la furgoneta cap a la zona de sortida on recollim les bicis impol.lutes i en perfecte estat gentilesa de Masquebici. Poso la Gopro com puc al manillar, i anem al calaix de sortida. El Carreras va vestit de Polar i la gent li demana autògrafs!! Comença la primera etapa de l’ABR per carretera, el 90 % van amb rigida, el 9% amb dobles de XC i només jo i un amb una Giant ens atrevim amb més recorregut de suspensió. De seguida ens fan passar per camins envoltats d’oliveres, bàsicament pistes. Ens han dit que la ruta d’avui és rodadora i de moment es confirma que ho és, pistes, trossos llargs de carretera, i només algún sender divertit entremig. Anem circulant per camps d’oliveres i mica en mica enfilant-nos cap a la muntanya. El Capi i jo anem uns minuts per davant del Lopes i el Keika, tots amb molt bon ritme. Travessem un riu mullant-nos el mínim possible doncs som al Km 15 només, i enfilem una pujada cada cop més empinada on una senyora ens diu la frase del dia, que encara no he entés “de aquí pa arriba todo llano”.  Em miro el Capi i li pregunto 3 vegades què ha dit perquè no ho entenc fins que arribem a la paret de pujada on la majoria van a peu, i nosaltres també doncs la cua és considerable i no ens deixa pedalat. Haurem d’anar practicant el dialecte jienense! Tornem a tocar un tros de carretera. Arribem al primer avituallament que està situat en un congost de roca espectacular on comença un sender de pujada distret i amb una bona trempera. Els andalusos i andaluses ens animen a tots i sense excepció, gent simpàtica i amable que t’ajuda a tirar endavant. Tornem a baixar per pista pedregosa fins una altra carretera que fem un tram cap amunt direcció a una ermita. De moment anem amunt i avall tota l’estona.  De seguida baixem fins a un pantà que voregem ben aprop per camins mullats, amb grossos bassals i enfangats. Pujada per un camp d’oliveres fins a una pista que ja ens portarà fins al capdamunt del coll més alt del dia a 1300 m d’alçada. A mitja pujada el Capi té algunes rampes, portem 45 Km, molt desnivell i ell molt poc entreno, però aguanta com un campió i segueix la resta de la ruta sense cap problema, per alguna cosa és el Capità! Des de dalt del port, baixades per pista pedregosa on agraeixo la doble, trossos plans amb aire de cara, i baixades ràpides, alguna per corriol i trialeretes que ens posen un somriure als llavis. La tornada a partir d’un cert moment és desfer camí per tornar cap a Jaén, a excepció d’un agradable sender que posen al final, on disfrutem molt i sobretot pensant que les següents etapes puguin ser així!!  Arribem amb el Capi amb 5:35′ aprox, a 16 Km/h, una mitjana potser excessiva que demostra que l’etapa era fàcil, carretera, pista i camins ràpids. Deixem la bici a rentar i de seguida arriben el Lopes i el Keika, estem tots bé i en bon estat físic. La primera etapa de l’ABR amb 86 Km i 2500 m de D+ ja és història. Ara a descansar i recuperar-se per demà.  Cal dir que l’organització en carrera ha estat molt bona, amb bona senyalització, bon suport i indicacions, uns avituallament correctes, encara que un pèl justos, i una ruta rodadora però ben organitzada. Els paisatges espectaculars!! Demà més! DCIM101GOPRO DCIM101GOPRO DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO  DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO

Publicat a Crònica

Singletrack!

Darrera sortida abans de l’ABR amb un grup de Singletrackeros que disfrutem d’allò més amb els camins estrets, Lluís, Lopes, Keika, Nicky, Mad i Putxi que avui provava la Gopro en vistes a poder fer fotos i videos de l’Andalucia Bike Race. Pujada per la Hello Kitty, fins a Coll de Grua i trialera de la Castellassa, que estava avui en un estat sublim. Pujada cap a Can Cadafalch on hem coincidit amb tots els ciclistes de Sabadell que pugen a Can Cadafalch cada diumenge, una veritable autopista. Baixada trialera per poder gaudir i lamentar la quantitat d’arbres que segueixen al terra, mireu el video penjat per veure com hi ha zones on sembla que hi hagi caigut una bomba!!  Remuntada per la Pájara a bon ritme, Girbau i trialera de la jaqueta (en honor en una jaqueta del Keika que es va autosublimar aquí i ningú no l’ha tornada a veure) a sac seguint el ritme de la Trek rígida 26 del Lluís, que demostra cada dia que no cal una 29er ni una doble per baixar ràpid! Apa bona setmana i que disfruteu del video.  He fet una edició ràpida per nosaltres per disfrutar dels camins que hem fet i del so original.

