cronica del Putxi


Turmell del Xurbi

Aquí va la crònica !

Arribo al taller una mica abans de les 21:00, el Cannondale ja hi és i el Senglar diu que ha de tancar i fot el camp corrents. Ràpidament arriben el Lapi, amb un amic seu (també amb Lapierre) de Barcelona, ex-pistard de fa molts anys que està començant a agafar la Mountain Bike. L’anomemem Xurbi o una cosa per l’estil. El noi arriba suplicant clemència i que no el matxaquem gaire però no para de fer bromes i de xerrar. Està espitós i nerviós per la seva primera sortida nocturna. Arriben el Keika, el Nicky i quan ja marxem del taller arriba el Farell i fem cap a la Q8 a buscar el Simó i l’Albert, que ens esperen allí. Encarem doncs les pistes direcció al Sanatori amb ganes i comencem la primera trialera de pujada cap al llac petit, mana el Lapierre. El Xurbi comença a mostrar una certa manca de costum a gestionar arrels malparides i quan arribem a la plaça de sobre del llac, arriba dient que s’ha trencat la cama, que ha caigut posant malament el peu i que li fa molt mal el turmell i que ha de tornar avall. El Lapi l’acompanya cap avall, el pobre noi no pot posar ni el peu a terra. Esperem que no sigui res greu!

Continuem amunt seguint les premises inicials marcades pel Gran Líder Lapierre, a fer trialeres s’ha dit! Pugem fins la diagonal per la trialera de les arrels i el Cannondale comença a mostrar senyals de despiste: diu que no l’havia fet mai de pujada!! això d’estar a pocs dies de començar vacances afecta a qualsevol. Mentre ascendim per la Diagonal, anem descobrint vistes diverses de Gallifa que no coneixiem, amb moltes llumetes! Un cop dalt i cumplint amb els mandats d’en Keika que ha mencionat que hem de seguir pujant fins que no es pugui més, decidim enfilar el sender que puja al Pic de l’Àguila. El sender trempa com una mala cosa, i després d’algun cop de cap amb alguna branca arribem al tram d’ascensió alpina. Intentem pujar pedalant però és inviable. Ens agafem als arbres, a les pedres, intentem no relliscar cap avall. El pendent és brutal i a sobre hi ha un arbre caigut al mig del camí. Arribem esbufegant a dalt del cim on ens esperen unes vistes fantàstiques, llàstima que no s’hi veu ni un borrall, és negre nit. El Cannondale torna a dir que aquí no hi havia estat mai. Recoi de muntanya, amb un sol dia dos nous descobriments! Albert que fot 20 anys que foradem l’Obac amb bici!! Haig de reconèixer que jo mateix amb vosaltres descobreixo més de dos nous racons cada sortida!Ens asseiem contemplant les vistes de Les Pedritxes i el Nicky cpomença a notar que fa una mica d’aire, treu un paper de diari amb la programació televisiva per tapar-se i es desmadren els comentaris sobre el Polonia, el Crakovia, que si el Franco, que si el Núñez, que si els de RAC1, etc… i ens agafa la xerrera. Al cap d’una estona ens adonem que allà no ens serviran ni birra ni bocata, i decidim tornar cap a casa. Baixem cap al dipòsit i enfilem avall per la trialera de la torre elèctrica directament fins a Terrassa. Al llac petit el Simó i l’Albert s’en van cap a Matadepera i nosaltres arribem plàcidament a les 23:20 aprox a casa. A sopar i a les 00:00:00 al llit, una hora curiosa. 3 dies per vacances! A mi si que m’està afectant el tema!!

by Jordi Puig

Publicat a Crònica

Deixa un comentari