Vídeo:

Fotos:

Instantània 4 (15-02-2015 19-19) Instantània 6 (15-02-2015 19-19) Instantània 3 (15-02-2015 19-19) Instantània 2 (15-02-2015 19-18) Instantània 1 (15-02-2015 19-18) DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO DCIM100GOPRO Instantània 7 (15-02-2015 19-19)     DCIM100GOPRO Instantània 8 (15-02-2015 19-20) DCIM100GOPRODCIM100GOPRO DCIM100GOPRO

Publicat a Crònica, Crònica Clàssica

Hivernal en BTT

Aquesta setmana hi ha hagut una nevada forta a Terrassa i voltants, i ha estat seguida de forts freds que han mantingut la neu i el gel fins aquest diumenge. Sortida en petit comitè per preparar l’ABR: Nicky, Lopes, Roger i Putxi sortiem de La Bolera en direcció a l’Obac amb la intenció de seguir el track del Camí Moliner 2014 al revés. Aviat ens n’hem adonat que era millor deixar estar els pips i pipipips i trriiis del GPS del Lopes cada cop que li semblava que ens equivocavem i fer la ruta que ens semblés bé a nosaltres, la tecnologia ajuda però de manar res de res.  Baixem Janot, i enfilem cap al camí del Troncó on hem trobat ja neu i gel, ciclable amb precaució sobretot per les parts gelades. Baixada a Can Guitart i hem resseguit tots els camins de l’Obac, cap a Coll Cardús, avall, altre cop amunt per la trialera, avall pel nou sender obert aquesta tardor, una delicia, i tornada amunt cap a la Casa de l’Obac. En el camí ens hem trobat el Keika que anava tard i ens ha acompanyat la resta de la ruta, i al Coll de la Torrota el Cannondale que anava sense bici, i corria per la muntanya, coses estranyes fa últimament. Com que encara no estàvem cansats, Pou del Glaç i recital de neu fins a la trialera de la Barata, una delicia de baixada nevada amb molt bona adherència, la neu està encara freda i ha transformat poc en els llocs obacs. La Barata, l’Escaiola, Matadepera i cap a casa, un dia rodó, ara només falta que el Barça guanyi i ens posem a 1 punt. Salut i bona setmana!   IMG-20150208-WA003 IMG-20150208-WA002IMG-20150208-WA000IMGP4283IMG-20150208-WA006  IMG-20150208-WA008 IMG-20150208-WA007 IMGP4284 IMGP4286 IMGP4275 IMGP4281 IMGP4282

Publicat a Crònica

Volta al Parc Gelada

Sortida de diumenge, bon entrenament pensant en l’ABR.  La Clàssica Volta al Parc sortia amb fred i gebre i 8 integrants: Keika, Mad, Nicky, Capità, Lopes, Putxi i dos invitats de luxe, Cabreta i Raduà. Bon ritme constant fins a la Vall d’Horta i al tram fins a Mura, on hi feia un fred que pelava, bassals i rius glaçat i gebre per tot arreu. Cafè i entrepà de rigor a un bar cansaladeria que hem invadit temporalment. Pujada fins a l’estelada, Puig de la Bauma.  Aquí Capi, Lopes i Nicky que han de ser d’hora a casa es desvien cap a Graons de Mura. Els demés baixem a Sot de l’Infern, pista magnífica amb varis salts, i anem a buscar la pujada cap a Coll del Gipó on hem patit de valent amb un fang que s’enganxava d’allò més.  El Sot de l’Infern i el nou neumàtic Purgatory del Raduà han fet de les seves perquè patíssim moltíssim per arribar a dalt amb les montures intactes. Xupades de cadena, bloquetjos de rodes, un panorama!   Netegem fang i avall cap a Rellinars on hem rentat les bicis a les fonts que brollaven plenes d’aigua, un gustàs de veure. Finalment remuntada fins a Casa Nova de l’Obac i baixada cap a les Pedritxes i Av. Bejar per netejar les bicis amb 2 passades de Karcher, ha costat però ara estan netes i suposo que sense oli ni greix enlloc. Gran ruta amb 82 Km i 2400 metres de D+.  Us deixo unes fotos.

 

IMGP4208

Keika concentrat!

IMGP4206

Nicky prim prim,…..

IMGP4209

El fotògraf fotografiat! Mad!

IMGP4211

Tota la Tropa!

IMGP4213

No sé què feia aquí l’Oriol i no vull saber-ho!

IMGP4215

Ens agrada fer-nos fotos què coi!

IMGP4216

Epic Fangera!

IMGP4220

Niner Fanguera!

IMGP4221

La roda no té lloc!

IMGP4224

Els Pals fan meravelles!

IMGP4229

Keika Specialized Fanguera!

IMGP4230

Els plats del Keika!!, o això crec,…

IMGP4231

S-Works que abans era lleugera! XX1 saltarin!

IMGP4232

No Brain Here!

IMGP4235

Sort de les Fonts de Rellinars!

IMGP4237

Publicat a Crònica

Crònica Transpyr Etapa 7: Roncesvalles – Hondarribia (95kms i 2.098m D+)

Transpyr DAY 7 RONCESVALLES-HONDARRIBIA 95kms i 2.098md+

Esmorzar de traca i mocador a la Casa des Beneficiaris. El dia comença de la millor manera amb un bon cafè i un bon entrepà. A aquestes alçades qualsevol fet extraordinari ens allibera i ens carrega les piles per afrontar l’ última etapa de les 7.

La nau habilitada pels del Camp sembla en aquesta ocasió un camp de concentració. Les lliteres s’alineen les unes amb les altres. L’oxigen es respira a nivells mínims, sens dubte que el mèrit dels allotjats als camps és doble. No només lluiten contra l’ etapa sinó que en molts dies les condicions semblen fins i tot degradants.

Passem l’ últim control i comença a sonar la música d’ Acdc. Aquest so ha aconseguit gravar-se ja a la nostra memòria. Sortim en grups de 12 per evitar taps a les primeres de canvi. Del nostre grup 7 són Qks.

Arrenquem pujant. Avui és l’ ultima, però aquí a TR no es regala res. No hi ha etapa fàcil. S’ ha de mantenir la tensió en cada una d’ elles. Si haguéssim d’escollir entre una o una altra cadascú en diria una de diferent. Totes les etapes han estat una matada.

A la que abandonem l’ asfalt ens posen un ciment inclinat on els molinets comencen a espetegar en proporció a la pujada de pulsacions del qui ha bategat anormalment lent durant tots aquests dies.

Aviat ens adonem que això no serà fàcil, que no serà un passeig ni tan sols un homenatge. Tocarà moure´s entre diverses valls i salvar una darrera l’ altra. Tant de bo no trobem fang. Aviat ens adonem que és inevitable. A les primeres de canvi a les baixades se succeeixen els basalts i els tolls de fang. Avui també tenim trialeres, de pedra, que rellisquen, però anem baixant. Els km s passen lents avui, les ganes d’ arribar són moltes. Caldrà controlar l’ ansietat. Però el cap ens demana acabar l’ abans possible, però són només les 10 del matí i per poc acabarem a les 4.

Cada cop trobem més aigua. Estem a la vall del Baztán on tot just fa un parell de dies les inundacions havien negat la zona i arrossegats troncs i pedres per rieres i vessants. Però avui s’ ha obert el dia. Els veïns de Erratzu s’ organitzen amb pales i tractors per fer camí als rierols i buidar els ponts bloquejats. Els dia abans aquesta etapa s’ hagués hagut de suspendre. Ens trobem fins i tot algun arbre enmig del camí, En una d’ aquestes un front flip em deixa sense banya dreta quan avançava a una participant americana. Ella s’ espanta al crit de “Jísus”, jo em palpo el cos per asseverar que no ha estat res. Avui cal extremar les precaucions, qualsevol descuit pot truncar-ho tot.

Arribem així al primer Food Station. Per enèsima vegada cal posar oli a les cadenes. Abans buidar-hi el pot d’ aigua per alliberar la transmissió del fang que s’hi ha adherit. El material està patint fins a l’ extrem. Que les bicis aguantin tants sotracs i cops és un autèntic miracle o un miracle de l’ enginyeria de materials i components.

Primer control al sac. Però quan ens les prometíem molt felices, just quan ens havíem ajuntat amb els de la Transpyr Road, trenquem per un pont d’ esquerres i ens planten una pujada de més del 30 %. No ens ho podem creure. Fins i tot la roda de darrera rellisca. Si no s’ aixeca la de davant. És dantesc. Ara només puja l’ amor propi. L’orgull d’ un mateix, la ràbia, doncs de forces ja no n’ hi ha. Fa dies que les hem gastat totes. Ara només tirem d’ esperit, del que queda d’ ell. I la pendent segueix constant. Molts ja desisteixen i es neguen a allargar l’ agonia. A sobre de l’ asfalt es passa a la pista amb igual pendent. Les pulsacions més altes de tota la TR em topen aquí. A 182. Els dos de davant posen peu a terra. Decideixo intentar-ho. Si ho provo no perdo res. Un port no es puja, als ports se’ls ha de guanyar. Porto a l’ Espartac al darrera. S’ uneix a mi en aquesta lluita d’ honor. I la pujada continua. Ens sembla que no acabarà mai. Sembla veure’s una última corba però just és el tram més pronunciat. A davant paren. Nosaltres seguim bufant com a senglars al límit de les nostres forces. També en un tram ja de més ombra toca lluitar contra no només la pendent sinó també el fang. Per fi, podem baixar pulsacions i coronar en un prat assolellat on les cares de la gent són indescriptibles. Si més no, el perfil de l’ etapa amb més inclinació ja el tenim salvat i estem una mica més a prop del mar. En aquests moment no percebem que encara queda moltíssim.

Rodem tots agrupats. Avui anem junts tot més que mai. Cadascú parla amb sí mateix i fins i tot algú de nosaltres s’ emociona mentre pedala. Li vaig dir a l’Enric que serien 10. Jo ja en porto quatre i estem a meitat d’ etapa. El puja i baixa continuo ens va menjant la moral. A cada canvi de rasant volem veure el blau del mar. Però veiem el blau del cel. Fem baixades per pistes amb perill. Seguim concentrats en cada metre. On els estrangers paren, les Qks baixen en bloc. Avui el control 2 és un escampall de ciclistes. Entrepà de xoriç.

Seguim amb la mateixa estratègia que cada dia. La mateixa rutina. Quasi bé no parem. No volem que les cames deixin de pedalar o que l’ estómac faci la digestió. Arrenquem novament per l’ últim i més llarg tram de tota la TR. És una pista i el sol ens toca d’ esquena. El garmin marca 34 graus. De les falgueres es desprèn calor. La xafogor d’ aquest últim dia és insuportable. Passem més calor que mai. La temperatura de tota la TR ha sigut ideal. No tant el terreny que s’ha mostrat impracticable en molts trams. Veiem unes antenes. No crec que ens facin tirar per allà. El perfil no marca tanta pujada Però una cosa és el que volem i una altra és la realitat. El navegar ens hi porta i nosaltres no hi volem anar. No ens queda una altra que continuar. No hi ha dreceres possibles, El recorregut és el que és i no el que nosaltres voldríem. A aquestes alçades si poguéssim fer un forat a terra i arribar a Hendaye sota terra ho faríem. Ja ho aniríem tenint.

Ens acompanyen uns roures centenaris. Coronem el port. Ja quasi ho tenim. Encara no tenim res. La paciència avui està a prova de bombes. Qui es pugui mantenir més pacient i serè podrà controlar l’ angoixa. Ja ho aniríem tenint. Per fi es dibuixa el mar. Fa set dies que no el veiem. El color verd ara ja és blau. Arribem a una mena de parc d’ aventures. Aquesta sí que és l’ última baixada. Ja ho tenim.

Arribem a la civilització. Els cartells són francesos. Els noms també. No sabem on som. Aquí no diu res d’ Hondarribia. No entenc res. Ahir vam canviar el briefing per un filet de vedella i un vi negre de la DO navarresa. Anem per un carril de veló. Arribem a un embarcador. Una construcció maquíssima. S’assembla als Ponts de Madison. Per tota la llera del riu Bidasoa. Maquíssim el passeig embarcador de fusta. Però aquí no es veu cap banderola ni línia de meta. Estem vorejant el riu. Deixem l’ embarcador. Seguim per carril bici. Ens apropem a un club de vela amb barques i velers. Ja ho aniríem tenint.

Veiem que uns quants ciclistes fan cua. Hem de pujar a una navette. Portem set dies a sobre de la bici i ara pujarem a un vaixell. L’ aigua és d’ un color marronós. Les pluges de la comarca arriben al mar. Sembla el llac rosa de Dakar. Nosaltres no hem anat pel desert, hem travessat el Pirineu de punta a punta, de costa a costa, de mar Mediterrani a mar Cantàbric. Ens anxovem a la nau. Fins i tot uns italians creguts i mal educats s’ enfronten a uns turistes que també tenen dret a pujar al Titanic. Encara tindrem tangana en l’ últim moment. Aquest cop no s’ enfonsa quin final més surrealista. Travessem el riu. Això ja és País Basc. El garmin edge 800 segueix donant senyal. Veiem un sarau important al fons. Se sent la megafonia. Fa estona que el Jordi ha tret l’ estelada de la butxaca. Creuem la gespa i entrem en un parc tancat. En un circuit de bmx. Encara la liarem. Fem tres o quatre bumps i estem tots 7 junts. L’ arc de Transpyr Hondarribia després d’ un de gore tex. Trepitgem la gespa. Hi ha molta gent. Ens diuen pels noms, uns baixem de la bici, altres segueixen a sobre. Tots hem dibuixat aquesta imatge en el dia d’ avui. Segurament diverses vegades. Se m’ acut baixar, camino uns metres, agafo la specialized amb les mans, l’ aixeco i crido, segueixo cridant, crec que al meu voltant també algú l’ aixeca … crec que estem tots plorant, de cop i volta hem sofert una mena d’ explosió d’ emocions. Ens abracem entre llàgrimes, fa estona que les bicis les hem llençat a terra. Cadascú ho viu com ho sent. Ho manifesta com li surt del més propi instint. Els sentiments afloren d’ una manera instintiva, des del racó més profund. ..

Brutal, increïble, quina matada, quina pallissa, quins pujadots, quant de fang, vaja xàfec, quina passada, què bèstia … ja ho aniríem tenint, ja la tenim al sac, Transpyr a la butxaca …

Sens dubte de les experiències més increïbles mai viscudes. L’ espai pel balanç i la reflexió és quelcom que només cadascú de nosaltres pot omplir. Jo, des de aquest espai només puc compartir aquesta felicitat i aquest orgull amb les paraules que se m’acudeixen. Agrair a tots els que han fet possible aquesta fita. Felicitar als qui han anat amb mi. Admirar a cadascun d’ ells per l’ esforç demostrat i per haver aconseguit finalitzar una de les proves més dures del calendari mundial del btt per etapes.

Del garmin sumo 770kms totals entre els 7 dies. El desnivell positiu acumulat és de 17.777md+ (està clar que el nostre número de la sort és el 7)

Cap etapa per sobre dels 2000md+ amb una de 3075 parlen per sí mateix de la magnitud d’aquesta aventura. Una mitjana de 110kms al dia. La Transpyr 2014 Coast to Coast Epic Bike Race ha esdevingut una prova duríssima no tant sols per les distàncies i desnivells de les seves set etapes sinó també per les condicions amb les quals ens hem enfrontat. Si bé la temperatura ha estat del tot adequada a la pràctica del btt, les condicions de fang molts trams tant de pistes com de corriols ha fet el recorregut impracticable. També les pistes de rocs pedres, les trialeres pedregoses, la pendent dels perfils … sens dubte que una barreja de factors quan han fet que aconseguir arribar a Hondarribia hagi estat en sí mateix una autèntica proesa. Així estava signat en el contracte. L’ esport barrejat amb la natura és el que té. És la natura la qui s’imposa i som nosaltres els qui ens hi adaptem a ella, al que ella imposa per ordre natural. Ha hagut de tot, i en quantitats abundants. De ben segur que btt en estat pur en uns entorns incomparables. Imatges, paisatges i recorreguts queden en el nostre record i podem gaudir-ne amb un recull de fotografies. Les emocions, els sentiments, els pensaments i les percepcions queden gravades a foc en la nostra memòria. En cadascun de nosaltres.

Amb aquest recull de cròniques, hem volgut posar de manifest allò amb el que hem anat trobant en cada una de les etapes d’ aquesta Transpyr 2014. Compartir amb famílies i amics la que crec que ha estat per nosaltres una experiència inoblidable. Només ens queda agrair a tots els que han permès que aquesta aventura hagi estat possible, a tots els que ens han acompanyat en sessions d’ entrenament i sortides. Gràcies de veritat per haver estat amb nosaltres. Només volíem que tots fóssiu testimonis i compartíssiu cadascun dels moments que hem viscut en aquest desafiament. Gràcies a tots, amics, companys, famílies, fills filles, patrocinadors… gràcies de veritat, gràcies Qks, gràcies a totes les Qks de Llum, Qks.cat, apassionats per la btt nocturna, ara ja apassionats també per la diürna.

Bones Vacances i Bon Estiu a tots,

Ens veiem en properes aventures, en nous projectes, en nous somnis per compartir, esperem que hi siguis, que vinguis amb nosaltres, t’ esperem, vine i gaudeix com nosaltres hem gaudit en cada minut d’aquesta última setmana del 30 de juny al 5 de juliol.

A Sant Antoni de Calonge 7 de juliol de 2014

Signat: Ironman.

transpyr finishers 2014 hondarribia QKs estelada bandera catalunya

Vídeo by Mad:

Web oficial Transpyr: http://www.transpyr.com

Publicat a Crònica